Tres seminaristes de la diòcesi de Barcelona, l’Armand Kamnang, en Joan Xipell i en Peter Kibiru, vam rebre el passat 19 d’octubre l’Admissió als Ordres Sagrats a la capella del Seminari. Aquest ritu suposa un pas significatiu en l’itinerari de formació cap el presbiterat i se celebra en l’equador del procés formatiu, quan els seminaristes passen de l’etapa discipular a l’etapa configurativa. En aquest moment, els candidats manifesten públicament el seu desig de seguir en el procés cap al sacerdoci. Per part seva, l’Església reconeix que els candidats han assolit la maduresa suficient per tal de poder seguir un camí més profund i conscient de seguiment de la voluntat de Déu.
La capella del seminari es va omplir de familiars, amics, gent de les parròquies i mossens que s’hi van voler fer presents per acompanyar-nos en la nostra nova resposta a la crida de Déu.
L’eucaristia va ser presidida per mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat. Recollint les paraules proclamades a les lectures de la celebració, es va adreçar a nosaltres afirmant que el motiu de la celebració era la coincidència de dues voluntats, la de seguir el camí cap el presbiterat i el reconeixement, per part de l’Església, dels elements fonamentals de la vocació en els candidats. Aquesta coincidència de voluntats es va fer palesa en el moment en què el bisbe ens va cridar a cadascú pel nostre nom i vam respondre “Soc aquí”. Més tard se’ns preguntaria si volíem continuar la preparació per a poder ser aptes per rebre un ministeri de l’església i formar el nostre esperit per a poder servir fidelment Crist i el seu Cos, que és l’Església. “Sí, ho vull” va ser la resposta que vam donar públicament al que se’ns demanava.
Moments previs a aquest sí, el bisbe es va adreçar a nosaltres amb unes boniques paraules, afirmant que “hem estat regalats per uns tresors que Déu mateix ha comunicat”. Aquest tresor, per cada un dels candidats, ha sigut la crida a la vocació presbiteral. Per tal de poder seguir-la, ho hem deixat tot per un dia, i si és la voluntat de Déu, comunicar aquest tresor al món com a sacerdots.
Certament, aquest és un do gratuït, tal com va afirmar el bisbe i com deia l’evangeli que es va proclamar: “s’exigeix molt d’aquells a qui s’ha donat més”. Tots tres podem afirmar que aquest do ens sobrepassa i que la nostra resposta no és més que fruit de l’amor rebut. Per a nosaltres, ens deia el bisbe, comença un període “en el què la persona que s’ha fet do per Jesucrist amb disponibilitat mira de fer, del seu cor, el cor de Crist, apòstol i sacerdot”.
Peter Kibiru
Etapa Configurativa
