Beats D. Juan Lucena Rivas y D. Julián Rivas Rojano, sacerdots i màrtirs de Crist

El passat 16 d’octubre vaig poder gaudir d’una celebració ben destacada: la beatificació, presidida pel Card. Semeraro a la Catedral de Córdoba, dels meus parents sacerdots D. Julián Rivas Rojano i D. Juan Lucena Rivas, martiritzats l’any 1936. Aquesta cerimònia va suposar, per a tota la meva família, i també per a tota l’Església d’Espanya (en total van beatificar 127 màrtirs), un gran motiu de joia i tot un honor.

D. Julián, nat a Baena el 1878, entrava als 15 anys al Seminari de Córdoba. Enviat a estudiar a Roma, allà seria ordenat sacerdot el 1903, pel Card. Merry del Val. El 1910 obtenia el parroquianatge de Nuestra Señora de Armentera, a Cabeza del Buey, on hi estaria fins a la seva mort. L’ornaven moltes virtuts: agudesa intel·lectual, hospitalitat generosa, pietat eucarística, patriotisme, distingida eloqüència, amor pel sacerdoci catòlic i pels seminaristes, magnificència en el culte diví, senzillesa i humilitat, afabilitat i sentit de l’humor… Em deturo en la veneració que tenia envers el sacerdoci i les vocacions: en una primera Missa “el sermón estuvo á cargo del profundo y elocuente teólogo don Julián Rivas Rojano, que expuso de una manera magistral la dignidad y excelencias del sacerdocio católico”, i en una altra primera Missa predicà “con un hermoso discurso en que ponderaba la santa y doble misión del Sacerdote cristiano, como Ministro de Dios en la tierra y como intermediario de sus gracias. Terminó con unos consejos al misacantano saturados de amor y de espíritu cristiano que, llenos de verdad y de elocuencia, fueron maravilloso broche que cerró su hermosa oración”. A més, sempre es va plaure de tractar els seminaristes amb respecte i afecte, procurant solucionar qualsevol problema que tinguessin. A l’arribar de vacances els reunia i els prevenia de possibles perills per a la seva vocació. Li agradava que assistissin tots amb sotana i sobrepellís a la Missa major dels diumenges i dies festius, i els aconsellava el res diari del Rosari tal com ell ho feia cada tarda a la parròquia.

Sobre la seva mort, ens diu la seva neboda-neta que “fue detenido con otros amigos de Cabeza de Buey (…) y aquella misma noche [27-VII-1936] los fusilaron en el mismo cementerio. Tío Julián y otros, no murieron: cuando los milicianos se fueron, tres o cuatro emprendieron la huida del lugar, pero el tío no podía al estar más herido: se hizo el perdido en un lugar del camino. Una vez que comprobó que los otros siguieron regresó solo al pueblo al amanecer donde le descubrieron y le dieron una muerte más cruel para pagar por los que huyeron”. Tenia 58 anys.

D. Juan, nascut a Baena el 1895, ingressà als 12 anys al Seminari de Córdoba, primer com a seminarista extern (a casa del seu oncle, el mateix D. Julián Rivas) i després com a intern. Enviat a estudiar a Roma, on rebria un segon premi a l’Acadèmia Romana de Sant Tomàs d’Aquino i on també rebria el subdiaconat de mans de Merry del Val, va haver de tornar abans d’hora a Córdoba per malaltia. Ordenat allà sacerdot el 1919 pel bisbe Ramon Guillamet i Coma, exercí la docència de diverses matèries al Seminari. El 1928 obtindria el parroquianatge de Nuestra Señora de la Purificación, a Puente Genil, on s’hi estaria fins el dia del seu martiri. Amb D. Julián, compartia gran capacitat intel·lectual, hospitalitat, patriotisme, pietat eucarística, excel·lent oratòria, amor pels seminaristes, esplendidesa en la litúrgia, senzillesa, sentit de l’humor, i destacaven en ell d’altres virtuts com el zel d’ànimes, una incansable laboriositat apostòlica, una afable sociabilitat… Mostra de les seves ànsies redemptores son les paraules que pronuncià en prendre possessió de la parròquia de Puente Genil: “terminado el Santo Sacrificio, el celebrante habla al pueblo, y lo hace con la voz velada por la emoción, por la transcendencia del momento y por el maravilloso espectáculo que le ofrece el pueblo de Puente Jenil congregado en las hermosas naves de la iglesia, de esa iglesia que él supo embellecer y hermosear; y esa misma emoción da magnífica elocuencia a sus párrafos y una dulce y sutil ráfaga de entusiasmo se esparce por el templo cuando dice que habla a su pueblo, porque ya es un pontarés más, y que a él se entrega para la salvación de las almas, tomando como guía y norte de su labor aquellas palabras del apóstol San Pablo (…): «Traham eos in vinculis charitatis»”.

El seu martiri, pressentit per ell mateix temps abans que s’esdevingués, el relata la seva neboda: “les llevaron detenidos a un vagón de tren. Los milicianos (…) llevaban una lista de nombres, en la que no aparecía Juan. Cuando ya se los llevaban, uno de los milicianos se da cuenta de que sentado queda una persona y al preguntar ‘¿quién es ese viejo?’, él mismo le contestó: ‘soy el párroco’, y se lo llevaron con el resto (…). Juan tenía mucho pelo negro y abundante. Lo mataron con sólo 41 años, pero en aquella terrible noche se le puso el pelo blanco y por eso le confundieron con un anciano. A parte de las vejaciones, uno de los milicianos le dio con bayoneta en la cara, sangró y cayó al suelo, donde le patearon, le arrancaron del cuello la cadena y medalla (‘para qué te va a servir esto’, le dijeron), le dieron un tiro, y vivo todavía lo echaron a una fosa común con fuego (…). Lo que no se pudo probar era que le cortaron la mano derecha y que se la tiraron diciendo, ‘toma, para que la besen las beatas…’ Murió perdonando a los que le mataban y diciendo [dues vegades, amb força] ‘Viva Cristo Rey’ (…). Por lo visto en el vagón en que les encerraron también estaban dos seminaristas muy jóvenes a los que los milicianos decían que dejarían libres si apostataban. Juan les vino a decir: ‘el que os dejen libres no lo tenéis seguro. Lo que si tenéis seguro es el cielo si os matan por vuestra fe’. También murieron”.

Pensar que porto en les meves venes sang d’herois, de campions de la Fe, m’estimula a seguir el seu exemple per tal de ser digne familiar seu, alhora que el saber que son al Cel m’empeny a implorar la seva intercessió per tal que custodiïn la gràcia de la meva vocació sacerdotal, la qual, sols Déu ho sap, probablement es degui a aquests beats. Ple de gratitud a ells per la fe de què m’han heretat, espero que aquest exemple i aquesta intercessió siguin profitosos per a molts.

Beats Juan y Julián, pregueu per nosaltres!

David Lucena
Etapa Configurativa

Col·loqui sacerdotal amb el P. Andereggen

Si el passat 13 de març vam poder gaudir de la presència del professor Martín Echavarría al nostre Seminari, el dia 1 de octubre ens va honrar amb la visita de qui va ser el seu mestre, el P. Ignacio Andereggen, doctor en Filosofia i en Teologia. Després de sopar en la seva companyia, vam poder compartir amb ell un agradable col·loqui que tenia per fil el sacerdoci.

En primer lloc, Andereggen exposà en un petit discurs algunes idees sobre el sacerdoci, donant així peu a un posterior diàleg amb els seminaristes. Va començar dient que “un sempre vol saber el que és”, d’on prové la necessitat que té el sacerdot i, en certa manera, el seminarista, d’estudiar el sacerdoci. En el seu discurs, Andereggen va sintetitzar el contingut del seu llibre Sacerdocio y plenitud de vida. Teología y espiritualidad sacerdotal en el Concilio Vaticano II y en Santo Tomás de Aquino.

Va començar, doncs, parlant del Concili Vaticà II i de l’influx, no sempre apreciat, de Sant Tomàs d’Aquino en ell. D’una manera especial, Andereggen va destacar com aquesta influència de l’Aquinat es percep clarament en el decret conciliar Presbyterorum Ordinis: el Sacrifici Eucarístic és allà on “s’ordena i (…) s’acompleix” el ministeri sacerdotal, és la “funció principal”, “el centre i l’arrel” de la vida del sacerdot (cf. nn.2, 13 i 14), i la pastoral de l’Església s’ordena a l’Eucaristia (cf. n.5). En connexió amb això, Andereggen va traçar la doctrina de Sant Tomàs sobre el sacerdoci. Per a l’Angèlic (cf. In IV Sententiarum d.24 q.3 a.2), el sacerdot té dos actes: un de principal, consagrar el veritable Cos de Crist, i un altre secundari, preparar el poble de Déu per a la recepció d’aquest Sagrament (de manera que, pot inferir-se, no tota activitat del sacerdot és pastoral, sinó només aquella que ordena el poble de Déu a la recepció de l’Eucaristia, és a dir, a la recepció del Cos de Crist -res et sacramentum- i de la gràcia que ens fa estar en comunió amb Déu i amb els seus fills -res tantum-). Pel que fa a l’acte principal, l’acte del sacerdot no depèn de cap potestat superior tret de la divina, però pel que fa a l’acte secundari, l’acte del sacerdot depèn d’una potestat superior, i humana: la del bisbe (per exemple, el sacerdot no té capacitat d’absoldre sense la llicència del bisbe). Per això, dirà Sant Tomàs que la potestat episcopal està per sobre de la del prevere pel que fa a l’acte secundari i no pel que fa al principal. El mateix deia, amb altres paraules, Andereggen: “en lo esencial, el presbítero y el obispo son iguales, porque en ambos lo principal es la Eucaristía. Son diferentes en lo secundario, en el aspecto organizativo externo de la Iglesia, en el cual prima el obispo”.

En aquest sentit, Andereggen va advertir contra la “visión distorsionada” que consisteix a veure en el Concili Vaticà II l’excusa per afirmar una suposada primacia, en el sacerdot, del govern del Cos Místic sobre la consagració del Cos veritable de Crist que és l’Eucaristia. Quan a la Lumen Gentium n.21 s’afirma que “amb la consagració episcopal es confereix la plenitud del sagrament de l’Orde”, no s’està dient que la plenitud del sacerdoci sigui de naturalesa organitzativa, sinó que els bisbes tenen ple poder respecte del Cos de Crist que és l’Eucaristia i també del Cos Místic que és l’Església, mentre que els preveres només tenen ple poder respecte de l’Eucaristia, però no ple respecte de l’Església (tot i que, com queda dit, el primer poder sigui el principal constitutiu del sagrament de l’Orde).

No poques van ser les preguntes que els seminaristes li van plantejar al professor. Arran d’aquests interrogants, Andereggen va desenvolupar una reflexió sobre el caràcter imprès en el sacerdot al rebre l’ordenació: el caràcter consisteix en una gràcia per la qual el sacerdot queda configurat a la humanitat mediadora, sacerdotal, de Crist, mediació que el sacerdot realitza principalment en el Sacrifici de la Missa. Tot i que no s’ha de confondre el caràcter amb la gràcia santificant (un pot tenir el caràcter de l’Orde sacerdotal i exercir-lo sense ser sant -així, la Missa d’un ministre pecador és vàlida-), cal no oblidar que el caràcter de l’Orde exigeix, reclama, santedat (ja que el caràcter potencia el sacerdot per realitzar el Sagrament de l’Eucaristia, la qual realització exigeix, perquè sigui digna, perfecció interior del ministre); cal dir, d’altra banda, que el sacerdoci exigeix santedat personal no només per la seva funció principal de realitzar l’Eucaristia, sinó per la seva funció secundària de la cura pastoral, ja que és propi del pastor el donar la vida per les ovelles (cf. S . Th. II-II q.184 aa.5-6).

També va dissertar sobre la importància que el sacerdot sigui pare espiritual, és a dir, que engendri espiritualment fills de Déu. Això està en la mateixa essència del sacerdoci: ja que el sacerdot està principalment per a la confecció de l’Eucaristia, i, al seu torn, l’Eucaristia té per efecte últim, res tantum, la gràcia santificant (cf. S. Th. III q.73 a.1 ad.3) que ens fa fills de Déu, resulta que en últim terme el sacerdot està ordenat a engendrar homes a la vida divina. Per poder exercir aquesta paternitat espiritual (tasca gens fàcil, per la qual cosa és, malauradament no poques vegades, defugida pels mateixos sacerdots), el sacerdot ha de tenir una profunda vida mística. En termes planers ho expressava Andereggen: “si los sacerdotes estamos secos, las personas no van a acudir a nosotros; la gente es confusa, está herida…, pero es inteligente”. En canvi, el qui és veritablement pare espiritual, atrau; com deia Andereggen, “debemos inspirarnos en lo que hacían los primeros cristianos: generar comunidades contemplativas”, de manera semblant a com “un padre espiritual atraía e iban al desierto”.

Finalment, davant la pregunta de què aconsellaria als sacerdots per realitzar la seva missió en aquest món d’avui tan hostil, ens va exhortar a conrear i posar en pràctica la virtut de la fortalesa: “en medio de los cambios hay que ser fuerte, y ser fuerte significa permanecer”, ja que “permanecer en medio de los cambios ya es un acto de fortaleza” (el principal acte de fortalesa, diria Sant Tomàs -cf. S. Th. II-II q.123 a.6-). Ens aconsellava constància i no tenir por: “la cultura de hoy no debe inspirar tanto medio, porque es mucho más inconsistente de lo que parece”. En resum, ens transmetia: “perseverar, tener ideas claras, tener vida espiritual, y ésta en continuo crecimiento”.

David Lucena
Etapa Configurativa