Visita a la Cartuja de Montalegre – Propedèutic

El divendres 27 de novembre els alumnes del curs de propedèutic vam visitar el monestir cartoixà de Montalegre situat en la comarca de Maresme, prop de la població de Tiana.

La cartoixa de Montalegre es va dur a terme gràcies a una butlla del papa Benet XIII de l’any 1415 emesa amb la finalitat de facilitar un espai més adequat i que reunís les condicions necessàries per a desenvolupar l’activitat de dues cartoixes pròximes, la de Sant Pol del Maresme i la de Vallparadís de Terrassa.
En 1433, el papa Eugenio IV va confirmar la fundació del nou establiment. La construcció de la cartoixa es va prolongar durant una cinquantena d’anys.

Una vegada acabada l’obra, els monjos es van traslladar des de la Conreria (que servia com granja del monestir) i van passar a ocupar les cel•les del nou monestir. La Conreria es va mantenir com a lloc de supervisió i administració de les terres del monestir i la seva explotació.
En el transcurs del temps la nova cartoixa va anar adquirint més importància i la seva època d’esplendor cal situar-la entre els segles XVII i XVIII.
Des del segle XIX fins al segle XX amb la guerra civil el monestir va sofrir diversos abandons, saquejos i incendis.

Ens va acollir calorosament l’ex-prior Josep Maria Canals a la sala de recepció on ens va comptar breument de la història de l’ordre i del monestir, de la regla de vida cartoixana, de la seva vocació tardana i del seu passat com a sacerdot diocesà. També ens va regalar a cadascun un rosari casolà fet per un dels monjos més ancians.
Els monjos viuen en cel•les individuals. Durant la setmana mengen, celebren Missa, resen les Hores i treballen el petit hort (que es troba fora de la cel•la) en solitud. El Diumenge assisteixen a la Missa junts a l’església central i el dilluns a la tarda fan una passejada junts de dos en dos pels boscos al voltant del monestir.
És una vida immersa en l’oració. Un encreuament entre la vida ermitana i la vida monàstica benedictina.

Seguim la visita amb un bisbe de Veneçuela que va entrar en el monestir fa poc. Vam poder visitar la biblioteca, la cel•la d’un monjo, els claustres, el cementiri, les terrasses, l’església, la sala capitulés i els horts externs.

Ens va dir que el dia de la defunció d’un monjo, el monestir celebra junt una festa pel naixement al cel del germà.

El nous seminaristes d’aquest nou curs

Els nous seminaristes que han entrat aquest curs es presenten. Cadascú amb el seu itinerari personal i particular però compartint la crida del Senyor al sacerdoci.

Seminaristes de la Diòcesi de l’Arquebisbat de Barcelona

Pau Camacho, 18 anys

Acabo d’entrar al Seminari Major de Barcelona, tot i que des de 2016 ja participava en les activitats del Seminari Menor. Actualment, col·laboro a la parròquia de la Sagrada Família.

Des de petit sempre he viscut la fe a casa i a l’escola. Tot i així, quan era adolescent, gairebé sense adonar-me'n, vaig començar a allunyar-me del camí que Déu em tenia preparat. Per sort, van aparèixer a la meva vida alguns mossens que em van tornar a encaminar i a obrir els ulls cap a la vocació.

L’experiència al Seminari Menor em va canviar la vida. Al principi ho veia com una espècie d’esplai, un lloc on fer activitats de fe amb altres joves, però tot va anar canviant. De sobte, em sentia més ple que mai. Poc a poc, a casa també van anar notant el canvi. Quan l'any passat estava cursant 2n de Batxillerat, vaig començar a plantejar-me en ferm la idea d’entrar al Seminari Major. I, finalment, així va ser!

Aquesta nova etapa la veig com una gran oportunitat. Si soc al Seminari és perquè Déu em crida a portar el seu missatge arreu. Hi ha una frase que em va ajudar a prendre la decisió: Déu no escull els més preparats, sinó que prepara els escollits.

Daniel Delgado, 24 anys

Soc de Barcelona i vinc de la parròquia del Sagrat Cor de Poblenou. He estudiat el Grau en Història a la UB i un màster d'història de les religions a la Universitat Complutense de Madrid.

Tot i les evidències que trobo cada dia, és un misteri per mi sentir aquesta crida al sacerdoci. Sempre he tingut moltes preguntes sobre Déu però he estat bona part de la meva vida sense creure-hi. Gràcies al servei als més necessitats he anat descobrint el camí fins al Senyor. He col·laborat en menjadors socials i activitats de Càritas però l'experiència que més m'ha marcat va ser en un camp de refugiats a Sèrbia l'any 2018.

El moment decisiu va ser quan vaig entrar casualment a la Catedral de l’Almudena de Madrid just quan tenia lloc una trobada de joves. Vaig seure, vaig escoltar i vaig pregar després de molt de temps: allí em vaig trobar amb Jesús. Ara trobo Déu cridant-me a participar i a fer participar tothom del seu amor.

Joan Xipell Font, 31 anys

Soc el tercer de set germans d'una família de Barcelona. Soc llicenciat en Humanitats per la Universitat Internacional de Catalunya i he cursat dos anys de Filosofia a la Universitat de Navarra.

Entre d’altres feines, he fet d’analista de continguts audiovisuals (principalment, cinema i televisió) i he dirigit un centre de reforç escolar per a nens i adolescents en risc d’exclusió social.

La meva entrada al Seminari de Barcelona és fruit d’un llarg procés (en el que no hi falten diverses anades i vingudes) que té el seu fonament en l’educació que vaig rebre a casa des de petit. Des de fa uns anys, col·laboro en diverses activitats a la parròquia de Sant Mateu de la Guineueta, arrel de les quals el Senyor ha anat concretant aquest procés dirigint-lo pel camí que m’ha portat a ingressar aquest any al Seminari.

Taciano, 40 anys

Nací en Brasil. Mi vocación hace mucho que me acompaña de diversas formas.

Ya en la adolescencia tuve una experiencia con el Señor, la cual dio lugar a una búsqueda por esclarecer lo que quería de mí. He ido recorriendo el serpenteante camino de la llamada del Señor, pasando por misiones, capellanía, voluntariado, ejerciendo como teólogo, periodista o entrenador de MMA (Artes Marciales Mixtas). El sonido, el flash, la misma inquietud propia de la llamada siempre ha estado presente en mi interior, resonando detrás de cada cosa, de cada acontecimiento, de cada una de las elecciones que he ido tomando a lo largo de mi vida.

Después de pasar por Amazonia, Oriente Medio y Escandinavia, me asenté en la ciudad de Barcelona, atraído por su cultura moderna y cosmopolita proyectada hacia el exterior. Es aquí, en Barcelona, donde he conocido más de cerca al Señor y su Iglesia a través de la comunidad de la Renovación Carismática de la parroquia de la Virgen de la Bonanova y de Crist Redemptor, donde colaboro.

Comienzo esta nueva etapa en el Seminario agradecido a esta diócesis que me acoge, y confiando en su equipo de formadores sabiendo que es el Señor quien guía mis pasos.

Manuel Navarro, 21 anys

Empecé a cursar los estudios de Arqueología, que ahora he decidido apartar para priorizar el Seminario.

Nací en una familia cristiana que forma parte del Camino Neocatecumenal. Creciendo en este ambiente cristiano tuve una adolescencia llena de dudas e inquietudes que no se resolvían.

Me habían dado a conocer a un Dios que no veía por ninguna parte. Un día, ya cansado y amargado, me planté al Señor y le dije: “Si no actúas quiere decir que no existes.

O lo haces o dejaré de perder el tiempo contigo”. Entonces, en su Misericordia, actuó. Empecé a conocerle y me di cuenta que Él había muerto por mí realmente, que me amaba y me prometía que yo pudiera amar.

En ese momento floreció un deseo de entrega que llevaba mucho tiempo escondido, si Él ha muerto por mí lo mínimo que le puedo dar es Todo.

Giovanni Ferraris, 25 anys

Nací en 1995 en una familia católica de Turín (Italia). Dios me dio la oportunidad de vivir y estudiar en mi ciudad natal y también en los Estados Unidos, Trento, Barcelona  y Hangzhou (China).

A lo largo de mi vida he tenido grandes deseos y ambiciones, proyectos sobre lo que “mi vida” tenía que ser. Deseé ser jugador de baloncesto profesional, economista y empresario.

Vine a Barcelona en el 2018 por unas prácticas en una empresa de tecnología y, después unos meses dolorosos, me convertí repentinamente a través de una serie de  personas y de la Sagrada Familia.

Me encontré con Jesucristo vivo. En los meses siguientes, a través de la Santa Misa, del Santo Rosario, de la compañía de amigos, de mi exnovia y de la oración, pude reconocer con “ojos abiertos” la Gloria y las maravillas del Señor.

Me di cuenta de haber vivido muchos años superficialmente y esclavo del pecado. Me enamoré de Jesús Eucarístia y surgió en mí el deseo de renunciar a todos mis proyectos o fantasías para ser Su servidor en un mundo en el cual reina una gran confusión.

Seminaristes de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat

Toni Oia, 49 anys

Sóc de Sant Boi de Llobregat, del bisbat de Sant Feliu. Vaig estudiar Empresarials i Gestió d'empreses turístiques. Sóc Tècnic d'Arxiu a l'Ajuntament de Sant Boi.

Cada vocació té el seu propi misteri. Expressar la meva experiència és part del procés, i com a tal, evoluciona. Tinc la certesa que Déu crida a qui vol i quan vol, sense importar l’edat, ni la posició social. Fins i tot diria que té predilecció pels que són més febles o els menys aptes.

Amb les mediacions que fa servir potser ens capacita més. Amb el temps, aquest procés anirà prenent forma per aclarir i confirmar.

La missió de l’obra de Déu ha d’anar encaminada pels que més pateixen, pels pobres, per les minories, els desfavorits... i sempre endinsats en una oració confiada i íntima amb el Senyor.