Setmana d’exercicis espirituals a Solius

Després d’unes setmanes dedicades completament a l’estudi per a la realització fructífera dels habituals exàmens de gener, els seminaristes del Seminari Conciliar de Barcelona vam poder aprofitar la primera setmana de febrer per fer el tradicional curs de recés anual.

No obstant això, el fet que aquest any estigui marcat fortament per la pandèmia, ens ha portat algun imprevist acompanyat de certa tristesa, ja que ens vam veure obligats a haver de renunciar, per temes sanitaris i logístics, a la ja acostumada Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle (Solsona). No cal dir que allà sempre ens havíem sentit molt ben acollits pels monjos, a més del fantàstic entorn per caminar que disposa.

En conseqüència, la providència de Déu ens ha portat a la Casa Santa Elena, situada a la Vall de Solius (Santa Cristina d’Aro, Girona). Allà ens van rebre càlidament les Germanes de l’Institut de Sant Josep de Girona, les quals ens van ajudar amb la seva caritat a facilitar-nos la nostra estança perquè no ens haguéssim de preocupar el mínim. Gràcies al meravellós paisatge tan característic del Baix Empordà, vam poder gaudir d’un entorn amb molta vegetació, ple de camins, per mitjà dels quals es podia arribar en pocs minuts, al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, on encara avui resideix una comunitat.

Tanmateix, els exercicis espirituals van ser predicats pel nostre director espiritual del Seminari, Mn. Pere Montagut, el qual va escollir encertadament la figura de Santa Teresa del Nen Jesús (o Santa Teresina, com li agradava que li diguessin a ella), com a patrona i acompanyant espiritual de tots els nostres dies de recés.

Vam tenir la gran oportunitat d’aprofundir en la seva vida i, sobretot, en la seva infància espiritual, en el “camí de la confiança i de l’abandonament total en Déu”, del qual tants sants posteriors s’han pogut aprofitar. Aquesta infància es tradueix en romandre com a nens davant de Déu, és a dir, “reconèixer el seu no-res, esperar-ho tot del bon Déu, com un nen petit ho espera tot del seu pare, és no inquietar-se per res, no buscar fortuna”; “ser petit, és també no atribuir-se a si mateix les virtuts que un practica, creient-se capaç de quelcom, sinó reconèixer que el bon Déu posa aquest tresor de la virtut a la mà del seu petit fill perquè se serveixi d’ell quan ho necessiti; però sempre és el tresor del bon Déu”. Certament, les seves paraules troben poca acollida en una època com la nostra, en què la societat es regeix per la competència, el poder, els diners, la fama i tota classe de seguretats materials.

No obstant, Jesús ens ho adverteix com un requisit per entrar al Regne del cel: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant, és el més important en el Regne del cel” (Mt 18,3-4).

Finalment, l’últim dia vam tenir la inesperada i entranyable visita del nostre cardenal Omella, amb el qual vam poder celebrar fraternalment l’Eucaristia, dinar i fer-li algunes preguntes generals sobre la situació eclesial que vivim; ocasió que aprofitava per preguntar-nos com havien anat els exercicis i amb quines idees ens havíem quedat per dur a la pràctica. Acte seguit, vam anar tots junts a visitar els monjos del monestir i vam aprofitar per cantar el “Salve Regina” a la verge, que tant ens havia acompanyat aquella setmana.

Eduard Mata Grau
Etapa Discipular