Com cada any els seminaristes hem tornat a fer uns dies d’Exercicis Espirituals. Enguany han sigut, novament, a la casa de Santa Elena, a Solius, província de Girona. En primer lloc, puc dir que veritablement aquests dies són un regal del Senyor. Cadascuna de les hores del dia, si són aprofitades honestament, estan pensades per viure una experiència personal amb Crist en primera persona. Més o menys intensa, però la fas…, i tant que la fas! Tanmateix, existeix una condició almenys perquè es doni aquest trobament amb Jesús. Cal estar en disposició d’una obertura sincera de cor vers Déu.
Aquest any, els Exercicis han estat predicats pel P. Xavier Rodríguez, jesuïta que té l’encàrrec d’acompanyar espiritualment els seminaristes que ho desitgin en el nostre Seminari. Sota el títol “Exercicis Espirituals per vèncer-se a si mateix i ordenar tot afecte per desordenat que pugui ser…”, hem viscut uns dies en què qui ho ha desitjat ha pogut tastar la metodologia i allò que explica sant Ignasi de Loiola en els seus Exercicis Espirituals, com són les diverses maneres de pregària, i tants altres consells pràctics, per fer de la nostra pregària una experiència profunda.
Personalment, puc dir que han estat uns exercicis espirituals que deixaran petjada en el meu camí, tant a nivell vital, com de discerniment vocacional, ambdós vinculats al Crist. I, precisament, aquesta era la principal petició que portava per aquests dies: “…Senyor, que pugui veure i discernir la vostra voluntat per al bé de l’Església, a major glòria vostra”.
Si ja he dit que aquests dies són tot un regal d’aprofundiment en el Senyor, per a mi ho han estat de manera molt més accentuada, ja que sempre coincideixen amb l’impàs del primer al segon semestre de la facultat. I considero que, tot i que també no són uns dies de descans, ens serveixen per carregar les “piles” espirituals. Així, puc fer meves les paraules que diu sant Pau als Corintis en la seva primera Epístola, quan anima als cristians a perseverar cap a una corona que mai es marceix (1Co 9,25).
I és que, tant si arribo com si no a ser capellà, el que tinc cada cop més clar és que la santedat és la plenitud a la qual aspiro. És mitjançant l’assimilació de la meva vida a la de Jesucrist, de mica en mica, com deixo que sigui Ell qui vagi transformant el meu cor. Tot sent conscient que costa, que és un camí que fa molt de respecte i sovint no és gens fàcil… Però és per això que els Exercicis Espirituals són tan importants per a la vida de tot cristià, i deixeu-me dir encara: molt més per als qui estem discernint, en aquest cas, una vocació al sacerdoci.
Per tant, us demanem, si us plau, que no deixeu de pregar per nosaltres!
Mateo Gómez Bernal
Etapa Discipular
