Categoria: Noticies

El dissabte dia 16 de març a les 19:30 el seminari conciliar de barcelona us convida a la pregària vocacional pel dia de Sant Josep.

El Seminari Conciliar de Barcelona prepara un Nadal ple d’activitats on l’apadrinament de figures de pessebre se suma a un programa d’activitats ben complet amb visites al pessebre del Seminari, un gran tió solidari o actes per viure l’essència del Nadal.

El Seminari obert a tothom 

• • La visita al pessebre es pot fer del 13 de desembre al 2 de febrer, de dilluns a divendres de 8.00 h a 21.00h i dissabte de 9.00 h a 13.00 h. Els diumenges i dels dies 24 de desembre al 7 de gener estarà tancat.  
  • Un gran tió solidari convidarà, del 13 al 22 de desembre, a col·laborar en el recapte d’aliments, que aniran al DISA Sant Josep Oriol (Càritas de Barcelona). Els aliments que vol aquest tió principalment son llet, brou, puré de patates, xocolate, sucre, llaunes de conserva, oli i productes bàsics. 
  • El dia 21 de desembre, a les 17.00h, xerrada a l’Aula Magna a càrrec de l’Albert Dresaire Gaudí, pessebrista i patró de la Fundació Iluro Mataró, amb el títol “Fem el pessebre amb Sant Francesc d’Assís”. 
    • 18.00h. Portes obertes per veure a l’orgue, a càrrec de David Iglesias responsable de la restauració. 
    • 18.45h. Benedicció-Inauguració de la restauració de l’orgue del Seminari Conciliar de Barcelona per part del cardenal arquebisbe Joan Josep Omella. 
    • 19.00-19.30h. Concert a la capella del Seminari de nadales populars  a càrrec de l’organista Lorién Santana Roma. L’entrada és lliure amb taquilla inversa. 
    • Per finalitzar el programa de Nadal, a les 19.30h, celebració de l’Eucaristia presidida pel cardenal arquebisbe Joan Josep Omella. 

Font: Arquebisbat de Barcelona

Enguany, després de tres anys sense realitzar-se a causa de la irrupció de la pandèmia, al Seminari hem recuperat les tradicionals convivències d’inici de curs a Tartera. Aquestes convivències sempre han significat una manera estimulant d’acabar les vacances estivals, com un moment de retrobament festiu amb els companys i, alhora, d’oferiment al Senyor de tota l’activitat espiritual, comunitària i acadèmica que viurem durant el curs que iniciem. Tanmateix, per la seva novetat respecte als darrers cursos, aquests dies han estat especialment més motivadors per a la majoria. D’altra banda, tots tornàvem de l’estiu amb l’experiència comuna de la JMJ, desitjosos de compartir com l’havíem viscut amb els respectius grups de les nostres parròquies i de sentir el testimoni dels companys.

Precisament, compartint l’estiu és com vam passar la tarda del primer dia de les convivències. L’endemà vam tavessar la frontera francesa amb els cotxes per fer una excursió a la muntanya. Tot caminant, també anaven sorgint les converses espontànies, a través de les quals repreníem la relació personal entre nosaltres i reenganxàvem així la vida fraterna que tant ens sosté i ens fa créixer en el dia a dia del Seminari.

Però el vertader sosteniment, del qual sorgeix aquesta fraternitat i sense el qual no tindria sentit començar un nou curs al Seminari, és la crida del Senyor a seguir-lo en el camí cap al sacerdoci. Així ho recordàvem el darrer dia de la nostra estada a Tartera, amb un matí de recés a la llum d’alguns textos de la mare Elvira, fundadora de la comunitat del Cenacle i recentment difunta.

A la tarda del dijous tornàvem a Barcelona i ja ens instal·làvem a l’edifici del Seminari, on acabaríem el dia veient junts una pel·lícula. Finalment, divendres tancàvem la setmana de convivència amb una visita al centre salesià d’estudis teològics Martí Codolar, on es formen acadèmicament alguns dels seminaristes de Barcelona.

No obstant això, el curs no va quedar definitivament inaugurat fins al divendres següent al vespre, en què, ja completada la primera setmana de classes a la facultat de teologia, vam celebrar al Seminari la Missa i el sopar oficials d’inici de curs. L’Eucaristia va ser presidida pel bisbe Agustí Cortés i va predicar el Sr. Cardenal, amb la concelebració dels dos bisbes auxiliars de Barcelona i l’equip de formadors de Barcelona i Sant Feliu. Just a continuació vam passar al menjador per al sopar, al final del qual es van presentar als bisbes els dos nous seminaristes que han entrat aquest curs: Roman Jané i Álvaro Fabra.

Ara bé, no podríem dir que hem iniciat realment el curs si hagués faltat una actuació del nostre tenor particular Edu Mata, que va posar veu i melodia a la joia compartida per aquestes dues noves vocacions amb una interpretació magnífica de La donna è mobile. Al marge de la broma, donem moltes gràcies per aquest nou curs que el Senyor ens concedeix de començar per continuar avançant en el camí de discerniment de la vocació sacerdotal, donem gràcies pels dos nous seminaristes i preguem perquè el Senyor susciti moltes més santes vocacions al sacerdoci i perquè tots els cridats sàpiguen escoltar i respondre generosament a la seva veu.

Toni Barenys
Etapa Configuradora

Com cada any, els alumnes de cinquè, l’últim curs del grau en teologia, hem hagut de realitzar el treball de síntesi teològica. La qualificació d’aquest treball constitueix el 50% de la nota de l’examen final del batxillerat en teologia, i l’altre 50% ve donat pels membres del tribunal de l’examen. La cosa és seriosa!

Per elaborar tal escrit, havíem d’escollir un tema que servís de lligam de tots els tractats teològics. No poca ha estat la diversitat de temes escollits: el diumenge (Juan Eusebio Brea), l’aliança (Xavier Campmany), la celebració eucarística (Javier Casals), l’encarnació (Santi Claret), el concepte de memorial (Guillem Lisicic), el càntic del Benedictus (Joan Piñol) i, en el meu cas, el discutit concepte d’autocomunicació divina.

La noció d’autocomunicació divina és el concepte de què el jesuïta Karl Rahner (1904-1984) se serví per elaborar tota la seva concepció teològica. Per a Rahner, l’home està essencialment constituït per tal autodonació de Déu mateix, si bé no sempre n’és conscient. La redempció tan sols consisteix, per tant, en prendre consciència de tal autodonació o salvació ja present des de sempre en el més íntim de l’esperit humà. Tal plantejament no ha evitat les crítiques del Magisteri ni d’eminents teòlegs, però no és ara el moment d’entrar-hi.

L’elaboració d’aquest treball ha suposat un repte per a cadascun de nosaltres: no és cosa fàcil intentar resumir, amb coherència (i en un màxim de cinquanta pàgines), el tot de la teologia. Malgrat l’arduïtat de la tasca, molts dels alumnes l’han duta a terme amb entusiasme, ja que ens ha resultat una oportunitat per afermar en les nostres ments la ciència teològica i, conseqüentment, per acréixer en els nostres cors l’amor per la fe de l’Església.

No poden negar-se, però, els moments difícils que hem passat, arribats al seu cimal a l’hora de corregir errates i de conformar l’estil formal del treball (marges, tipografia, normes de citació, etc.) a la normativa exigida per la Facultat. Cal tenir en compte que, ben probablement, durant la redacció d’aquest treball el llibre més consultat pels alumnes ha estat el llibre d’estil de la Facultat!

Havent acabat el treball i l’examen del tribunal, per als seminaristes del meu curs (els abans esmentats i també n’Antoni Manzanera) se’ns obre un ampli horitzó, ple d’esperances i il·lusions: l’etapa pastoral (o, com diem al seminari, senzillament, “l’etapa”!). A pesar de la certa tristor que suposa deixar la vida al seminari, l’etapa pastoral, a les parròquies o allà on ens enviï el bisbe, és el període dels goigs més sobrenaturals, ja que és en ella que, amb les sagrades ordenacions diaconal i sacerdotal, es culminen tots els nostres anys de formació com a seminaristes. Donem-ne gràcies a Déu i encomanem aquesta nova etapa!

David Lucena
Etapa Configuradora

«El començament és tret d’un clàssic… Quan s’alça el teló la primera cosa que es veu és un mort…»

Així començava l’esbojarrada comèdia negra representada recentment al teatre de les germanetes dels pobres, que ens van acollir de seguida que els vam fer la proposta. El que no sabíem, quan vam triar el lloc, és que entre les religioses de la casa n’hi ha una entusiasta del teatre, la germana Josefina, que fins la pandèmia i de feia anys havia dirigit la Passió, que representaven amb voluntaris i amics de la residència durant la Setmana Santa. La pandèmia ho va interrompre, però la providència no ha volgut deixar la germana Josefina sense un altre tast de la seva gran passió, perquè al passat setembre es van presentar una colla de seminaristes preguntant si podien representar l’obra «Arsènic… sol o amb llet?» al teatre de la residència, amb l’objectiu col·lateral de donar-los-hi un cop de mà econòmic, a més de fer passar una bona estona tant als residents, com amics i familiars dels seminaristes. Alegrament implicada, va ser ella qui se’n va encarregar de la decoració i l’attrezzo, amb exquisit sentit estètic. 

L’estrena va ser tot un èxit, els riures no es van fer esperar i la sintonia amb el públic va ser total. Famílies, religioses i residents, amistats, professors de la facultat de Teologia, capellans i actors…, tots vam passar-hi molt bona estona, que és una de les finalitats que cerquem el grup de Teatre del Seminari Conciliar.

 

Algú podria pensar, legítimament, que una comèdia no és potser prou formativa o que podríem representar quelcom més explícitament de caràcter espiritual… Aquí és on entra el segon objectiu. El taller de teatre és una activitat en si mateixa formativa. Ens situa en una realitat que en part no depèn de nosaltres, perquè en definitiva no en som del tot protagonistes. Amb el teatre hom descobreix l’acció i dimensió comunitària, com és el treball d’un grup d’individus que, mitjançant la combinació disciplinada dels talents personals propis i els dels altres, es converteix en alguna cosa més que la suma d’ambdues parts. Tanmateix, per això cal que cadascú representi amb un cert, si no total, despreniment, el paper que el director li ha encomanat. Pot haver-hi alguna cosa més vocacional? 

El teatre també posa en joc les virtuts humanes fonamentals de la missió sacerdotal que en la rutina diària solen passar més inadvertides, com ara els intents d’empatia i lliurament als altres. Per acabar, l’actor busca també introduir al públic en el seu personatge, desapareixent ell mateix, perquè la veritat del paper arribi i entri en contacte amb l’oient. L’essencial en el teatre és la paraula manifestada i que es fa possible gràcies a l’abnegació personal dels mateixos actors. Aquesta funció no es diferencia gaire de la del sacerdot que ha d’obrir, per mitjà de les realitats d’aquest món, el regne de la veritat transcendent.

Xavier Campmany
Etapa Configuradora

Agermanats donem lloança

Poder celebrar la festa del Beat Pere Tarrés, va ser un gran motiu de joia per tot el Seminari de Barcelona. Com cada any, ens vam congregar per celebrar la Santa Missa a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, el dia 30 de maig a les 19:30. Amb el desig d’honorar el Beat i demanar, si Déu vol, que aviat formi part del cor dels sants.

La seva vida és un exemple per tots nosaltres. Va viure una vida intensa plena de dificultats, en la qual va destacar com a metge, sacerdot, apòstol i escriptor. Per aquest motiu, ens vam preparar amb la “Novena del fiat al beat Pere Tarrés i Claret”, elaborada per Mn. Pere Montagut, director espiritual del Seminari. 

La novena té com a objectiu aprofundir en l’espiritualitat del nostre benaurat. S’anomena del fiat perquè “el Dr. Tarrés dedica tota una reflexió a aquesta beneïda paraula mariana” (cf. Novena del fiat p. 10). Es demana, en aquest sentit, que l’Apòstol de la joventut ens aconsegueixi la gràcia de fer amb promptitud la voluntat de Déu. Així ho va fer ell, fixant-se sempre en l’Immaculat Cor de Maria. Com diu el cardenal Omella, aquesta pregària ens pot ajudar a “mirar Déu amb confiança i a mirar els altres com a germans amb els quals hem de caminar en caritat, justícia i fraternitat” (cf. Novena p. 13).

Van assistir a l’Eucaristia l’Associació de Metges Cristians de Catalunya i la Federació Cristians de Catalunya, la Fundació Pere Tarrés, així com representants de l’Organisme Benèfic Assistencial. A l’homilia, Mn. Pere Montagut, va destacar com Déu continua actuant a través dels seus sants. També va esmentar com els seminaristes són, avui, un signe de la presència de Jesucrist a la Terra, un autèntic miracle: La constatació visible de que Jesucrist enamora i l’Esperit Sant atrau. En concloure la celebració, vam poder venerar les seves relíquies i pregar davant la seva tomba, tot cantant els seus goigs.

Pel que es refereix al procés de canonització, actualment s’està examinant l’autenticitat d’un segon miracle atribuït a Mn. Tarrés. Es tracta d’una religiosa amb un diagnòstic de tuberculosis òssia curada sense explicació científica coneguda. “No són els sants els qui fan miracles sinó Déu que, a través d’ells, permet coses extraordinàries, innombrables i sovint amagades” (Novena, p.14). Que el Beat Pere Tarrés, apòstol de Maria i de la puresa protegeixi els nostres cors, i ens ajudi a ser fidels amb la vocació que Jesucrist ens ha donat. Beat Pere Tarrés, pregueu per nosaltres.

Com ja es va fer el curs passat, el dissabte dia 20 de maig d’enguany els seminaristes de Barcelona i Sant Feliu vam visitar els nostres mossens grans a la residència sacerdotal de Sant Josep Oriol. Sempre hi ha hagut contacte entre el Seminari i els preveres jubilats, però en la història recent és la segona trobada d’aquestes característiques. A més, aquesta vegada ens hi van acompanyar també els seminaristes de Terrassa, ja que a la residència també s’hi allotgen alguns sacerdots jubilats d’aquesta diòcesi. 

La idea d’aquesta trobada és que els seminaristes i els mossens retirats puguem crear vincles per conèixer-nos i compartir les nostres respectives etapes de la vocació sacerdotal, tant a nivell humà com espiritual. Per això, la visita va consistir, en els dos moments més privilegiats, per a establir aquesta doble relació. En primer lloc, estàvem convocats al migdia per celebrar tots junts l’Eucaristia, presidida en aquest cas pel bisbe Salvador Cristau de Terrassa, i concelebrada amb el cardenal Lluís Martínez Sistach (que viu a la residència) i amb els formadors dels seminaris de Terrassa i Barcelona, i amb la resta de sacerdots residents des de baix. La resta de la capella l’ocupàvem els seminaristes de les tres diòcesis metropolitanes, tot conformant una imatge icònica del sacerdoci únic i inesgotable de Crist. 

La segona part de la trobada va consistir en un dinar fratern, en el qual vam poder seure a taula i xerrar més distesament amb els sacerdots residents. Va ser una bona oportunitat per escoltar més de prop i atentament alguns dels seus testimonis. Aquests preveres residents han viscut moments de dificultat i de joia. Però, sobretot, s’han lliurat al ministeri amb autèntica perseverança i generositat envers Crist i la seva Església. Per als seminaristes que ens estem formant, aquesta experiència compartida és un genuí estímul per continuar en el nostre camí vers el ministeri sacerdotal. Esperem trobar la força d’esperit i salut del cos per seguir el seu exemple. També desitgem ser per a ells un motiu d’esperança i companyonia, especialment en aquests temps d’escassetat de vocacions.  

Tristament, el nostre comiat de la residència va coincidir amb l’anunci de la mort de Mn Ignasi Torrent, qui havia estat ecònom del Seminari fins l’any 2019. La setmana següent vam poder celebrar una missa en sufragi per la seva ànima al nostre Seminari, on vam pregar pel seu etern descans tot fent-li un homenatge d’agraïment per una vida entregada al servei dels altres i que va dedicar durant tant de temps al sosteniment material de la formació dels seminaristes.

Antoni Barenys
Etapa Configuradora

Com és tradició cada any, els seminaristes de totes les diòcesis de Catalunya vam pujar plegats a Montserrat per celebrar la Vetlla de Santa Maria la vigília del 27 d’abril. Pujant a la muntanya vam fer parada al Monestir de Sant Benet, tot visitant la comunitat de monges benedictines. Després de compartir una estona de diàleg amb la Mare Abadessa, Maria del Mar Albajar, i visitar algunes parts principals del monestir amb elles, vam continuar fins l’Abadia de Montserrat, on molta gent es congregava per celebrar la vetlla amb monjos.

Després de pregar el Sant Rosari seguint els misteris esculpits en roca per la muntanya i havent escoltat els pietosos cants a la Mare de Déu del Llibre Vermell de Montserrat durant la preparació de la vetlla, un cop arribada l’hora, va començar la Santa Missa. El cant d’entrada ens va fer posar drets per començar la celebració dels sants misteris: “Veniu, adorem el Senyor a la seva muntanya santa, Al·leluia!” Cantant aquestes paraules tot contemplant la imatge de la Moreneta, i amb la suavitat de la música montserratina, tot portava a pensar en les paraules de Nostre Senyor, que després vam escoltar de l’Evangeli: “Aquí tens la teva mare”.

I si, d’una banda, els cants portaven a l’admiració i veneració de la Mare del Senyor, la Paraula de Déu ens va assenyalar l’immens do de Jesucrist abans de morir a la Creu que és alhora una missió per a tots nosaltres: “…i des d’aleshores la va acollir a casa seva”. Això ens pot fer pensar, com santa Elisabet, cosina de la Verge Maria, qui som nosaltres per a rebre a casa nostra la Mare del Salvador. Però així ho ha volgut Déu en la seva misericòrdia, i en ella tenim la porta al cel.

Com va dir l’arquebisbe de Tarragona, Mons. Joan Planellas, a l’homilia, “mentre el soroll de les armes no emmudeix, que la vostra oració ens disposi a la pau”. Així doncs, mentre continuï la batalla in hac lacrimarum valle, que sigui sempre la vostra intercessió un aixopluc per a tots nosaltres que, immerescudament, som també fills vostres, que volem restar sota el vostre mantell. 

Santa Maria de Montserrat, 

Pregueu per nosaltres.

Daniel Delgado
Etapa Discipular

El divendres 21 d’abril vam tenir la segona edició de les SCB TALKS al Seminari de Barcelona. Es tracta d’un esdeveniment organitzat pels seminaristes de Barcelona i Sant Feliu, unes sessions de formació d’uns 15 minuts cadascuna. Els seminaristes convidem diferents ponents que puguin compartir-nos les seves reflexions sobre temes d’actualitat i que siguin engrescadores per a tots els públics, especialment els joves, un dels públics preferents.

El tema de les xerrades aquest cop va girar al voltant de l’afectivitat i vam voler que tingués el següent títol: “Us donaré un cor nou”, el cor de l’home a la llum de Crist.  Com que vivim en un món on predomina el sentimentalisme, volíem oferir respostes per educar els nostres cors, tan exposats a una societat voraginosa i líquida. Els quatre ponents convidats ens van fer comprendre com el sentimentalisme actual trenca el cor de la persona, si no està ben educat i refermat en valors consistents. ¿Qui millor que Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home, per a donar-nos llum sobre com la persona pot canalitzar el seu cor i tot el que passa per aquest?

La primera convidada va ser Natalia Barcaiztegui, especialitzada en psicologia per a joves i adolescents. Tracta sobretot temes com l’afectivitat i la sexualitat. La professora Barcaiztegui ens va mostrar el panorama actual de l’afectivitat, quins problemes hi trobem i quines conseqüències se’n poden derivar per a l’ésser humà. 

El segon ponent va ser mossèn Yago Gallo, rector de la parròquia de Sant Pere del Masnou. Va exposar com Déu respon des del primer moment. Fent referència al Gènesi, ens va parlar del primer amor que va ser el de Déu, perquè puguem també estimar com ell. 

El tercer ponent va ser Pep Borrell, pare de família, amb 5 fills i 3 nets. Aquest terrassenc ens va oferir una ponència més experiencial. Va descriure’ns de manera dinàmica i amena com ell viu la fe i com procura dur l’amor de Déu a tots els qui l’envolten. Es va valer nombrosos exemples i anècdotes. Va saber tocar molts aspectes que tots compartim habitualment i ens va fer proper allò que sovint vivim com llunyà o complicat, sobretot fent referència a l’oració i la presència de Déu en els sagraments. 

L’últim convidat va ser el sacerdot Patxi Bronchalo, de la diòcesi de Getafe. Aquest jove prevere va saber posar-nos a tots en situació. Ens va fer veure com, malgrat que tots podem cometre errors o portem ferides profundes al cor, l’amor de Déu va sempre més enllà i pot guarir-ho tot.

Totes les sessions van ser extraordinàries, es poden veure retransmeses en el canal de Youtube del Seminari de Barcelona. Després de les ponències vam tenir un temps de pregària conjunta i d’adoració. Una vegada acabada l’exposició del Santíssim, vam poder tenir un temps per compartir opinions i reflexions amb la resta d’assistents; tot això acompanyat d’un pica-pica animós en els claustres del Seminari. 

 

Tots els seminaristes estem molt contents pel que va suposar aquest esdeveniment. L’Aula Magna del Seminari estava a vessar amb dos-cents participants i tothom va poder conèixer el lloc on vivim i ens formem per, si Déu vol, esdevenir sacerdots. Per a nosaltres és com un dia de portes obertes per a tothom. Us esperem en les pròximes edicions de les SCB TALKS!

Luis Jaureguizar Gratacós
Etapa Discipular

Durant la joiosa setmana de Pasqua, alguns seminaristes de Barcelona vam poder tenir el privilegi de realitzar un pelegrinatge de tres dies per terres franceses. El dilluns ben de matí, a les 7:30h, vam sortir del Seminari un petit grup format per set seminaristes, acompanyats pel formador Mn. Bernat i pel director espiritual Mn. Pere. A l’hora de pujar a la nostra mítica furgoneta Volkswagen, sortíem tots amb moltes ganes d’arribar al nostre primer destí: Toulouse.

Durant els trajectes aprofitàvem per fer pregària personal o resar la Litúrgia de les Hores i el Rosari comunitàriament. Gran sorpresa i un moment d’alegria general: en la primera àrea de servei on paràvem per esmorzar, just passada la frontera, ens vam trobar inesperadament amb el nostre bisbe, el Sr. Cardenal amb els tres bisbes auxiliars, que sortien del restaurant de fer el mateix i es dirigien cap a una abadia del sud francès per descansar uns dies. Com podríem haver imaginat mai coincidència tan providencial! 

A Tolosa vam visitar vàries esglésies, però sobretot ens va impactar la Basílica de Sant Serni, on es pot venerar les relíquies de la Santa Creu i d’una espina atribuïda també al calvari de Jesús. Poc després vam gaudir d’una celebració eucarística amb la Comunitat mixta (composada per monjos, monges i seglars) de les Benaurances, els quals ens van allotjar amb molta gentilesa aquella primera nit.

L’endemà, un cop vam posar peu a Paray-le-Monial, vam celebrar la missa davant el cos incorrupte de Santa Margarida Maria d’Alacoque. I vam veure el confessionari des d’on Sant Claudi de la Colombière confessava a la santa. Fins i tot, la germana salesa, que ens va permetre l’entrada, ens va convidar a seure en aquella mateixa cadira del sant confessor. Va ser interessant també tenir un moment de camaraderia fraterna amb uns seminaristes americans estudiants a Roma, que feien un pelegrinatge similar al nostre. 

A la tarda, vam arribar a Ars, on sense pensar-ho gaire vam anar a resar als peus del sepulcre del patró dels rectors, Sant Joan Maria Vianney. Al matí següent vam tenir la gràcia de celebrar l’Eucaristia al voltant del seu cos incorrupte. Impressionant pensar, amb el seu cos allà present, com aquest sant, tan petit i humil als ulls humans, va ser alhora model i exemple per a tots els sacerdots del seu país, tan menyspreat com havia estat per tots en la seva etapa formativa. Vam visitar la seva casa rectoral, on vam constatar, en efecte, les condiciones tan pobres i senzilles en què vivia.

Durant la tornada, només podíem donar gràcies a Déu per totes les experiències viscudes i pels moments de convivència tan enriquidors que havíem compartit, els quals ens refermen per a la vida de Seminari.

Eduard Mata
Etapa Configuradora