Els nostres companys Josep Sellarés i Manuel Rodríguez van rebre l’ordenació diaconal de mans del bisbe de Sant Feliu, Mons. Agustí Cortés, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès el passat diumenge 23 d’octubre.
La cerimònia d’ordenació va ser un moment doblement assenyalat per a la diòcesi de Sant Feliu. En primer lloc perquè la consagració de dos nous diaques no és cosa menor. L’Església n’ha tingut plena consciència des dels primers temps. Sant Ignasi d’Antioquia deia: “els que son diaques dels misteris de Jesucrist […] no son diaques de menjars i begudes, sinó servidors de l’Església de Déu” (Ad Trallianos 2,3). No és estrany, doncs, que cridés a “respectar als diaques com a Jesucrist” (Ad Trallianos 3,1). En segon lloc, va ser un dia assenyalat perquè Mons. Cortés celebrava el seu setanta-cinquè aniversari. Aquesta xifra representa per a tot bisbe diocesà molt més que un any més: representa l’hora de posar a disposició del Papa el seu càrrec com a cap de la diòcesi, l’hora de presentar la renúncia per jubilació.
Com en una cruïlla, la basílica de Vilafranca presenciava el trobament de dos successos contrastants. D’una banda, la benvinguda de dos nous ministres de Jesucrist i, d’una altra, el comiat del pastor de la diòcesi. Un colpiment difícilment contingut amarava, comprensiblement, els ànims de tots els presents.
Les lectures proclamades, tot i ser les pròpies d’aquell diumenge, semblaven escollides per a l’ocasió. A la segona lectura, sant Pau ens deia: “la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar” (2Tm 4, 6). Doncs bé, els diaques, assistents dels sacerdots en l’acte sacrificial de la Missa, vessen semblantment llurs vides en l’altar, per a Déu i, des de Déu, en favor dels homes. D’altra banda, l’Evangeli, “tothom el qui s’humilia serà enaltit” (Lc 18,14), il·luminava el cor de la celebració. Els dos ordenands es postraven davant l’altar conscients del seu no-res i s’aixecaven ministres i consagrats de Jesucrist per tota l’eternitat. En l’homilia, Mons. Cortés va explicitar allò escoltat en la Paraula de Déu: va convidar tota l’assemblea a “fer de la nostra llibertat un regal per a Déu i, en les Seves mans, per als nostres germans.” Alhora, recordava que el camí d’aquesta autodonació passa, per als ministres sagrats, pel “celibat, camí de perfecció radical de l’amor”.
Abans d’acabar la cerimònia, l’acció de gràcies dels ordenands va fer esclatar l’emoció que habitava el temple. En els rostres dels ordenats i dels més íntims amics van córrer les llàgrimes. En els de tots els presents es van dibuixar extravertits somriures.
Que Déu beneeixi aquests nous dos diaques en el seu camí cap el sacerdoci!
David Lucena
Etapa Configurativa
