El nous seminaristes 2021-22

Els nous seminaristes que han entrat aquest curs 2021-22 es presenten. Cadascú amb el seu itinerari personal i particular però compartint la crida del Senyor al sacerdoci.

Seminaristes de la Diòcesi de l’Arquebisbat de Barcelona

Arturo Gavilán , 19 anys

Soc de la Parròquia de Sant Miquel dels Sants del barri de Gràcia, on he viscut des de sempre. Vaig estudir als Claretians i vaig començar a fer dos anys del doble grau de física i matemàtiques.

Aquests últims anys, m’he apropat molt al Senyor, en especial gràcies a la meva àvia i l’amor que em va transmetre cap a la Santa Missa. En l’últim any, després de sentir la crida cap al sacerdoci, vaig decidir deixar aparcada la carrera i entrar al Seminari.

Ha estat el desig d’entrega a Crist el que m’ha fet veure que la millor forma d’estimar-lo a Ell és estimant als altres i donar-me del tot per poder fer-lo present allà on vagi, tenint sempre al nostre costat a la Santíssima Verge Maria que ens empara sota el seu maternal mantell.

Josep Adolf Martí, 22 anys

Sóc de Barcelona i tinc 22 anys. De petit vaig anar a l’Escola Virolai, i vaig començar a caminar amb el Senyor a la parròquia de Sant Miquel dels Sants.

Com tants, l’adolescència em va donar un cop fort a la fe, i vaig estar uns anys intentant fer camí en solitari, buscant la meva veritat, allunyat de la vida sacramental.

Vaig poder anar a la universitat a Edimburg, on gràcies a apuntar-me a l’associació d’Estudiants per la Vida la meva primera setmana vaig poder conèixer altres joves amb inquietuds semblants. Se’m va encomanar la seva fe poc a poc i gradualment va anar apareixent al cor la necessitat d’apropar-me més a Jesús.

Durant la pandèmia, al meu últim any de carrera, vaig decidir entrar al Seminari per poder compartir amb el món aquest Amor que m’ha canviat la vida.

Josep Maria Batlle , 27 anys

Vaig néixer en una família cristiana nombrosa (som 7 germans). Fent d’escolanet, de petit, vaig començar a sentir l’atracció de la vida sacerdotal.

A l’adolescència em feia vergonya exterioritzar la vocació i vaig intentar amagar la crida, però el Senyor em va seguir animant. He estat des de llavors molts anys en un procés de discerniment vocacional, en el qual he passat per diversos llocs i etapes (el Seminari de Toledo, una temporada llarga de recés, un orde religiós dedicat als malalts...).

En aquests últims anys he estudiat la carrera d’Humanitats a la UIC i he seguit buscant què és allò que el Senyor em demana. Finalment, aquest any he decidit entrar al Seminari Conciliar de Barcelona, on em trobo com a casa, i m’està ajudant a acostar-me més a Déu i als meus germans de comunitat, com a altres realitats de la Diòcesi.

Luis Jaureguizar, 28 anys

Soy graduado en Publicidad y ADE por la Universidad Villanueva de Madrid. Mis últimos años antes de entrar en el seminario, estuve trabajando en la empresa Fira Barcelona llevando proyectos internacionales.

Pude lograr un sueño de fundar una empresa con unos amigos dedicada a eventos. Tras un largo tiempo de discernimiento y con la ayuda de buenos amigos, sacerdotes y familiares, veo que Dios quiere algo de mí y decido dejar mi vida que ya tenía un rumbo claro para entrar en el seminario.

La verdad que a día de hoy doy gracias porque Jesús se ha volcado conmigo desde que tomé esta decisión. Me impresiona estar aquí hoy, con vértigo muchas veces, pero estoy con muchas ganas de servir a Dios y eso me hace confiar en él en todo momento. Solo le pido que me de la luz para el siguiente paso, ya que este camino vocacional es largo pero junto a Dios todo cobra sentido y llena de alegría.

Raúl Tornavacas , 42 anys

Después de un largo camino y una vida profesional en el ejercicio de la abogacía parece ser que la providencia me lleva a iniciar otro periplo a los 42 años de edad: el Seminario Conciliar de Barcelona donde he seguiré el discernimiento vocacional que me ha llevado a pasar por la vida monástica durante unos meses junto al cierre de la vida profesional anterior. Se dice en algunos círculos que de la toga a la sotana hay un paso; en realidad muchos, pero, en definitiva…pasos y, camino.

Durante los últimos años, la vida profesional se compaginaba con un constante llamar a la puerta…la puerta estrecha: Camino de Santiago, en dos ocasiones; las mediaciones: la adoración nocturna; el Camino/Retiro de Emaús, el Monasterio de Poblet, la Parroquia, el acompañamiento espiritual. ¿Dios llama? Parece que sí…¿tarde? En todo caso, y aunque Dios no tiene prisa, así suele producirse nuestra respuesta.

Antoni Manzanera , 52 anys

Ja fa una colla d’anys havia entrat al Seminari on vaig passar un curs, quan circumstàncies inesperades, sobretot familiars, em requeriren fora, fent-me tornar a la família i a la meva tasca laboral anterior. Filòleg de formació, m’he dedicat a la traducció, edició de textos i a la docència de llengües durant els darrers 25 anys.

També he estat encarregat de la pastoral en més d’una escola, i era el consiliari d’alumnes de secundària en els darrers anys a l’última escola on he treballat.

Cal dir que, d’una manera o altra, no he deixat mai d’estar vinculat amb aquests claustres. Els darrers 8 anys els he empleat a cursar Ciències de la Religió en l’Institut associat al Seminari i al Bisbat, en les estones lliures que em deixava la feina de professor a temps complet. Déu no abandona els seus fills, i sempre m’ha fet sentir, com havia dit de temps antic, que no es cansava de ser a prop per fer-me el bé, tot esperant el moment propici per tornar-me a convidar al costat mateix de la seva intimitat: “Mentre visquis, ningú no et podrà resistir, perquè jo seré amb tu tal com vaig ser amb Moisès: no et deixaré ni t'abandonaré” (Js 1,5; cf. Jr 32,38-41). Després dels anys, sembla que Déu vol dur a terme en mi els plans que m’havia presentat a mode de tast de bell antuvi. Diversos esdeveniments catalitzadors, durant el darrers curs, producte també de les reflexions en temps de confinament, m’han anat donant indicis ineludibles del camí que havia de resseguir: una entrega més compromesa al Senyor i a la seva Església s’imposava davant meu.

Sempre he procurat veure i viure la vida en solfa de servei, a uns o altres. La urgència de la missió ens pot moure de lloc i canviar el paisatge, però sempre ens empeny a ser emmenats per la mà més sàvia de qui ho sap tot de nosaltres i ens vol implicats amb el món en sortida que ens recorda el Papa Francesc. Nosaltres no som més que hereus en ús de fruit, enviats a administrar i invertir el nostre temps, béns i dons particulars a major glòria de Déu, mentre treballem pels més petits, pobres i desheretats. El que em quedi de vida i força ho poso a les seves, a les vostres mans...

Seminaristes de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat

Juan Eusebio Brea , 50 anys

Vinc de Castelldefels, sóc fill d'andalusos que van immigrar a Veneçuela el 1957 des de Barcelona, cosa que em permet gaudir de la doble nacionalitat i servir com a pont cultural entre dos països.

Des de petit m´agradava llegir la Bíblia, i si bé vaig intentar entrar al Seminari de jove no ho vaig poder concretar fins avui, en què gràcies a Déu es va despertar una crida latent en mi, després d'estudiar la llicenciatura en dret i 7 anys d'estudi a la FTC, a més de molts anys de treball i obstacles a la vida.

Ara visc un somni als meus 50 anys, un autèntic regal del Senyor, al qual responc buscant humilment servir tots aquells que viuen dificultats a la vida, perquè descobreixin l'esperança en l'amor que Déu.