El Masnou, 11 de setembre de 1936. Sobtadament, uns cotxes aparquen derrapant davant la casa dels Roig. Piquen a la porta… “Obriu! Si no obriu serà pitjor per vosaltres!”. Un grup armat d’uns dotze milicians anarquistes busquen al Joan Roig, un jove catòlic compromès de dinou anys, apòstol valent i decidit, de caràcter nerviós, gran amant de l’eucaristia, preocupat per la qüestió social i amb gran admiració pels màrtirs.
Joan sap que el vénen a buscar per matar-lo, perquè és cristià. Li diu a la seva mare: “et sembla que m’escapi?” Però és massa tard. Joan, que havia rebut la sagrada eucaristia del seu director espiritual per tal de distribuir-la, combrega per última vegada.
Obren la porta i els milicians comencen el saqueig, el robatori i destrossa de tot el que troben. Joan està totalment pàl·lid, tem el pitjor… Al cap d’una estona decideixen emportar-se’l i la seva mare els hi suplica que, si tenen mare, pel que més estimin en el món, que no se l’emportin.
Però no en fan cas. El fill l’abraça i li diu, en la seva llengua materna: “God is with” (“Déu és amb mi”). Són les últimes paraules en aquesta vida del fill a la seva mare estimada. El pugen al cotxe i el cor de la mare queda trencat mentre el bon fill marxa valent, ara ja sense por. Tota la seva confiança està posada en Déu.
Marxen a Barcelona a cercar el pare del Joan, que està amagat en un pis, però no el troben. Decideixen anar al cementiri de Santa Coloma i, de camí, el nostre heroi no para de cridar per la finestra: “Visca Crist rei!”. Arribats al cementiri comencen a matar una sèrie de joves cristians, deixant al Joan pel final.
Mentrestant, ell no para de predicar-los l’amor que Déu els té i les conseqüències del terrible pecat que estan a punt de cometre. Els criminals, convençuts per les paraules del Joan estan a punt de deixar-lo marxar, però, aleshores, una dona que passava per allà els incita a enllestir la seva obra malèfica. Abans, però, el Joan els diu: “Que Déu us perdoni com jo us perdono”. Dit això, li disparen cinc tirs al cor i un al front. Així morí el nostre heroi: predicant i perdonant.
Deien que on ell es trobava hi havia diversió segura perquè tota la seva vida estava entregada a fer feliç Déu i el proïsme. Des de ben petit volia ser sacerdot i missioner “per a guanyar ànimes per a Crist”, però a causa de la difícil situació econòmica de la família va haver de posar-se a treballar molt aviat, sense deixar mai els estudis.
Amb valentia va anar a defensar la parròquia del Masnou quan els revolucionaris volien cremar-la, aquella estimada parròquia on ell anava cada dia a Missa a les sis del matí i on passava diàriament tres quarts d’hora pregant als peus de Jesús Sagramentat. De fet, no sabia com viure sense combregar diàriament.
Quan la van cremar, va ser tanta la seva tristesa que va estar-se tres dies sense parlar, al final dels quals es va aixecar i va dir: “Ara més que mai hem de lluitar per Crist”. A la parròquia portava un grup de nois petits, els avantguardistes de la FJCC, als quals estimulava amb el seu exemple i, davant les dificultats imminents de la guerra civil, els animava amb aquestes paraules: “Potser entre nosaltres hi haurà algun màrtir. No hi fa res. Nosaltres volem una Catalunya roja […], ben roja, de la sang dels màrtirs”.
Durant la guerra no va parar d’alleujar les penes dels qui sofrien, animant als tímids i visitant els ferits a l’hospital. La seva ànima patia molt i tot aquest sofriment l’oferia al seu estimat Jesucrist. A la nit, davant del seu crucifix, amb els braços en creu, implorava per a tots: clemència per uns, perdó per uns altres, misericòrdia i fortalesa per a tots els cristians.
A més, el Joan va ser molt amic del Beat Pere Tarrés, el seu metge personal, i amb qui compartia director espiritual: Mn. Pere Llumà, un sacerdot de gran vàlua espiritual. Per tot això, el Cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, ens encoratja a invocar al futur beat amb les següents paraules: “Desitjo que els joves de la nostra arxidiòcesi aprenguin a seguir les petjades del beat Joan Roig. Solament podran ser autèntics apòstols si saben acostar-se a Crist amb la senzillesa i la generositat amb la qual ell ho va fer”.
Fernando Gilabert
Seminarista de l’Arxidiòcesi de Barcelona
5è de Teologia
