Avui hem visitat, hem viscut –millor– dos exemples de l’amor misericordiós, d’aquell que tant ens recorda al Pare, i que ens fa iguals en no buscar el que ens fa diferents, sinó tots u, en el si de la seva Mare Església. Un matí gèlid de novembre, d’aquells on es fonen un sol i cel transparents, hem trobat l’escalf i acolliment familiars de dues comunitats religioses de la nostra ciutat, habitades, com dos pessebres, per l’abraçada contemplativa i activa de la mare joiosa i acollidora, per l’esguard serè i segur del pare protector i pel confort suau i càlid d’un bressol arrecerat, bocins anticipatoris del cel. Un Betlem l’una, un Natzaret l’altra, talment hem viscut aquestes visites; primer, al monestir de les monges Carmelites Descalces de la Immaculada i, després, al convent-llar d’infants de les Filles del Diví Zel (de la família dels Rogacionistas), totes dues sites al carrer de la Immaculada que per intercessió de les primeres va prendre aquest nom quan s’hi van instal·lar allà cap al 1942, encara en temps de postguerra. Les carmelites descalces, tal com ho anuncien en la seva pàgina web de presentació, “essent un Institut religiós de caràcter estrictament contemplatiu, són sobretot testimonis clars de la primacia absoluta de Déu a la vida humana. I per Ell i responent amb un cor disponible al do de la vocació personal, la seva existència es converteix en una mena d’ofrena, no només per renunciar a la família o a la llibertat de comunicació al món, sinó sobretot per subordinar tota la 2 vida, fins al més mínim detall, a la pregària i ferma perseverança en la presència de Déu. En participar en el carisma de Santa Teresa de Jesús, les carmelites descalces “estan cridades a la contemplació, tant a la pregària com a la vida” (Constitucions 1991, n 10)”.
Sempre és una ocasió de profunda impressió per a l’esperit poder sentir la veu i l’Ave Maria Puríssima d’alguna monja a través del torn, però quan a més pots reunir-te amb la comunitat al complet a través de la doble reixa del locutori, a la usança de temps regis de la Santa Madre, l’experiència esdevé un viatge a través dels segles que van més enllà del de Teresa de Jesús o Joan de la Creu, transportant-nos a un temps kairós, on el cronos ha deixat de marcar les hores, per deixar-nos habitar uns instants del do i la gràcia que ens acosten a l’eternitat del cel. Ens hem conegut per nom, tot posant cara i ulls a les nostres quimeres, vocacions comunes en el Crist, com a centre de les nostres vides; hem compartit notícies, “capellanes”, bromes, cants i rialles; però sobretot hem desplegat els dons i fruits de l’esperit, entre la caritat, l’alegria, la pau, la benignitat, la suavitat…, que tant necessaris són per recordar-nos que és Ell la seva font i a Ell a qui servim, i és per la Verge Maria per qui ens deixem educar i acompanyar en aquest viatge temporal que ens fa tornar al món material, però amb una mica més del sabor celestial al cor i als sarrons.
No gaire lluny del monestir, al mateix carrer de la Immaculada, trobem la Llar d’infants “Corazón de Jesús”, una escola infantil depenent de la Congregació Filles del Diví Zel, i que està en funcionament des de 1969. En aquest moment la casa la regenten quatre religioses que, amb l’ajut i professionalitat d’educadores i mestres infantils, atenen nens i nenes des dels 4 mesos fins als 3 anys. La seva presència és pràcticament testimonial i per als infants són les “abuelitas”, que els reben cada matí i els mimen i donen pistes amb l’afecte més maternal per ser feliços amb l’essencial, durant les llargues hores en què els progenitors es dediquen a treballar i treballar… També amb elles hem tingut ocasió de compartir, a l’aroma d’un bon cafè, somnis i il·lusions per un món més just i solidari amb aquells desheretats i abandonats a qui Déu ens convida a rebre com els seus petits i fills preferents. Avui no fem servir aquella separació multisecular entre monges contemplatives i actives. Avui tota acció destinada a buscar l’amor cristià parteix de la contemplació, com tota vida en contemplació porta a l’acció com acte ple d’aquell amor. Per exemplificar-ho podem recórrer al símil del forn: no hi ha experiència més plaent, sensorial i espiritual alhora, que entrar a un forn, sigui per comprar un pa, una pasta o un pastís acabats de fer; el diàleg que s’estableix amb el panader o panadera, que ens agrada trobar contents darrera el mostrador, és gairebé un acte sagrat de comunió, en oferir-nos aquelles delícies que comprem com manà del cel. Però, com bé sabem, al darrera de tot hi ha sovint algú altre, un forner tal vegada ocult, que no veurem o coneixerem necessàriament, que ha trencat el silenci de la nit, llevant-se abans que ningú per anar a l’obrador per elaborar i cuinar aquestes exquisideses. Tots dos mediadors són actes imprescindibles de pregària i amor, tant els de qui amassa i cou el pa anònimament, com qui el fa visible i a mans per a la nostra delectança i felicitat.
Antoni Manzanera
Etapa Propedèutic
