Dos nous diaques al servei de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat

Els nostres companys Josep Sellarés i Manuel Rodríguez van rebre l’ordenació diaconal de mans del bisbe de Sant Feliu, Mons. Agustí Cortés, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès el passat diumenge 23 d’octubre. 

La cerimònia d’ordenació va ser un moment doblement assenyalat per a la diòcesi de Sant Feliu. En primer lloc perquè la consagració de dos nous diaques no és cosa menor. L’Església n’ha tingut plena consciència des dels primers temps. Sant Ignasi d’Antioquia deia: “els que son diaques dels misteris de Jesucrist […] no son diaques de menjars i begudes, sinó servidors de l’Església de Déu” (Ad Trallianos 2,3). No és estrany, doncs, que cridés a “respectar als diaques com a Jesucrist” (Ad Trallianos 3,1). En segon lloc, va ser un dia assenyalat perquè Mons. Cortés celebrava el seu setanta-cinquè aniversari. Aquesta xifra representa per a tot bisbe diocesà molt més que un any més: representa l’hora de posar a disposició del Papa el seu càrrec com a cap de la diòcesi, l’hora de presentar la renúncia per jubilació. 

Com en una cruïlla, la basílica de Vilafranca presenciava  el trobament de dos successos contrastants. D’una banda, la benvinguda de dos nous ministres de Jesucrist i, d’una altra, el comiat del pastor de la diòcesi. Un colpiment difícilment contingut amarava, comprensiblement, els ànims de tots els presents. 

Les lectures proclamades, tot i ser les pròpies d’aquell diumenge, semblaven escollides per a l’ocasió. A la segona lectura, sant Pau ens deia: “la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar” (2Tm 4, 6). Doncs bé, els diaques, assistents dels sacerdots en l’acte sacrificial de la Missa, vessen semblantment llurs vides en l’altar, per a Déu i, des de Déu, en favor dels homes. D’altra banda, l’Evangeli, “tothom el qui s’humilia serà enaltit” (Lc 18,14), il·luminava el cor de la celebració. Els dos ordenands es postraven davant l’altar conscients del seu no-res i s’aixecaven ministres i consagrats de Jesucrist per tota l’eternitat. En l’homilia, Mons. Cortés va explicitar allò escoltat en la Paraula de Déu: va convidar tota l’assemblea a “fer de la nostra llibertat un regal per a Déu i, en les Seves mans, per als nostres germans.”  Alhora, recordava que el camí d’aquesta autodonació passa, per als ministres sagrats, pel “celibat, camí de perfecció radical de l’amor”. 

Abans d’acabar la cerimònia, l’acció de gràcies dels ordenands va fer esclatar l’emoció que habitava el temple. En els rostres dels ordenats i dels més íntims amics van córrer les llàgrimes. En els de tots els presents es van dibuixar extravertits somriures. 

Que Déu beneeixi aquests nous dos diaques en el seu camí cap el sacerdoci! 

David Lucena
Etapa Configurativa

Fer del nostre cor, el cor de Crist, apòstol i sacerdot

Tres seminaristes de la diòcesi de Barcelona, l’Armand Kamnang, en Joan Xipell i en Peter Kibiru, vam rebre el passat 19 d’octubre l’Admissió als Ordres Sagrats a la capella del Seminari. Aquest ritu suposa un pas significatiu en l’itinerari de formació cap el presbiterat i se celebra en l’equador del procés formatiu, quan els seminaristes passen de l’etapa discipular a l’etapa configurativa. En aquest moment, els candidats manifesten públicament el seu desig de seguir en el procés cap al sacerdoci. Per part seva, l’Església reconeix que els candidats han assolit la maduresa suficient per tal de poder seguir un camí més profund i conscient de seguiment de la voluntat de Déu.

La capella del seminari es va omplir de familiars, amics,  gent de les parròquies i mossens que s’hi van voler fer presents per acompanyar-nos en la nostra nova resposta a la crida de Déu.

L’eucaristia va ser presidida per mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat. Recollint les paraules proclamades a les lectures de la celebració, es va adreçar a nosaltres afirmant que el motiu de la celebració era  la coincidència de dues voluntats, la de seguir el camí cap el presbiterat i el reconeixement, per part de l’Església, dels elements fonamentals de la vocació en els candidats. Aquesta coincidència de voluntats es va fer palesa en el moment en què el bisbe ens va cridar a cadascú pel nostre nom i vam respondre “Soc aquí”. Més tard se’ns preguntaria si volíem continuar la preparació per a poder ser aptes per rebre un ministeri de l’església i formar el nostre esperit per a poder servir fidelment Crist i el seu Cos, que és l’Església. “Sí, ho vull” va ser la resposta que vam donar públicament al que se’ns demanava. 

Moments previs a aquest sí, el bisbe es va adreçar a nosaltres amb unes boniques paraules, afirmant que “hem estat regalats per uns tresors que Déu mateix ha comunicat”. Aquest tresor, per cada un dels candidats, ha sigut la crida a la vocació presbiteral. Per tal de poder seguir-la, ho hem deixat tot per un dia, i si és la voluntat de Déu, comunicar aquest tresor al món com a sacerdots.

Certament, aquest és un do gratuït, tal com va afirmar el bisbe i com deia l’evangeli que es va proclamar: “s’exigeix molt d’aquells a qui s’ha donat més”. Tots tres podem afirmar que aquest do ens sobrepassa i que la nostra resposta no és més que fruit de l’amor rebut. Per a nosaltres, ens deia el bisbe, comença un període “en el què la persona que s’ha fet do per Jesucrist amb disponibilitat mira de fer, del seu cor, el cor de Crist, apòstol i sacerdot”.

Peter Kibiru
Etapa Configurativa

Visita del grup de l’Etapa Configurativa al Santuari de Lord

El dia de la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, el grup de l’etapa configurativa vam anar de visita al Santuari de Lord. Ens van rebre en pare Joan i en Cesc, seminarista de Solsona i membre de la comunitat del santuari, el qual ens va fer una presentació del lloc, explicant-nos la seva història i quina és la projecció que tenen cara a futur. És un santuari on la comunitat que hi habita té una vida monàstica contemplativa i també d’acollida a persones que volen passar uns dies de recés. 

Per arribar al Santuari cal pujar a peu la muntanya això fa que es pugui apreciar més el silenci, la tranquil·litat i la bellesa del lloc i de l’entorn, ajudant així a la pregària. Pel matí vam fer una excursió per l’entorn del Santuari que ens va permetre gaudir dels paisatges i també parlar de manera distesa entre els companys. 

Abans del dinar vam celebrar la santa missa al Santuari presidida pel nostre formador Mn. Bernat Gimeno. En acabar, sota els peus de la Mare de Déu de Lord vam encomanar el curs i vam donar gràcies per compartir en germanor aquest dia.

Armand Kamnang
Etapa Configurativa

Rosari i processó en honor a la Mare de Déu del Roser

El Seminari aposta per la devoció a la Verge Maria ja que ella és model de virtuts i la millor ajuda i mitjancera a la vida i a la vocació. Per això hem tingut un estiu eminentment marià, amb les peregrinacions a Lourdes i Medjugorje. Ara, ja començat el curs, hem pogut renovar el nostre amor a Maria amb la festa del Roser.

El Rosari és una devoció estesa per sant Domènec de Guzmán, fundador de l’Ordre de Predicadors, on contemplem la vida de Crist en la companyia de Maria. Sant Pius V va instituir aquesta festa el primer diumenge d’octubre amb el nom de “Mare de Déu de les Victòries”. Va rebre aquest nom per la seva ajuda en tota necessitat, i la seva especial intercessió en la batalla de Lepant. Gregori XIII va canviar el nom d’aquesta memòria pel de “Mare de Déu del Roser”. Finalment, sant Pius X la va fixar en la actual data, el 7 d’octubre. En aquella ocasió va afirmar: “doneu-me un exèrcit que resi el Rosari i aquest vencerà el món”.

La missa del Roser va ser presidida pel nostre rector, amb la destacable participació del cor del Seminari, que va donar el punt festiu a la celebració amb melodies polifòniques i gregorianes.

Amb especial fervor vam pregar el Rosari. Per fer-ho amb la màxima solemnitat, el departament d’espiritualitat, presidit pel director espiritual, va orquestrar totes les funcions litúrgiques de la processó. Els sagristans ho tenien tot apunt; els portants, cantors, músics i acòlits tenien tot el repertori i les maniobres assajades.

Solemnitzar d’aquesta manera les celebracions marianes s’ha convertint en un clàssic al nostre Seminari. Altres festes de la Mare de Déu han tingut el mateix tractament. Lourdes, Fàtima, la Inmaculada… són ja dates on es posa un especial fervor celebratiu, i cadascuna té els seus propis accents i particularitats, atorgant un to únic a aquestes litúrgies.

Així doncs, després de sopar ens vam congregar als claustres del seminari. Vam començar el Rosari, proveïts d’espelmes, i portant la nostra Mare amb unes andes, dignes de les millors processons de Setmana Santa, i més ara que les hem revestit amb l’antic pali del seminari acabat de restaurar. Des de la capella del Seminari vam sortir entre cants amb la Verge sobre les andes. Desgranant els misteris miràvem Maria i ella ens mirava amorosament.

Vam pregar per totes les intencions de les parròquies, les famílies, i les que ens havien fet arribar pels mitjans de comunicació o personalment. Celebrar d’aquesta manera la Verge del Roser, any a any, ens ajuda a unir-nos a tota l’Església i a les necessitats de tots el món.

Santi Claret
Etapa Configurativa

Verge de la Mercè, pregueu pels nous sacerdots

La Sagrada Família va acollir el passat diumenge 25 de setembre l’ordenació presbiteral de tres nous sacerdots: Mn Íñigo de Alfonso Mustienes, Mn Jaime Moyá Querejeta i Mn Fernando Gilabert Llabrés. Una ordenació de nous preveres a l’arxidiòcesi sempre és motiu de joia i festa, i així ho vam celebrar al Seminari Conciliar de Barcelona. Per a més alegria, l’ordenació va coincidir amb el cap de setmana de la festivitat de la nostra patrona, la verge de la Mercè.

Com ja ve sent nova tradició, puix no fa més que un parell d’anys que es fa, divendres vam celebrar una vetlla de pregària pels futurs ordenands a la capella del Seminari. Una estona d’oració davant el Santíssim, cants portats per la coral formada per seminaristes i meditacions i lectures preparades pel director espiritual Mn. Pere Montagut, qui també va presidir les vespres i la posterior benedicció. Tot això, acompanyats pels tres futurs sacerdots, amb qui després vam poder conversar una estona, hores abans de la seva ordenació.

 

L’endemà era 24 de setembre, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, copatrona de Barcelona. Tot el Seminari de Barcelona ens vam trobar a la Basílica de la Mercè, per celebrar la Santa Missa en honor a la patrona de l’arxidiòcesi. Presidida pel rector del Seminari, Mn. Salvador Bacardit, i acompanyada pels cants de la coral, vam poder gaudir d’una preciosa i solemne celebració al magnífic temple del segle XVIII. Impressionava veure la llarga cua de barcelonins que venien a venerar l’antiga imatge gòtica de la Verge, que acaba de ser restaurada.

Diumenge, la Basílica de la Sagrada Família va ser testimoni de l’ordenació dels tres nous preveres que, per a goig de tot el poble fidel, es van incorporar al presbiteri diocesà de Barcelona. Els diaques Mn. Fernando, Mn. Jaime i Mn. Íñigo van rebre el sagrament de l’ordre del presbiterat, acompanyats per les seves famílies, per sacerdots que van vindre de tota Espanya i pels companys seminaristes. La celebració solemne va ser presidida per l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, i va comptar amb la presència bisbes auxiliars de la diòcesi. Els ordenands arribaren en processó a l’altar juntament amb els altres diaques, seguits dels preveres i, al final, els bisbes. Després, inserit en la celebració eucarística, es va iniciar el ritus de l’ordenació: la postració mentre s’entonava la Lletania dels Sants, la imposició de mans del bisbe i els preveres, l’oració d’ordenació, la imposició de la casulla, la unció amb el Sant Crisma i l’entrega del calze i la patena. Una vegada ja sacerdots, van concelebrar amb el Cardenal Omella l’Eucaristia. La vetllada va acabar en el Seminari amb un pica-pica, on vam poder felicitar els nous ordenats i rebre les seves benediccions.

És una alegria poder comptar amb tres nous preveres de Jesucrist al món. Preguem a la Verge de la Mercè perquè siguin sants sacerdots i perquè portin moltes ànimes al cel.

Arturo Gavilán
Etapa Discipular

Experiencia de voluntariado de verano en Ucrania

Cuando desde Ayuda a la Iglesia Necesitada me propusieron ir a Ucrania este pasado verano, tras meditarlo y rezarlo ante el Señor, mi respuesta fue un sí ingenuo a la vez que, sin saber bien por qué, confiado. Durante todo el viaje de ida me acompañaron unas palabras que un buen sacerdote me dijo antes de marchar: “Ve en nombre del Señor y lleva su amor.” ¿Yo, en nombre del Señor? Sentí una inmensa responsabilidad y a la vez la sensación de tener frente a mí algo que me sobrepasa: su amor.

 

El destino era Kamianets-Podilski, una pequeña ciudad del suroeste de Ucrania. Aunque está algo alejada del frente de guerra, ha acogido a muchos refugiados de las zonas más conflictivas. Allí, como en todo el país, la Iglesia se ha unido en los dos signos que la reconocen como tal: la oración y la caridad. Cada día, tras rezar los oficios, celebrar la Santa Misa y pedir la paz a Dios con todos los fieles en la Catedral, íbamos a echar una mano a Cáritas junto con otros seminaristas ucranianos. Dos cosas, que en verdad son una sola, me llegaron al corazón: el amor a Jesús en la Eucaristía y el amor a Jesús en los hermanos. Al fin y al cabo, ambas van unidas. En ese servicio pude ver un pueblo que con fe pide paz ante el Santísimo, con esperanza confía en Dios y con caridad acoge a sus hermanos y a Cristo mismo.

También tuve la oportunidad de escuchar historias de mucho dolor. Comer en la misma mesa con alguien que estuvo en una cárcel de Crimea por el hecho de ser sacerdote católico me hizo pensar en qué quiere decir ser de Cristo. Escuchar a una mujer que, teniendo marido e hijo en el frente, confesaba pedir a Dios no odiar jamás a sus hermanos rusos me hizo ver un reflejo de la misericordia divina. Y conocer la historia de la huida de una familia durante un bombardeo, viendo cuerpos calcinados por las explosiones, me hizo estar seguro de una cosa: Cristo en su Cruz ha asumido también todas nuestras cruces, y por la suya pasan todas las nuestras.

Incluso en la situación de guerra actual, la hospitalidad de todos conmigo también es algo que debo recordar. Desde el obispo local, monseñor León Dubrawski, hasta los jóvenes de la Catedral, cada persona que encontré me acogió con los brazos abiertos. Todo en Ucrania es de una pobreza física y espiritual que es en verdad humildad pura. Conocer a sacerdotes tan enamorados de Jesús en un ora et labora constantes y estar con santos seminaristas mientras sonaban alarmas por la ciudad son experiencias que me llevan a dar siempre las gracias.

Mi experiencia en Ucrania no es más que un simple testimonio entre tantos otros de la presencia del mal en la tierra y del triunfo del amor del Señor sobre este. Os invito a todos a que recemos para volver a decir siempre: ¡Gloria a Dios en el cielo y en la tierra paz a los hombres!

Daniel Delgado
Etapa Discipular

Convivències d’inici de curs 2022-23

L’estiu ha estat ple d’experiències pastorals: El Seminari han participat de la PEJ (Peregrinació Europea de joves), del Festival de la Joventut de Medjugorje o de les convivències d’escolans, a més de passar uns dies de convivència al desert de les Palmes a Castelló. Ara, comencem el nou curs 2022-23 al Seminari de Barcelona. Com tots els anys abans de reprendre les classes vam passar uns dies de convivència i de posada en marxa de l’edifici. En primer lloc, vam tenir una xerrada amb el rector que ens va donar la benvinguda a tots. També va exposar els objectius d’aquest primer semestre per aconseguir una millor formació en el Seminari. Es va fer especial menció a la fraternitat entre els seminaristes, ja que el dia de demà, si Déu vol, compartirem aquesta fraternitat en el ministeri. Aquestes amistats es forgen en el seminari, treballant tots per un bon ambient a la casa.

Forma part de la convivència realitzar alguna sortida. Enguany, la pastoral de la mar Stella Maris, ens va convidar a tot el Seminari a fer un volt amb un vaixell pel port de Barcelona. Ens va acompanyar el diaca permanent Ricard Rodriguez-Martos, el qual va explicar tot el que realitzaven des d’aquesta pastoral al port, amb la quantitat de gent que reben diàriament.

L’endemà vam anar a conèixer els edificis més emblemàtics del Passeig de Gràcia. Aquesta vegada, el doctorand de la Facultat Antoni Gaudí Mn. Xavi Vila ens va acompanyar durant aquesta visita. Va ser una experiència inoblidable per a tots, ja que ens vam adonar de la gran presència cristiana que hi ha pels carrers de Barcelona. Des d’ara, cada vegada que passem pel Passeig de Gràcia, sabrem que tota ella és un camí de gràcia i un cant a la vida, plena d’elements teològics molt profunds en moltes façanes dels edificis.

Aquests primers dies sempre són molt emotius per a tots, ja que donem la benvinguda als nous seminaristes pels quals tant hem resat el curs anterior. A més, tenim llargues estones per poder compartir el que cadascú a viscut durant l’estiu. Poder parlar de totes aquestes experiències amb la comunitat del Seminari fa que aquesta fraternitat de la qual parlàvem anteriorment agafi protagonisme en la nostra relació amb tots.

 

Donem gràcies a Déu per tot el que té de bo aquest període de vacances i també li demanem que ens ajudi a portar la creu de cadascun en aquests moments més complicats. Però, de manera especial, li demanem que ens faci ser molt fidels a la crida que hem rebut.

Luis Jaureguizar
Etapa Discipular

Peregrinar amb els joves fins a Santiago

“Quina alegria pelegrinar junts cap a Santiago de Compostel·la! Han estat uns dies molt especials en què joves de tot Catalunya ens hem trobat per caminar junts. Des de situacions diverses, però amb un mateix objectiu: aixecar-nos i donar testimoni.” Amb aquest missatge, dirigit per WhatsApp a més de dos-cents joves de la nostra diòcesi, Mn Carlos Bosch resumia l’experiència del Pelegrinatge Europeu de Joves.

A partir del 29 de juliol, grups de tot Espanya i d’altres països d’Europa vam iniciar un pelegrinatge a Santiago de Compostel·la des de diferents llocs. Les diòcesis catalanes vam fer el camí primitiu, començant a Lugo. Vam caminar més de cent quilòmetres en quatre dies. En tot moment vam estar acompanyats i cuidats per tots els equips encarregats de l’organització, a qui estem molt agraïts.

La Paraula de Déu anava donant llum al nostre pelegrinatge. Recordo un dia que va tocar l’Evangeli de la multiplicació dels pans i els peixos. Mn Joan Àguila ens va fer veure a l’homilia com nosaltres també havíem caminat durant aquell matí per trobar-nos amb Jesús. En arribar al poliesportiu on havíem de dormir, reunits com cada dia a l’Eucaristia, Ell tornava a alimentar-nos amb el seu Cos i la seva Sang. Poder compartir aquells dies amb tants mossens,  també especialment amb el bisbe Javier Vilanova, ens mostrava més visiblement que Crist sempre ens acompanya.

En arribar a Santiago ens vam trobar la ciutat plena de joves. Els últims dos dies, a la vigília de pregària i la missa final al “Monte do Gozo”, ens vam reunir dotze mil persones. Allà ho vam copsar clarament: tots havíem fet la mateixa experiència, tots havíem caminat fins a Santiago per trobar-nos amb Crist.

Un bon grupet del Seminari vam poder gaudir del pelegrinatge: Mn Bernat Gimeno, Mn Íñigo de Alfonso, Mn Jaime Moyà, Peter Kibiru i jo. A més, ens vam trobar amb seminaristes d’altres diòcesis de Catalunya, amb qui vam compartir el camí, la pregària i el desig d’apropar els joves al Senyor. En Peter i jo, juntament amb Mn Jordi Domènech, vam acompanyar adolescents de les parròquies on estem col·laborant (Santa Eulàlia de Vilapicina i la Comunitat Pastoral de Nou Barris). Va ser molt maco veure com el Senyor va tocar els seus cors. A l’autocar de tornada, ens van sorprendre en explicar els seus testimonis: tots mostraven un profund agraïment, molta alegria i el desig d’apropar-se més al Senyor. Això, per a nosaltres, és un veritable regal.

Javier Casals
Etapa Configurativa

Festival de la joventut a Medjugorje: amb Maria al cor

Què duu cinquanta mil joves a peregrinar una setmana sencera a Medjugorje, un poblet perdut i calorós dels Balcans? Què fa del Mladifest, el seu Festival de la Joventut, el segon esdeveniment catòlic més multitudinari del món? Aquest estiu un nodrit grup de seminaristes vam poder descobrir-ho acompanyats de Mn. Pere Montagut i convidats per l’Associació Amor de Déu. Amb el cor obert i els ulls posats en Maria, vam fer les maletes, vam apagar els telèfons uns dies i ens vam encaminar cap a la 33ª edició del Mladifest.

Medjugorje deixa poca gent indiferent. És una parròquia activa i ben viva. Els carrers del poble s’omplen tot l’estiu de pelegrins desplaçant-se amunt i avall: del Rosari al Via Crucis, i torna a començar. Cada matí, havent pregat l’ofici de lectura i esmorzat, el grup barceloní teníem una activitat formativa diferent: xerrades espirituals, visites a llocs emblemàtics de Medjugorje o escapades per prendre un cafè sorprenentment bo. Els primers dies, fins i tot, vam poder compartir estones amb el nostre bisbe i cardenal, qui havia vingut per inaugurar el Festival. Enlloc no es veia millor el caràcter internacional de Medjugorje que en la trobada de peregrins hispanoparlants, que va presidir el cardenal Joan Josep Omella i que congregava joves espanyols i hispanoamericans en un ambient elèctric.

El matí més destacat ens va veure llevats a quarts de cinc. Era l’única manera de pujar el cim Krizevac, coronat per una creu immensa a la qual pugen els pelegrins tot pregant el Via Crucis, sense patir la calor immensa que a mig matí ja regna arreu. Ens va resultar molt inspirador veure malalts i ancians descalçant-se per pujar dalt de la muntanya, així com joves de la Comunitat del Cenacle duent a espatlles una noia que no podia caminar.

Tot i així, els moments més importants del Festival eren per la tarda. Començaven amb testimonis de persones per a qui Medjugorje havia estat un punt d’inflexió a la vida de fe i continuaven amb el res del Rosari. La multitudinària missa començava una hora més tard i era seguida normalment per l’adoració del Santíssim o altres actes de pietat. Finalment, acabada la jornada, milers de joves es quedaven a l’esplanada per cantar, pregar i gaudir de les nits d’estiu en comunió. Mirant tot aquella munió d’ànimes apassionades, vibrant amb un sol cor, amb les mateixes inquietuds, il·lusions i somnis, la joventut perenne de l’Església quedava ben retratada.

Com mirant-s’ho tot, al costat de l’altar, però també als cors dels pelegrins, la Mare de Déu somreia. Nosaltres, ja de camí a Barcelona, també somrèiem havent sentit de tan a prop l’amor de Déu i de Maria per al món sencer. Tornàvem sentint-nos enviats a compartir-ho amb tothom, guardant ben dins del cor tot allò que havíem vist i sentit durant aquesta setmana única… fins l’any vinent!

Josep Adolf Martí Bouis
Etapa Discipular

Sortida estival a Benicàssim dels seminaristes de Barcelona

Aquest juliol els seminaristes de Barcelona vam tenir el privilegi de poder gaudir d’una convivència a Benicàssim amb el nostre cardenal Joan Josep Omella. Aquesta escapada va ser causa de gran alegria en el Seminari amb motiu dels dos anys de la seva postergació per la pandèmia. Per preparar-ho logísticament,es va formar una comissió de seminaristes, representants de cadascuna de les etapes formatives, per poder així aportar el màxim d’idees possibles.

Ens vam allotjar al Convent dels Pares Carmelites de Benicàssim, al Desert de les
Palmes (Castelló). El monestir, de sòbria i elegant presència, es troba envoltat d’horts de tarongers i jardins, recolzat per la muntanya Bartolo, integrat en un entorn natural extraordinari i dominant la vall que descendeix fins a Benicàssim. El desert és, doncs, un mirador privilegiat per a tot aquell que desitgi trobar un ambient de pau i bellesa. És un lloc ideal on passar uns dies d’esbarjo, després d’un any de treball invertit tant en els estudis com en el creixement de la pròpia vida personal i espiritual.

Vam poder dur a terme un seguit de sortides cap a llocs propers des del mateix convent. Així doncs, vam poder visitar les coves de Sant Josep (Vall d’Uixó), on vam gaudir d’un tranquil passeig amb barca al llarg del riu subterrani navegable més llarg d’Europa.

Altrament, vam poder visitar el castell de Peñíscola, també anomenat el castell del papa Luna, el qual està situat en la zona més elevada del penyal que domina la ciutat, a 64 metres sobre el nivell de la mar. Allà ens van explicar com els Templers van construir aquesta obra romànica sobre restes d’una fortalesa àrab entre 1294 i 1307. Més tard, l’antipapa “Luna” (Pedro Martínez de Luna i Pérez de Gotor), que pregnué el nom de Benet XIII, de l’obediència d’Avinyó, va convertir el castell en la seva seu pontifícia en el llarg litigi sobre la seva legitimitat. De la seva tenacitat, curiosament, ens ve l’expressió mantenerse en sus trece.

També vam poder visitar a Alquerías del Niño Perdido (Castelló) la Residència Mossèn Sol,dels Sacerdots Operaris Diocesans. Ens van rebre tant el director pare Emilio Lavaniego, com Mons. Rutilio del Riego Yánez, bisbe auxiliar emèrit de San Bernardino (Califòrnia, Estats Units). Ens van explicar que la residència és una casa per a sacerdots amb la “necessitat de créixer”, de manera que puguin tenir “mitjans per a un procés psicològic de maduració”, “un procés físic de reconciliació”, i un “procés per a recuperar la vida espiritual”. És tracta d’un acompanyament integral que s’ofereix a preveres de tota Espanya.

El cardenal va presidir l’Eucaristia amb tota la comunitat de sacerdots presents en la Residència i amb unes Carmelites Descalces, que es troben providencialment situades a pocs metres dels Operaris. En acabar vam prendre una fresca llimonada que ens havien preparat les carmelites i vam gaudir d’una barbacoa amb els operaris.

També vam tenir temps d’anar a la platja, on vam aprofitar per jugar partits (bastant discutits!) de voleibol. En una altra ocasió vam poder gaudir d’un campionat de Karts on tothom ho va donar tot. Igualment, un grup de valents van pujar el turó Bartolo (729 m). L’excursió va començar de matinada, quan encara era tot fosc, i en arribar al cim vam pregar Laudes amb unes meravelloses vistes de la costa. Laus Deo!

Eduard Mata Grau
Etapa Configurativa