Visita a Sant Josep de la Muntanya

Deu haver-hi poques coses més belles a tota la nostra diòcesi, especialment en un dia assolellat d’octubre, que contemplar-la de bon matí des del Santuari de Sant Josep de la Muntanya. Amb una localització privilegiada, escalant devotament la carena de la muntanya pelada, aquest singular edifici s’alça imponent dalt de tot de Gràcia, abraçant el seu barri i, amb ell, Barcelona sencera. La visita, especialment quan es fa acompanyats d’algú que estima el lloc com la Madre Mari Carmen, és una veritable immersió a la història de la nostra diòcesi als últims dos segles. És precisament aquesta immersió la que vam poder gaudir els estudiants de propedèutic de Sant Feliu, Barcelona i el Seminari Interdiocesà el passat divendres 22 d’octubre.

Vam marxar del seminari havent pregat Laudes i esmorzat, i després d’un curt trajecte en transport públic, a l’esplanada mateixa del Santuari ens vam trobar amb la nostra guia, la Madre Mari Carmen. Primer ens va fer una petita introducció a la història de Sant Josep de la Muntanya i de la seva fundadora, la Beata Madre Petra. Vam tenir un moment d’oració a la capella de la Madre Petra, on abans de la Guerra Civil hi reposava el seu cos. Durant la persecució religiosa, el Santuari va ser cremat i uns milicians van robar el cos de la fundadora, van dur-lo fins a Puzol, València, i el van enterrar allà. Acabada la guerra, la comunitat va creure que el cos s’havia perdut amb el foc de 1936, però una confessió al llit de mort d’un dels participants va acabar conduint fins la localització exacta de la tomba. Després d’una exhumació i investigació a càrrec de la fiscalia, l’Arquebisbat de València i la Congregació de Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya, es va confirmar que era ella. El cos no va tornar a Barcelona, però a la capella resten ben conservats trossos de fusta del taüt original. A mig matí, Mn. David Álvarez va celebrar la Missa diària de la capella del Santuari. Amb tots 9 presents, l’assistència es va gairebé triplicar! Enfortits i reconfortats per l’Eucaristia i la memòria de Sant Joan Pau II, vam continuar la visita del Santuari, ja dins la part residencial.

Si l’exterior de Sant Josep de la Muntanya és impressionant, l’interior no es queda pas endarrerit. La unicitat i harmonia de les dues parts impressiona: per fora destaca l’original ús de la pedra, extreta al mateix turó sobre el qual s’alça el convent; als claustres i les sales, ho fa la rica decoració de les rajoles que decoren les parets, d’inspiració andalusa. Si la decisió de posar-les va ser criticada inicialment degut al cost superior que implicaven, el geni de la Madre Petra i de l’arquitecte Francesc Berenguer l’ha demostrat el pas del temps, car les rajoles que ens van impressionar tant a la visita són les mateixes que es van col·locar a finals del segle XIX.

Però la part més impressionant encara estava per arribar. Vist el claustre, vam entrar per un passadís lateral a l’església, una petita joia renovada amb molt gust en una època tan difícil com la postguerra. Coronant el presbiteri, Sant Josep, el de la Muntanya, ens contemplava mentre apreníem sobre la construcció i reconstrucció del temple.

Madre Petra, sembla ser, volia una església molt gran; tant, que no s’acontentava amb cap dels dissenys que Francesc Berenguer li preparava. La seva visió era clara: un temple gran, que acollís la “gent de tot el món” que, ella assegurava, vindria (i ve). Però de rebuig en rebuig, la construcció no avançava. Un dia, aprofitant la seva absència per una visita fora de Barcelona, es va construir ràpidament la base de l’església, amb unes mides nogensmenys imponents, de manera que en tornar va haver d’acceptar les dimensions empreses. Durant la Guerra Civil, l’església va patir greus danys: fins i tot es va utilitzar una de les reixes del presbiteri com a graella on cremar imatges i retaules. Amb la tornada de la comunitat es va començar ràpidament a reconstruir el temple, decorat ricament amb frescos de la vida de Sant Josep i la Sagrada Família a les parets, i de la Madre Petra i la Congregació de Mares de Desemparats al sostre. La capella del Santíssim, per contra, està replena de símbols eucarístics, útils, segons ens van dir, per explicar als nens que les Mares acullen aquesta preciosa doctrina de la Fe.

Després vam pujar a l’habitació de la fundadora, on ara hi ha instal·lada una petita capelleta amb el seu Sagrari i, ben protegida, la estàtua original de Sant Josep de la Muntanya. De ben segur que, tot escoltant les explicacions sobre la fundació de la institució i els seus primers anys, i especialment quan tot seguit vam resar l’Àngelus, tots demanàvem per la canonització de la Madre Petra i la continuació de la seva obra. Poder seure en aquella petita habitació on fa 115 anys ella va viure els seus últims dies no hauria mai de deixar de fer-nos sentir privilegiats de tenir al nostre voltant immediat tants llocs inspirants i de contemplació. Per a nosaltres, que tot just comencem a treballar la nostra crida vocacional, ens ha de resultar particularment edificant l’exemple d’aquella gent que, no lluny d’on vivim el nostre dia a dia, va fer (i fa!) de la seva vida una oblació continua a Déu. Vam sortir d’aquella especial habitació meravellats i entenent molt millor la devoció a Sant Josep de la Muntanya.

La última part de la visita ens va dur, per un túnel llarg que travessa l’edifici subterràniament, fins al museu del Santuari, passant pel seu frondós jardí. Allà les Mares han preparat una petita exposició amb fotografies de la seva història i màquines històriques de la editorial de la casa, que va produïr durant moltes dècades diverses publicacions sobre el Santuari i Sant Josep. Quan visitàvem el jardí, la Madre Mari Carmen ens va explicar que l’Ajuntament de Barcelona està planejant expropiar part del recinte de la Congregació per encabir-hi una carretereta d’ús públic, separant les cases on viuen els nens d’acollida entre elles. Malgrat les moltes protestes, que venen fins i tot de serveis públics de protecció d’infants, vam ser encoratjats a demanar a tanta gent com poguéssim que firmessin en contra del projecte i mantinguessin a la comunitat en les seves oracions. Agraïts, i no sense passar abans per la botiga, vam acomiadar-nos de Sant Josep de la Muntanya i ens vam dirigir a la propera parada, la parròquia de Sant Miquel dels Sants, ben a prop del Santuari. Erigida l’any 1947 pel bisbe Gregorio Modrego, dins un pla diocesà de creació de parròquies per encabir la nova població que s’havia dirigit a Barcelona en acabar la Guerra Civil. El primer rector, Mn. Masdexexart, tenia ja una llarga relació amb el lloc: a principis de segle, hi havia creat una capella dedicada a les ànimes del purgatori (temptativa avortada de Temple Expiatori, que es quedà sense calers), i naturalment va ser escollit com a rector. Amb certa agilitat, car ja teníem tots una certa gana, vam recórrer el tour sencer de la parròquia, que vam preparar els tres seminaristes de Sant Miquel aquest estiu passat. A títol personal, em va resultar molt gratificant poder compartir la feina realitzada durant un parell de mesos amb els meus nous companys de propedèutic. Però com no només de turisme viu l’home, en acabar el tour ens vam trobar amb que l’Arturo ja havia arribat amb tres pollastres a l’ast, unes patates al forn, i un parell d’ampolles de vi negre—vam parar la taula ràpidament, i ens va faltar temps per beneir-la i començar a menjar. Se’ns va unir, vingut directament del Seminari, el nostre rector Mn. Salvador, a més del rector de Sant Miquel dels Sants i en Luis, un parroquià que s’està preparant per esdevenir professor de religió. Amb aquest menjar fraternal, donàvem per acabat un matí intens de la millor manera possible. Deo Gratias!

Josep Adolf
Etapa Propedèutic

Propedèutic a la Cartoixa de Sta. Maria de Montalegre

El dia de Santa Teresa de Jesús, el 15 d’octubre, la comunitat de Sant Miquel del Seminari de Barcelona i alguns companys del seminari interdiocesà ens reunírem per visitar la Cartoixa catalana de Tiana, tot cercant d’establir vincles deconfraternitat i oració recíproca amb els monjos que tenim més a prop de la ciutat de Barcelona. No gaire països, i menys encara ciutats, es poden gloriar de tenir una fundació eremítica amb el llegat històric i espiritual com el que ens ofereix la Cartoixa.

Un encontre amb el passat i amb el numinós

Per als seminaristes, com per a qualsevol que tingui l’excepcional permís de traspassar les portalades cartoixanes, és sempre una excursió obligada i una experiència que deixa una empremta indeleble. La visita a la Cartoixa esdevé una cita –més personal que grupal– amb el silenci més eloqüent i un encontre amb l’Esperit, impregnat, quasi tangible en cada espai sagrat que alberguen aquells murs multiseculars, i que s’encarna de manera numinosa entre els nostres germans contemplatius, pertanyents a l’orde encara existent més auster i exigent.

Fundat per Sant Bru de Colònia al segle XI, l’orde cartoixà es pot sentir cofoi de continuar essent avui dia un estendard de la màxima clausura i penitència fonamentalment eremítica, sense pràcticament cap reforma important a les seves espatlles, pel que fa a costums i estatuts: Nunquam reformata, quia nunquam deformata…

La disquisició que ens interpel·la: com s’ha mantingut gairebé intacte, després del pas de tants segles, com no hi ha cap altre orde en el món monàstic? Es tracta de l’orde de més restringit accés i exigència de vida, on el silenci i la soledat són només trencats per tres pregàries comunitàries al dia i un parell de trobades compartides per setmana. Aquestes són les premisses predominants del seu ideari. L’èxit de la seva supervivència quasi mil·lenària recau en l’elemental adherència a la senzillesa i pobresa més tàcitament grandiloqüents, com en el seu costumari religiós rigorós i adust; això i la seva lleialtat als principis morals del catolicisme més fundant podrien explicar el motiu que els ha preservat de desaparèixer, diluir-se o mitigar-se en la fusió i confusió amb els temps i modes, que han provocat, com sabem, a tants altres instituts i congregacions ser engolits, extingits o substituïts per altres formes de vida. El seu lema, tot desafiant el món en contínua transformació, resa: “Stat Crux dum volvitur orbis” (la Creu roman estable -dreta o dempeus- mentre el món dona voltes; o bé, Creu constant en un món canviant). La qüestió, doncs, sembla recolzar-se en el principi de fixació sobre els fonaments, els ideals originaris per no deixarse engolir per corrents majoritaris que poden dur a la dissipació.

La fundació de la nostra Cartoixa es remunta al segle XV, quan mitjançant la Butlla papal de Benet XIII l’any 1415 s’assolia l’objectiu de fusionar dues prèvies cartoixes catalanes que quedaven afectades per ubicacions massa desfavorides: la de Sant Pol de Mar (1269) i la de Vallparadís de Terrassa (1345). Els cartoixans van adquirir els solars sobre els que s’havia erigit un monestir de monges agustines, que l’havien abandonat el 1362 per cercar recer intramura de la ciutat comtal. La Conreria formava també part del monestir i servia les funcions administratives del treball i conreu de les terres i altres explotacions de la Cartoixa.

L’esplendor o època d’or de la Cartoixa el van gaudir entre els segles XVII i XVIII, quan, mitjançant l’adquisició de delmes i drets de jurisdicció sobre gran part dels territoris comarcals del Maresme i del Vallès, va veure les seves arques nodrides i van poder estendre i implementar les seves edificacions i hisendes. El segle XIX, per contra, va veure venir al galop dies ombrívols i devastadors, primer amb la Guerra del Francès, a continuació amb el Trienni Liberal (1820-23), i finalment amb la desamortització de 35. El 1901, després d’anys de desert i vandalisme, la clausura cartoixana era repoblada per una colla de monjos que llavors patien la seva pròpia expulsió provinents de França. El segle XX va tornar a esporgar els seus murs durant els dies foscos, furibunds, grisos de la Guerra Civil.

La cartoixa avui

Actualment, només queden quatre cartoixes habitades a la Península Ibèrica, Miraflores (Burgos), Porta Coeli (València) iMontalegre (Barcelona), més la comunitat femenina de Sta. Maria de Benifassà (Castelló de la Plana). Amb el tancament de l’única cartoixa que quedava a Portugal (Èvora) els seus darrers monjos –el prior de la qual és l’actual capdavanter de la nostra cartoixa– van passar a formar part de la de Tiana, a més d’algun altre monjo, com el P. Jorge, home ple d’energia encomanadissa, entusiasme fundador i zel evangèlic, metge de formació, que va ser enviat a assistir la nostra comunitat, cada cop més envellida i requerida d’atencions.

L’aparent immobilisme de l’orde no ha impedit als nostres germans monjos de caminar al costat del món i donar un cop de mà quan els ha estat possible. Amb la dotzena de monjos que habiten la Cartoixa avui, la seva missió principal és pregar per totes i cadascuna de les causes que ens ocupen i preocupen extramurs en cada moment històric. Tanmateix, quan ha calgut i ha estat en les seves mans fer-ho, no han deixat de crear ponts amb el món exterior, donant resposta a certes peticions d’ajuda. Fa ja uns anys que un bisbe emèrit veneçolà, Mons Tomás Jesús Zagarra, comparteix el claustre i cor, en un mateix esperit de comunió fraterna, amb la comunitat cartoixana; tot i que no forma part íntegra de l’orde, ha gaudit dels permisos necessaris per emprar algunes dependències disponibles del gran conjunt monumental monàstic, i que altrament romandrien buides, per organitzar amb l’ajut de l’arquebisbat de Barcelona i altres instàncies afins a la nostra Església, una ONG anomenada “Puente Solidario”, que aglutina, emmagatzema i envia, via aèria o marítima, medicaments i altres productes de primera necessitat per ajudar a pal·liar les situacions d’escassedat i crisi extrema que pateix el seu país d’origen.

El futur de la nostra Cartoixa és incert, com la de la majoria a Occident. Només la d’extrem orient a Corea i l’Argentina al Con Sud floreixen encara amb noves vocacions. Cal pregar a Déu que, mitjançant el seu Esperit, inspiri i cridi amb veu clara, tot atorgant la valentia necessàries per a què més joves d’arreu del món vulguin continuar la feina multisecular d’habitar el silenci i la soledat de les poques cartoixes que serveixen encara com a motor d’oració i inspiració per a tantes altres vocacions dins el poble de Déu, al bell mig del cor místic de l’Església.

 

Antoni Manzanera
Etapa Propedèutic

Visita del propedèutic al museu de la ciutat de Barcelona

Descobrint les nostres arrels en les comunitats cristianes

Aquest divendres 1 d’octubre, els seminaristes de Propedèutic hem tingut l’oportunitat de visitar el Museu de la Ciutat de Barcelona. La visita des del punt de vista de la fe és d’un valor incalculable per a nosaltres ja que ens ha permès veure els inicis i primers passos de la comunitat cristiana de Barcelona, que han pogut ser datats al segle III D.C.

Ha estat un autèntic privilegi el poder veure i imaginar la fisonomia de la ciutat en temps de la Roma Imperial i el Visigot. En la visita hem estat guiats pels historiadors Mn. Robert Baró i Mn. Gabriel Carrió, els quals després de dirigir-nos a l’anomenat edifici de l´Ardiaca de la Catedral, vam passar a veure els fonaments de les muralles, i interessants detalls sobre la seva construcció, com la marca que verifica que va ser construïda per la IV Legió Romana anomenada “Flavia Felix” i acantonada a Hispània, per explicar-nos l’interessant detall de les restes dels arcs i canals pertanyents als antics aqüeductes que nodrien d’aigua la ciutat, els seus banys i les seves termes.

Posteriorment veiérem el subsòl del Museu, on vam poder apreciar coses tan interessants com les restes de la destil•leria i els dipòsits de vi del bisbe de l’època, o els recipients on s’emmagatzemava els populars salaó i el Garum Romà (espècie de paté antecessor de l’actual olivella).

 

Però sens dubte un dels aspectes cristians més valuosos que vam poder apreciar va ser l’antic Baptisteri, i com va evolucionar del original impluvium (una mena d’estany rectangular emprat per recol•lectar aigües pluvials), cap a un més elaborat amb graons en creu, on els graons de

baixada i pujada, que eren emprats perquè el catecumen vestit de blanc fora baixant a les aigües mentre a cada graó anava fent les tres negacions rituals abans de la immersió, per posteriorment fer les tres confessions de fe del ritus baptismal, al moment que el catecumen sortia de les aigües pujant els tres graons.

El millor de la visita és que vam poder recórrer molts dels inicials segles d’història, passant dels inicis de la primera comunitat cristiana a la Roma Imperial, cap a un nou escenari on la comunitat ja compta amb una basílica en l’època visigoda.

Desprès ja es passa a veure el conjunt episcopal dels segle IV a VII, i podem apreciar les restes dels fonaments de la primera Catedral de Barcelona d’estructura romànica, conservant els seus fonaments sota de l’actual catedral gòtica posterior. Ha estat així una visita apassionant on les restes parlaven davant nostre, i hem pogut imaginar-nos com era la Barcelona on arrians i catòlics compartien un mateix espai en l’època visigoda. Tot i que no sense grans tensions entre ells, com va quedar clar en la visita al museu. Perquè encara no sabem quin dels dos bisbes (catòlic o arrià) es va quedar amb la seu a la Catedral, i quin dels dos va ser relegat a l’actual Basílica de Sant Just Pastor.

Si bé el més rellevant com cristians és haver pogut visitar les restes de la ciutat on Sant Pacià, Santa Eulàlia i altres grans màrtirs cristians ens van llegar els seus preuats testimonis de fe.

Juan Eusebio Brea Sánchez
Etapa Propedèutic

Visita a les Planes

El dia 8 d’octubre vam quedar com cada divendres a les 9:10 del matí davant les portes del Seminari Conciliar de Barcelona. Aquesta vegada era especial, perquè ens acompanyaven dos germans del seminari Interdiocesà. I també estàvem molt il·lusionats perquè anàvem a les Planes, terres de mossèn David, de les quals ens havia parlat meravelles.

Amb la furgoneta plena, escortats per dues motos, vam arribar a l’ermita de la Creu d’en Blau. De seguida ens vam adonar que es respirava un aire fresc i pur com en cap altre lloc. Allà vam pregar junts l’hora menor i mossèn David ens va donar algunes explicacions sobre l’ermita.

Seguidament, travessant carrers que pugen i baixen vam anar a visitar Ca L’Avi, lloc nuclear perquè concentra tres entitats importants de la vida parroquial: Càritas, la Rectoria i una capelleta. De Càritas cal destacar la reserva de dolços que són capaços de donar grans alegries, tant als petits com als grans. De la Rectoria em va impressionar molt la seva ubicació i el seu ambient de recolliment.

Després vam caminar fins l’escola Mare de Déu del Roser. Aviat ens vam adonar que era única. Era una escola més aviat petita, però l’acollida que vam rebre va ser immensa. Des del primer moment, la Mercè ens va fer sentir com a casa i ens va explicar un munt d’anècdotes i d’històries del centre escolar. Mentre saludàvem professors i alumnes vam poder experimentar que aquesta escola és una autèntica llar.

El següent punt d’interès va ser la santuari-parròquia de la Mare de Déu de la Salut, centre de pastoral de mossèn David. Allí la natura i l’arquitectura es fonen perquè els seus visitants tinguin un espai propici d’encontre amb el Bon Déu. Allà els seminaristes vam rebre de regal el Sant Rosari, perquè mai ens separem de la mà de la nostra mare, la Verge Maria.

Finalment, després de dinar a l’ In & Out, vam tornar cap al Seminari, que per nosaltres és com Natzaret. De camí vam resar el Rosari per les intencions que portem en el cor i per donar gràcies a Déu per aquest dia tan ple de fraternitat.

Josep Maria Batlle
Etapa Propedèutic

Descobrint les arrels de la comunitat cristiana de Barcelona

El divendres 1 d’octubre, els seminaristes de propedèutic, hem tingut l’oportunitat de visitar el Museu de la Ciutat de Barcelona. La visita des del punt de vista de la fe, és d’un valor incalculable per a nosaltres, ja que ens ha permès veure els inicis i primers passos de la comunitat cristiana de Barcelona, que han pogut ser datats al segle III dC. Ha sigut un autèntic privilegi poder veure i imaginar, tant la fisonomia de la ciutat en temps de la Roma Imperial, com en el posterior temps Visigot.

A la visita hem estat guiats pels historiadors Mn. Robert Baró i per Mn. Gabriel Carrió. Després de dirigir-nos a l’anomenat edifici de l´Ardiaca de la Catedral, vam passar a veure els fonaments de les muralles, hi ha interessants detalls sobre la seva construcció, com per exemple la marca que verifica que va ser construïda per la IV Legió Romana anomenada “Flavia Felix” i acantonada a Hispània. Ens van explicar l’interessant detall de les restes dels arcs i canals, els quals pertanyen als antics aqüeductes que nodrien d’aigua a la ciutat els seus banys i les seves termes.

 

 

Posteriorment ens van portar a veure el subsòl del Museu, on vam poder apreciar de coses tan interessants com les restes de la destil·leria i els dipòsits de vi del Bisbe de l’època, o els recipients on s’emmagatzemava els populars salaó i el Garum Romà (espècie de pacte antecessor de l’actual olivella).

Però sens dubte un dels aspectes més valuosos que vam poder apreciar va ser l’antic Baptisteri i com va evolucionar de l’original impluvium (una mena d’estany rectangular emprat per recol·lectar aigües pluvials) cap a un més elaborat amb graons en creu, on els graons de baixada i pujada, que eren emprats perquè el catecumen vestit de blanc fora baixant a les aigües mentre a cada graó anava fent les tres negacions rituals abans de la immersió, per posteriorment fer les tres confessions de fe del ritu Baptismal, al moment que el catecumen sortia de les aigües pujant els tres graons.

 

 

La millor part de la visita és que vam poder recórrer molts dels inicials segles d’història, passant dels inicis de la primera comunitat Cristiana a la Roma Imperial, cap a un nou escenari on la comunitat ja compta amb una basílica en l’època visigoda. Després ja es passa a veure el conjunt episcopal del segle IV a VII, es pot apreciar les restes dels fonaments de la primera catedral de Barcelona d’estructura Romànica, conservant els seus fonaments sota de l’actual catedral Gòtica posterior.

Ha estat una visita apassionant, on les restes que encara ens mantenen narren la seva història. I hem pogut imaginar-nos com era la Barcelona on arrians i catòlics compartien un mateix espai en l’època Visigoda. I esclar que no sense grans tensions entre ells, com va quedar clar en la visita al museu. Perquè encara no sabem quin dels dos bisbes (catòlic o arrià) es va quedar amb la seu a la catedral, i quin dels dos va ser relegat a l’actual Basílica de Sant Just Pastor. Si bé el més rellevant com a creients és haver pogut visitar les restes de la ciutat on Sant Pacià, Santa Eulàlia i altres grans màrtirs cristians ens van llegar els seus preuats testimonis de fe.

Juan Eusebio
Etapa Propedèutic