Si el passat 13 de març vam poder gaudir de la presència del professor Martín Echavarría al nostre Seminari, el dia 1 de octubre ens va honrar amb la visita de qui va ser el seu mestre, el P. Ignacio Andereggen, doctor en Filosofia i en Teologia. Després de sopar en la seva companyia, vam poder compartir amb ell un agradable col·loqui que tenia per fil el sacerdoci.
En primer lloc, Andereggen exposà en un petit discurs algunes idees sobre el sacerdoci, donant així peu a un posterior diàleg amb els seminaristes. Va començar dient que “un sempre vol saber el que és”, d’on prové la necessitat que té el sacerdot i, en certa manera, el seminarista, d’estudiar el sacerdoci. En el seu discurs, Andereggen va sintetitzar el contingut del seu llibre Sacerdocio y plenitud de vida. Teología y espiritualidad sacerdotal en el Concilio Vaticano II y en Santo Tomás de Aquino.
Va començar, doncs, parlant del Concili Vaticà II i de l’influx, no sempre apreciat, de Sant Tomàs d’Aquino en ell. D’una manera especial, Andereggen va destacar com aquesta influència de l’Aquinat es percep clarament en el decret conciliar Presbyterorum Ordinis: el Sacrifici Eucarístic és allà on “s’ordena i (…) s’acompleix” el ministeri sacerdotal, és la “funció principal”, “el centre i l’arrel” de la vida del sacerdot (cf. nn.2, 13 i 14), i la pastoral de l’Església s’ordena a l’Eucaristia (cf. n.5). En connexió amb això, Andereggen va traçar la doctrina de Sant Tomàs sobre el sacerdoci. Per a l’Angèlic (cf. In IV Sententiarum d.24 q.3 a.2), el sacerdot té dos actes: un de principal, consagrar el veritable Cos de Crist, i un altre secundari, preparar el poble de Déu per a la recepció d’aquest Sagrament (de manera que, pot inferir-se, no tota activitat del sacerdot és pastoral, sinó només aquella que ordena el poble de Déu a la recepció de l’Eucaristia, és a dir, a la recepció del Cos de Crist -res et sacramentum- i de la gràcia que ens fa estar en comunió amb Déu i amb els seus fills -res tantum-). Pel que fa a l’acte principal, l’acte del sacerdot no depèn de cap potestat superior tret de la divina, però pel que fa a l’acte secundari, l’acte del sacerdot depèn d’una potestat superior, i humana: la del bisbe (per exemple, el sacerdot no té capacitat d’absoldre sense la llicència del bisbe). Per això, dirà Sant Tomàs que la potestat episcopal està per sobre de la del prevere pel que fa a l’acte secundari i no pel que fa al principal. El mateix deia, amb altres paraules, Andereggen: “en lo esencial, el presbítero y el obispo son iguales, porque en ambos lo principal es la Eucaristía. Son diferentes en lo secundario, en el aspecto organizativo externo de la Iglesia, en el cual prima el obispo”.
En aquest sentit, Andereggen va advertir contra la “visión distorsionada” que consisteix a veure en el Concili Vaticà II l’excusa per afirmar una suposada primacia, en el sacerdot, del govern del Cos Místic sobre la consagració del Cos veritable de Crist que és l’Eucaristia. Quan a la Lumen Gentium n.21 s’afirma que “amb la consagració episcopal es confereix la plenitud del sagrament de l’Orde”, no s’està dient que la plenitud del sacerdoci sigui de naturalesa organitzativa, sinó que els bisbes tenen ple poder respecte del Cos de Crist que és l’Eucaristia i també del Cos Místic que és l’Església, mentre que els preveres només tenen ple poder respecte de l’Eucaristia, però no ple respecte de l’Església (tot i que, com queda dit, el primer poder sigui el principal constitutiu del sagrament de l’Orde).
No poques van ser les preguntes que els seminaristes li van plantejar al professor. Arran d’aquests interrogants, Andereggen va desenvolupar una reflexió sobre el caràcter imprès en el sacerdot al rebre l’ordenació: el caràcter consisteix en una gràcia per la qual el sacerdot queda configurat a la humanitat mediadora, sacerdotal, de Crist, mediació que el sacerdot realitza principalment en el Sacrifici de la Missa. Tot i que no s’ha de confondre el caràcter amb la gràcia santificant (un pot tenir el caràcter de l’Orde sacerdotal i exercir-lo sense ser sant -així, la Missa d’un ministre pecador és vàlida-), cal no oblidar que el caràcter de l’Orde exigeix, reclama, santedat (ja que el caràcter potencia el sacerdot per realitzar el Sagrament de l’Eucaristia, la qual realització exigeix, perquè sigui digna, perfecció interior del ministre); cal dir, d’altra banda, que el sacerdoci exigeix santedat personal no només per la seva funció principal de realitzar l’Eucaristia, sinó per la seva funció secundària de la cura pastoral, ja que és propi del pastor el donar la vida per les ovelles (cf. S . Th. II-II q.184 aa.5-6).
També va dissertar sobre la importància que el sacerdot sigui pare espiritual, és a dir, que engendri espiritualment fills de Déu. Això està en la mateixa essència del sacerdoci: ja que el sacerdot està principalment per a la confecció de l’Eucaristia, i, al seu torn, l’Eucaristia té per efecte últim, res tantum, la gràcia santificant (cf. S. Th. III q.73 a.1 ad.3) que ens fa fills de Déu, resulta que en últim terme el sacerdot està ordenat a engendrar homes a la vida divina. Per poder exercir aquesta paternitat espiritual (tasca gens fàcil, per la qual cosa és, malauradament no poques vegades, defugida pels mateixos sacerdots), el sacerdot ha de tenir una profunda vida mística. En termes planers ho expressava Andereggen: “si los sacerdotes estamos secos, las personas no van a acudir a nosotros; la gente es confusa, está herida…, pero es inteligente”. En canvi, el qui és veritablement pare espiritual, atrau; com deia Andereggen, “debemos inspirarnos en lo que hacían los primeros cristianos: generar comunidades contemplativas”, de manera semblant a com “un padre espiritual atraía e iban al desierto”.
Finalment, davant la pregunta de què aconsellaria als sacerdots per realitzar la seva missió en aquest món d’avui tan hostil, ens va exhortar a conrear i posar en pràctica la virtut de la fortalesa: “en medio de los cambios hay que ser fuerte, y ser fuerte significa permanecer”, ja que “permanecer en medio de los cambios ya es un acto de fortaleza” (el principal acte de fortalesa, diria Sant Tomàs -cf. S. Th. II-II q.123 a.6-). Ens aconsellava constància i no tenir por: “la cultura de hoy no debe inspirar tanto medio, porque es mucho más inconsistente de lo que parece”. En resum, ens transmetia: “perseverar, tener ideas claras, tener vida espiritual, y ésta en continuo crecimiento”.
David Lucena
Etapa Configurativa
