Trobada d’Escolans “Caminem amb Sant Josep”

El proper 24 d’abril et convidem a gaudir de la XXVII trobada dels escolans: “Caminem amb San Josep”.

Un cop més tornem a estar a punt de celebrar la trobada d’escolans, un moment bonic per poder-nos trobar, conèixer, jugar i pregar els escolans de les diverses parròquies de les diòcesis de Barcelona i San Feliu del Llobregat

El lloc de la trobada serà l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona (Carrer de la Diputació 231), i es dura a terme el dissabte, 24 d’abril. Degut a la pandèmia i per tal de poder organitzar es necessari, per participar-hi, realitzar la inscripció abans del 19 d’abril. Per inscriure’t pots fer-ho presencialment a la Secretaria del Seminari (9:00-14:00h, Sra. Sonia) o telemàticament a:  https://form.jotform.com/210853114591047

Programa de la XXVII Trobada d’escolans:

  • 09’30h a 09:45h: Arribada i acollida al seminari conciliar de Barcelona
  • 10’00h: Inici de la gimkana “Caminem amb Sant Josep”
  • 12:30h: Celebració de l’Eucaristia
  • 13’30 h: Comiat

Protocol Anti-COVID

  • Farem grups de sis persones
  • Gel Hidroalcohòlic en totes les activitats
  • Ús de mascareta

A la trobada hi són convidats tots els escolans i escolanes, i també s’hi poden afegir altres nois i noies d’entre 7 i 15 anys que estiguin vinculats a la parròquia.

Visita Cottolengo del Propedéutico

Buscad primero el Reino de Dios y su justicia y el resto se os dará por añadidura (Mt 6, 33)

Buscar el Reino de Dios puede parecer tarea difícil o lejana, o incluso para el más pesimista, casi imposible. Pero la verdad siempre es más bella que cualquier pesimismo, y las hermanas Servidoras de Jesús del Cottolengo del Padre Alegre en Barcelona nos lo demuestran con su día a día vivido en el amor de Cristo. ¿Y dónde encontrar este amor, se preguntará alguno? Durante la visita que los seminaristas de propedéutico hemos hecho a su gran casa hemos podido ser testigos del amor que se hace obra a través de las hermanas y los voluntarios en el cuidado y cariño para con los enfermos que allí viven.

Lo que hemos visto no es un centro de atención social ni tampoco un trabajo desganado, sino todo lo contrario: es una familia plenamente dedicada al cuidado de sus miembros que más sufren, de los enfermos. Como en toda familia, en el Cottolengo del Padre Alegre hay muchos y diferentes rostros, vidas y almas. Las edades varían desde los 3 años hasta los 93. Cada persona es distinta con sus aficiones y habilidades y también con sus dolencias y necesidades. El poner la vida al servicio de quienes más lo necesitan no es para las hermanas un ideal sino una realidad como lo es la familia, algo tan tangible como lo son todos y cada uno de los acogidos en la casa.

Nos contaba una hermana durante la visita que cuando alguna vez ha sentido pesadumbre o enojo por el cansancio de la jornada el Evangelio ha venido a ella recordándole lo que Jesús clama en Mt 25, 40: En verdad os digo que cada vez que lo hicisteis con uno de estos, mis hermanos más pequeños, conmigo lo hicisteis. ¿Cómo, pues, dirigirse a cada uno de los hermanos enfermos? La respuesta es esta: como si de Cristo se tratase.

La fuerza que empuja a ser al Cottolengo tiene como pilar fundamental la oración. A través de ella las hermanas y todos los acogidos en la casa ponen en manos del Señor su vida, alegrías, sufrimientos, peticiones y gracias. Esto es algo a lo que, en verdad, todo cristiano está llamado a hacer, a vivir un diálogo puro y sincero con la oración, pero lo que caracteriza el carisma de esta congregación es la grandísima fe y abandono absoluto en la providencia. Si algo falta en la cocina, si el dinero no alcanza para cubrir los gastos o si se necesitan más manos de las que hay, no escucharemos jamás una petición o insinuación por parte de las hermanas, tan siquiera conoceremos qué necesitan. Dios proveerá. ¡Y así lo ha hace! El hecho de que desde la década de 1930 hasta hoy día la divina providencia haya mantenido viva y unida la gran familia del Cottolengo es muestra de su actuación en el día a día moviendo los corazones de tantas buenas personas que, con su gran o pequeña aportación, son instrumento de un amor que viene de lo alto.

Inscripcions: Exercicis Espirituals del Seminari Menor

Cada any des de el Seminari Menor de Barcelona, oferim els nostres seminaristes d’entre els 14 i 18 anys, uns Exercicis Espirituals que els permeti un apropament al Senyor i un major discerniment vocacional. Aquest any, volem donar la oportunitat aquells nois joves amb inquietuds vocacionals a tenir l’oportunitat, juntament amb els seminaristes menors de Barcelona, de realitzar aquesta experiència.

Els exercicis els començarem el dia 16 d’abril cap a les 19:30h i finalitzaran el diumenge havent dinat.

  • Lloc: Casa de la Sagrada Família a Vallvidrera (Carrer Sagrada Família, 21, 08017 Barcelona)
  • Destinataris: Nois d’entre 14 i 18 anys
  • Predicador: Mn. Agustí Vives
  • Dades: 16, 17 i 18 d’abril
  • Preu: 70€

Serà una oportunitat única per aquells nois joves  que es puguin sentir interpel·lats per la crida de Déu o bé necessiten d’un temps amb el Senyor per ordenar la pròpia vida i orientar-la a Crist.

Inscripcions: https://ox4q44wgz4m.typeform.com/to/cdDhPsiX

MéS informació: seminarimenor@arqbcn.cat.

Sant Tomàs d’Aquino, el més sant d’entre els doctes, i el més docte d’entre els sants

Tot seminarista, com a tal, ha de tenir un viu afecte per Sant Tomàs d’Aquino, i és que ell és el guia dels seus estudis, tant filosòfics com teològics: ho testimonien, en temps recents, el decret sobre la formació sacerdotal del Concili Vaticà II Optatam totius (n. 16), la carta de Pau VI Lumen Ecclesiae (n. 1) o també el Codi de Dret Canònic (n. 252 § 3), entre d’altres textos.

Aquesta estima, però, per Sant Tomàs, ha de ser encara major en els qui formem part del Seminari Conciliar de Barcelona: ell és patró del nostre Seminari (des de 1735). No és estrany, doncs, que l’efígie que presideix la façana del seminari sigui la d’aquest sant Doctor de l’Església.

En honor de Sant Tomàs, s’havia pensat de fer una dissertació sobre la seva figura en el dia de la seva festivitat, el 28 de gener, però trobant-nos llavors en temporada d’exàmens es va pensar de traslladar-la per a més endavant, per al 13 de març. Durant els dies previs a la xerrada vaig poder percebre com l’expectació per aquesta conferència era gran entre els seminaristes: a això ajudava molt, sense dubte, el fet que el conferenciant fos Martín F. Echavarría, doctor en Filosofia i llicenciat en Psicologia, un dels més insignes tomistes d’Espanya.

Echavarría ens va parlar sobre l’actualitat de Sant Tomàs. Certament, ens deia, “Santo Tomás no es actual con la actualidad de lo que está de moda”, sinó que és actual amb una actualitat molt més profunda i estable: “Santo Tomás es actual porque la verdad es actual”. En efecte, Sant Tomàs presenta molts arguments que son verdaders, perennement verdaders, i per això actuals. En síntesi, Sant Tomàs és actual per la veritat dels seus continguts.
Precisament per la veritat que hi ha en els escrits de Sant Tomàs és que el Magisteri de l’Església ha recomanat (“y más que recomendado”, deia en Martín) el Doctor Angèlic com a guia dels estudis.

No és que el Magisteri faci verdaderes les paraules de Sant Tomàs, ans al contrari: la veritat de les paraules de Sant Tomàs és reconeguda i declarada pel Magisteri. En altres paraules, l’autoritat científica de Sant Tomàs (és a dir, la veritat dels seus escrits, en quant conformes a la Revelació i a la recta raó) justifica la seva autoritat canònica (és a dir, la seva recomanació per part de l’Església), i no a l’inrevés. Es per això que, em sembla, Echavarría estructurava la xerrada amb un ordre determinat, parlant-nos primerament del valor de veritat dels escrits de Tomàs, i sols en un segon moment del seu valor canònic atorgat pel Magisteri.

Comentant el text de la Lumen Ecclesiae de Pau VI, en Martín ens descobria com la mentalitat de Sant Tomàs no és aquella característica de la modernitat, que construeix sistemes de pensament tancats, sinó que la seva és una mentalitat realista, és a dir, oberta a la realitat i al coneixement d’aquesta, vingui d’on vingui i digui qui la digui (ja sigui Sant Agustí, ja Aristòtil, ja el Pseudo-Dionís, ja autors orientals com el Damascè, etc.). I pel fet que, com deia Sant Tomàs, “l’estudi de la filosofia no és per conèixer el que han pensat els diferents autors, sinó per conèixer la veritat de les coses” (In De caelo, lib. 1 l. 22 n. 8), s’entén el que ens deia el Martín: “Santo Tomás no nos abre a su sistema, sino que nos abre a la realidad, y por eso se puede construir sobre Santo Tomás”. Aquí rau, diria, una raó més de l’actualitat de Sant Tomàs: el seu pensament, en tant que obert a ulteriors coneixements de la realitat, és un pensament viu, capaç d’enriquir les nostres ments i de ser alhora enriquit per noves coneixences.

Després de mostrar-nos, en un repàs d’algunes de les principals aportacions tomasianes en els camps filosòfic i teològic, la unitat del pensament de Sant Tomàs i com en ell les diverses disciplines filosòfiques i teològiques s’il•luminen i complementen mútuament, Echavarría cloïa la seva exposició, tot encoratjant-nos a aprofundir en l’estudi d’aquest sant Doctor per mitjà de la lectura dels mateixos textos de Sant Tomàs (en llatí, si és possible!).

Per acabar aquest article, volia fer referència a una dada interessant que ens ha donat Echavarría: de Sant Tomàs es deia que aprengué més davant del Sagrari que davant dels llibres. I és que no sols buscava Déu amb l’intel•lecte, sinó també amb la voluntat inflamada per l’oració. Així, Sant Tomàs és per a nosaltres també model per la seva cognitio affectiva que tenia de Déu, i de què ens parlava Echavarría.

És el que deia un eximi deixeble de Sant Tomàs, dominic del s. XX, anomenat Santiago Ramírez: “En santo Tomás no es posible separar su oración de su estudio, como tampoco es posible separar su sabiduría de su santidad, pues santificándose se hizo sabio y estudiando se santificó; en él no se explica su ciencia sin su oración, ni tampoco su oración sin su ciencia (…): si en santo Tomás no puede separarse el santo del sabio, tampoco en los tomistas” («¿Qué es un tomista?», Ciencia tomista, 27 [1923], pp. 177.193), NI EN ELS SEMINARISTES!

David Lucena Peris
Etapa Configurativa

Sent la creu

El passat 21 de febrer es va celebrar una nova edició de “Sent la Creu”. Per sisè any consecutiu, el Sr. cardenal Joan Josep Omella i els seus bisbes auxiliars van convocar als barcelonins a una Eucaristia molt especial on, evidentment, no podia faltar el Seminari Conciliar de Barcelona.

Enguany el convidat principal de “Sent la Creu” va ser el cardenal veneçolà Baltazar Porras, arquebisbe de Mérida, administrador apostòlic de Caracas i, per damunt de tot, un ferm defensor dels drets del poble veneçolà. El seu testimoniatge, al igual que el de Mons. Juan José Aguirre (bisbe de Bangassou a la República Centreafricana) l’any passat o el de Mons. Enrique Figaredo (prefecte apostòlic de Battambang a Cambodja) fa dos anys, no ens van deixar indiferents.

El cardenal Porras ens va apropar a una realitat molt diferent a la nostra i ens va fer reflexionar sobre la fe i la Història de Veneçuela. En el marc incomparable de la Basílica de Santa Maria del Mar, Mons. Porras va mostrar els lligams entre el nostre país i el seu i ens va ajudar a entendre els greus problemes que té Veneçuela en aquests moments.

En un temps litúrgic tan especial com la Quaresma, la seva homilia va ser molt propicia per meditar sobre la nostra necessitat de conversió, penediment, i, alhora, el deure de fer quelcom per a ajudar a les persones que pateixen. Considero que conèixer de primera mà la situació de molts veneçolans ens ajuda a plantejar-nos més seriosament les nostres pròpies privacions voluntàries en temps quaresmal.

El dejuni, l’almoina i el repartiment fraternal (obres caritatives i missioneres) adquireixen més sentit si cadascun de nosaltres reflexiona sobre el dolor de Crist i de molts germans. En efecte, Sent la Creu va ser un bon moment per a aprofundir en la preparació interior per la festa més important del calendari cristià, el Diumenge de Pasqua.

Durant la col•lecta destinada a Veneçuela, Joan Josep Omella va apel•lar explícitament a la generositat de tots els assistents i, ja cap al final de la celebració, va demanar a tots els assistents que donessin medicacions que no fessin servir a un bisbe veneçolà que actualment viu a la Cartoixa de Montealegre i organitza els enviaments al seu país. Cal mostrar la solidaritat amb fets concrets.

Per altra banda, una jove veneçolana, que resideix fa dos anys a la nostra ciutat, va donar el seu testimoni abans de l’inici de l’Eucaristia. En línia amb l’homilia del cardenal Porras, ella va explicar també amb molta claredat com és la vida a Veneçuela avui en dia i el context en el que ella va prendre la decisió de venir a Barcelona per a començar una nova vida i ajudar la seva família econòmicament. Una lliçó de fortalesa i de fe.

Un altre aspecte a destacar d’aquesta activitat de la Delegació de Joventut, ja tradicional en la nostra l’arxidiòcesi, va ser l’ambient que es va viure a la Basílica de Santa Maria del Mar. Malgrat les dificultats que patim per la pandèmia i les mesures que determinen les autoritats sanitàries, es van esgotar les entrades per a aquesta edició de Sent la Creu.

Els seminaristes també vam participar d’una trobada molt especial que enguany no era la Sagrada Família, com en altre ocasions, però que sí tornava a tenir una Creu com a protagonista.

Com altres anys, en acabar l’Eucaristia es va adorar la Creu de Sant Climent, símbol de l’aliança entre els colons i els indis. Convé remarcar que, sota aquesta Creu, es va oficiar la primera Eucaristia al continent sud-americà. Es tracta d’una creu que ens recorda el passat i, al mateix temps, fa present una realitat ben actual, la Creu a Veneçuela.

En el fons, aquesta Creu de Sant Climent ens recorda els patiments en molts països arreu del món, no només en el país caribeny. També ens pot fer pensar en les avantatges, malgrat la crisi, que tenim a casa nostra en comparació amb altres indrets del planeta i en la capacitat de lluitar, recolzats per la fe, de molts cristians. Es més, aquesta Creu, com tota Creu, fa present la redempció de Crist, un esdeveniment que tornarem a celebrar dintre d’un mes. Molts motius per a donar gràcies a Déu, motius per l’esperança.

Jaime Moyá
Etapa Configurativa