Com cada any, els alumnes de cinquè, l’últim curs del grau en teologia, hem hagut de realitzar el treball de síntesi teològica. La qualificació d’aquest treball constitueix el 50% de la nota de l’examen final del batxillerat en teologia, i l’altre 50% ve donat pels membres del tribunal de l’examen. La cosa és seriosa!
Per elaborar tal escrit, havíem d’escollir un tema que servís de lligam de tots els tractats teològics. No poca ha estat la diversitat de temes escollits: el diumenge (Juan Eusebio Brea), l’aliança (Xavier Campmany), la celebració eucarística (Javier Casals), l’encarnació (Santi Claret), el concepte de memorial (Guillem Lisicic), el càntic del Benedictus (Joan Piñol) i, en el meu cas, el discutit concepte d’autocomunicació divina.
La noció d’autocomunicació divina és el concepte de què el jesuïta Karl Rahner (1904-1984) se serví per elaborar tota la seva concepció teològica. Per a Rahner, l’home està essencialment constituït per tal autodonació de Déu mateix, si bé no sempre n’és conscient. La redempció tan sols consisteix, per tant, en prendre consciència de tal autodonació o salvació ja present des de sempre en el més íntim de l’esperit humà. Tal plantejament no ha evitat les crítiques del Magisteri ni d’eminents teòlegs, però no és ara el moment d’entrar-hi.
L’elaboració d’aquest treball ha suposat un repte per a cadascun de nosaltres: no és cosa fàcil intentar resumir, amb coherència (i en un màxim de cinquanta pàgines), el tot de la teologia. Malgrat l’arduïtat de la tasca, molts dels alumnes l’han duta a terme amb entusiasme, ja que ens ha resultat una oportunitat per afermar en les nostres ments la ciència teològica i, conseqüentment, per acréixer en els nostres cors l’amor per la fe de l’Església.
No poden negar-se, però, els moments difícils que hem passat, arribats al seu cimal a l’hora de corregir errates i de conformar l’estil formal del treball (marges, tipografia, normes de citació, etc.) a la normativa exigida per la Facultat. Cal tenir en compte que, ben probablement, durant la redacció d’aquest treball el llibre més consultat pels alumnes ha estat el llibre d’estil de la Facultat!
Havent acabat el treball i l’examen del tribunal, per als seminaristes del meu curs (els abans esmentats i també n’Antoni Manzanera) se’ns obre un ampli horitzó, ple d’esperances i il·lusions: l’etapa pastoral (o, com diem al seminari, senzillament, “l’etapa”!). A pesar de la certa tristor que suposa deixar la vida al seminari, l’etapa pastoral, a les parròquies o allà on ens enviï el bisbe, és el període dels goigs més sobrenaturals, ja que és en ella que, amb les sagrades ordenacions diaconal i sacerdotal, es culminen tots els nostres anys de formació com a seminaristes. Donem-ne gràcies a Déu i encomanem aquesta nova etapa!
David Lucena
Etapa Configuradora
