El dia de Santa Teresa de Jesús, el 15 d’octubre, la comunitat de Sant Miquel del Seminari de Barcelona i alguns companys del seminari interdiocesà ens reunírem per visitar la Cartoixa catalana de Tiana, tot cercant d’establir vincles deconfraternitat i oració recíproca amb els monjos que tenim més a prop de la ciutat de Barcelona. No gaire països, i menys encara ciutats, es poden gloriar de tenir una fundació eremítica amb el llegat històric i espiritual com el que ens ofereix la Cartoixa.
Un encontre amb el passat i amb el numinós
Per als seminaristes, com per a qualsevol que tingui l’excepcional permís de traspassar les portalades cartoixanes, és sempre una excursió obligada i una experiència que deixa una empremta indeleble. La visita a la Cartoixa esdevé una cita –més personal que grupal– amb el silenci més eloqüent i un encontre amb l’Esperit, impregnat, quasi tangible en cada espai sagrat que alberguen aquells murs multiseculars, i que s’encarna de manera numinosa entre els nostres germans contemplatius, pertanyents a l’orde encara existent més auster i exigent.
Fundat per Sant Bru de Colònia al segle XI, l’orde cartoixà es pot sentir cofoi de continuar essent avui dia un estendard de la màxima clausura i penitència fonamentalment eremítica, sense pràcticament cap reforma important a les seves espatlles, pel que fa a costums i estatuts: Nunquam reformata, quia nunquam deformata…
La disquisició que ens interpel·la: com s’ha mantingut gairebé intacte, després del pas de tants segles, com no hi ha cap altre orde en el món monàstic? Es tracta de l’orde de més restringit accés i exigència de vida, on el silenci i la soledat són només trencats per tres pregàries comunitàries al dia i un parell de trobades compartides per setmana. Aquestes són les premisses predominants del seu ideari. L’èxit de la seva supervivència quasi mil·lenària recau en l’elemental adherència a la senzillesa i pobresa més tàcitament grandiloqüents, com en el seu costumari religiós rigorós i adust; això i la seva lleialtat als principis morals del catolicisme més fundant podrien explicar el motiu que els ha preservat de desaparèixer, diluir-se o mitigar-se en la fusió i confusió amb els temps i modes, que han provocat, com sabem, a tants altres instituts i congregacions ser engolits, extingits o substituïts per altres formes de vida. El seu lema, tot desafiant el món en contínua transformació, resa: “Stat Crux dum volvitur orbis” (la Creu roman estable -dreta o dempeus- mentre el món dona voltes; o bé, Creu constant en un món canviant). La qüestió, doncs, sembla recolzar-se en el principi de fixació sobre els fonaments, els ideals originaris per no deixarse engolir per corrents majoritaris que poden dur a la dissipació.
La fundació de la nostra Cartoixa es remunta al segle XV, quan mitjançant la Butlla papal de Benet XIII l’any 1415 s’assolia l’objectiu de fusionar dues prèvies cartoixes catalanes que quedaven afectades per ubicacions massa desfavorides: la de Sant Pol de Mar (1269) i la de Vallparadís de Terrassa (1345). Els cartoixans van adquirir els solars sobre els que s’havia erigit un monestir de monges agustines, que l’havien abandonat el 1362 per cercar recer intramura de la ciutat comtal. La Conreria formava també part del monestir i servia les funcions administratives del treball i conreu de les terres i altres explotacions de la Cartoixa.
L’esplendor o època d’or de la Cartoixa el van gaudir entre els segles XVII i XVIII, quan, mitjançant l’adquisició de delmes i drets de jurisdicció sobre gran part dels territoris comarcals del Maresme i del Vallès, va veure les seves arques nodrides i van poder estendre i implementar les seves edificacions i hisendes. El segle XIX, per contra, va veure venir al galop dies ombrívols i devastadors, primer amb la Guerra del Francès, a continuació amb el Trienni Liberal (1820-23), i finalment amb la desamortització de 35. El 1901, després d’anys de desert i vandalisme, la clausura cartoixana era repoblada per una colla de monjos que llavors patien la seva pròpia expulsió provinents de França. El segle XX va tornar a esporgar els seus murs durant els dies foscos, furibunds, grisos de la Guerra Civil.
La cartoixa avui
Actualment, només queden quatre cartoixes habitades a la Península Ibèrica, Miraflores (Burgos), Porta Coeli (València) iMontalegre (Barcelona), més la comunitat femenina de Sta. Maria de Benifassà (Castelló de la Plana). Amb el tancament de l’única cartoixa que quedava a Portugal (Èvora) els seus darrers monjos –el prior de la qual és l’actual capdavanter de la nostra cartoixa– van passar a formar part de la de Tiana, a més d’algun altre monjo, com el P. Jorge, home ple d’energia encomanadissa, entusiasme fundador i zel evangèlic, metge de formació, que va ser enviat a assistir la nostra comunitat, cada cop més envellida i requerida d’atencions.
L’aparent immobilisme de l’orde no ha impedit als nostres germans monjos de caminar al costat del món i donar un cop de mà quan els ha estat possible. Amb la dotzena de monjos que habiten la Cartoixa avui, la seva missió principal és pregar per totes i cadascuna de les causes que ens ocupen i preocupen extramurs en cada moment històric. Tanmateix, quan ha calgut i ha estat en les seves mans fer-ho, no han deixat de crear ponts amb el món exterior, donant resposta a certes peticions d’ajuda. Fa ja uns anys que un bisbe emèrit veneçolà, Mons Tomás Jesús Zagarra, comparteix el claustre i cor, en un mateix esperit de comunió fraterna, amb la comunitat cartoixana; tot i que no forma part íntegra de l’orde, ha gaudit dels permisos necessaris per emprar algunes dependències disponibles del gran conjunt monumental monàstic, i que altrament romandrien buides, per organitzar amb l’ajut de l’arquebisbat de Barcelona i altres instàncies afins a la nostra Església, una ONG anomenada “Puente Solidario”, que aglutina, emmagatzema i envia, via aèria o marítima, medicaments i altres productes de primera necessitat per ajudar a pal·liar les situacions d’escassedat i crisi extrema que pateix el seu país d’origen.
El futur de la nostra Cartoixa és incert, com la de la majoria a Occident. Només la d’extrem orient a Corea i l’Argentina al Con Sud floreixen encara amb noves vocacions. Cal pregar a Déu que, mitjançant el seu Esperit, inspiri i cridi amb veu clara, tot atorgant la valentia necessàries per a què més joves d’arreu del món vulguin continuar la feina multisecular d’habitar el silenci i la soledat de les poques cartoixes que serveixen encara com a motor d’oració i inspiració per a tantes altres vocacions dins el poble de Déu, al bell mig del cor místic de l’Església.
Antoni Manzanera
Etapa Propedèutic
