El divendres 20 de Maig vam tenir el goig de rebre al Seminari a dos “germanets” de la Comunitat de l’Anyell. En Lucas i en Carles pertanyen a la única fraternitat masculina present a Barcelona. Viuen al costat de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè. La seva missió és senzilla: «una humil presència d’oració, de celebració de la Paraula i de la Eucaristia, d’Adoració i d’amistat amb tothom i, en particular, amb els més pobres».
Després de dinar, ens vam reunir tots a la nova llar. El germanet Carles, natural de Terrassa, va explicar la seva vocació. Quan era petit, va marxar de missions al Japó amb la seva família. Allà va viure la major part de la seva vida. En tornar a Barcelona per fer els estudis universitaris, va conèixer la Comunitat de l’Anyell. Després d’un sopar amb els “germanets”, Déu li va posar al cor el desig d’entregar la seva vida en aquesta congregació. El vam veure molt content d’haver dit que sí al Senyor.
Tot seguit, el “germanet” Lucas ens va explicar amb més detall el carisma de la congregació. Realment, és una història molt bonica. La Comunitat de l’Anyell té la peculiaritat de tenir una fundadora dominica i un fundador franciscà. Tots dos, seguint la crida del Concili Vaticà II, cercaven el «retorn continu a les fonts de tota vida cristiana i a la primera inspiració dels instituts» (Perfectae Caritatis, 2). L’any 1981, el bisbe de Chartres va reconèixer la seva fundació. Al 1983, fou reconeguda pels dominics com un nou rebrot de la seva ordre. D’aquesta manera, naixien com a nous mendicants al cor de l’Església. Avui són 160 germanetes i uns 30 germanets arreu del món.
Al final de la trobada, ens van explicar diverses anècdotes de la seva vida al barri gòtic. Viuen del que la gent els dona. Per això, es dediquen a trucar a les cases per aconseguir alguna cosa per menjar. D’aquesta manera, reviuen l’experiència de Jesús, que truca a la porta tot buscant ser acollit. Com Ell, experimenten ser acollits, però també ser rebutjats… Ens van parlar amb molta alegria d’una musulmana que feia poc els havia donat de menjar. A més, els va convidar a tornar quan volguessin. Per al Lucas, la providència consisteix en això: Déu crida al cor i l’home respon amb la seva llibertat.
Que els germanets hagin estat tant de temps a la nostra ciutat també és molt significatiu. Malgrat les dificultats, hi ha moltes persones que continuen responent quan Jesús truca a la seva porta. Això, als seminaristes, també ens omple d’esperança.
