«El començament és tret d’un clàssic… Quan s’alça el teló la primera cosa que es veu és un mort…»
Així començava l’esbojarrada comèdia negra representada recentment al teatre de les germanetes dels pobres, que ens van acollir de seguida que els vam fer la proposta. El que no sabíem, quan vam triar el lloc, és que entre les religioses de la casa n’hi ha una entusiasta del teatre, la germana Josefina, que fins la pandèmia i de feia anys havia dirigit la Passió, que representaven amb voluntaris i amics de la residència durant la Setmana Santa. La pandèmia ho va interrompre, però la providència no ha volgut deixar la germana Josefina sense un altre tast de la seva gran passió, perquè al passat setembre es van presentar una colla de seminaristes preguntant si podien representar l’obra «Arsènic… sol o amb llet?» al teatre de la residència, amb l’objectiu col·lateral de donar-los-hi un cop de mà econòmic, a més de fer passar una bona estona tant als residents, com amics i familiars dels seminaristes. Alegrament implicada, va ser ella qui se’n va encarregar de la decoració i l’attrezzo, amb exquisit sentit estètic.
L’estrena va ser tot un èxit, els riures no es van fer esperar i la sintonia amb el públic va ser total. Famílies, religioses i residents, amistats, professors de la facultat de Teologia, capellans i actors…, tots vam passar-hi molt bona estona, que és una de les finalitats que cerquem el grup de Teatre del Seminari Conciliar.
Algú podria pensar, legítimament, que una comèdia no és potser prou formativa o que podríem representar quelcom més explícitament de caràcter espiritual… Aquí és on entra el segon objectiu. El taller de teatre és una activitat en si mateixa formativa. Ens situa en una realitat que en part no depèn de nosaltres, perquè en definitiva no en som del tot protagonistes. Amb el teatre hom descobreix l’acció i dimensió comunitària, com és el treball d’un grup d’individus que, mitjançant la combinació disciplinada dels talents personals propis i els dels altres, es converteix en alguna cosa més que la suma d’ambdues parts. Tanmateix, per això cal que cadascú representi amb un cert, si no total, despreniment, el paper que el director li ha encomanat. Pot haver-hi alguna cosa més vocacional?
El teatre també posa en joc les virtuts humanes fonamentals de la missió sacerdotal que en la rutina diària solen passar més inadvertides, com ara els intents d’empatia i lliurament als altres. Per acabar, l’actor busca també introduir al públic en el seu personatge, desapareixent ell mateix, perquè la veritat del paper arribi i entri en contacte amb l’oient. L’essencial en el teatre és la paraula manifestada i que es fa possible gràcies a l’abnegació personal dels mateixos actors. Aquesta funció no es diferencia gaire de la del sacerdot que ha d’obrir, per mitjà de les realitats d’aquest món, el regne de la veritat transcendent.
Xavier Campmany
Etapa Configuradora
