Deu haver-hi poques coses més belles a tota la nostra diòcesi, especialment en un dia assolellat d’octubre, que contemplar-la de bon matí des del Santuari de Sant Josep de la Muntanya. Amb una localització privilegiada, escalant devotament la carena de la muntanya pelada, aquest singular edifici s’alça imponent dalt de tot de Gràcia, abraçant el seu barri i, amb ell, Barcelona sencera. La visita, especialment quan es fa acompanyats d’algú que estima el lloc com la Madre Mari Carmen, és una veritable immersió a la història de la nostra diòcesi als últims dos segles. És precisament aquesta immersió la que vam poder gaudir els estudiants de propedèutic de Sant Feliu, Barcelona i el Seminari Interdiocesà el passat divendres 22 d’octubre.
Vam marxar del seminari havent pregat Laudes i esmorzat, i després d’un curt trajecte en transport públic, a l’esplanada mateixa del Santuari ens vam trobar amb la nostra guia, la Madre Mari Carmen. Primer ens va fer una petita introducció a la història de Sant Josep de la Muntanya i de la seva fundadora, la Beata Madre Petra. Vam tenir un moment d’oració a la capella de la Madre Petra, on abans de la Guerra Civil hi reposava el seu cos. Durant la persecució religiosa, el Santuari va ser cremat i uns milicians van robar el cos de la fundadora, van dur-lo fins a Puzol, València, i el van enterrar allà. Acabada la guerra, la comunitat va creure que el cos s’havia perdut amb el foc de 1936, però una confessió al llit de mort d’un dels participants va acabar conduint fins la localització exacta de la tomba. Després d’una exhumació i investigació a càrrec de la fiscalia, l’Arquebisbat de València i la Congregació de Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya, es va confirmar que era ella. El cos no va tornar a Barcelona, però a la capella resten ben conservats trossos de fusta del taüt original. A mig matí, Mn. David Álvarez va celebrar la Missa diària de la capella del Santuari. Amb tots 9 presents, l’assistència es va gairebé triplicar! Enfortits i reconfortats per l’Eucaristia i la memòria de Sant Joan Pau II, vam continuar la visita del Santuari, ja dins la part residencial.
Si l’exterior de Sant Josep de la Muntanya és impressionant, l’interior no es queda pas endarrerit. La unicitat i harmonia de les dues parts impressiona: per fora destaca l’original ús de la pedra, extreta al mateix turó sobre el qual s’alça el convent; als claustres i les sales, ho fa la rica decoració de les rajoles que decoren les parets, d’inspiració andalusa. Si la decisió de posar-les va ser criticada inicialment degut al cost superior que implicaven, el geni de la Madre Petra i de l’arquitecte Francesc Berenguer l’ha demostrat el pas del temps, car les rajoles que ens van impressionar tant a la visita són les mateixes que es van col·locar a finals del segle XIX.
Però la part més impressionant encara estava per arribar. Vist el claustre, vam entrar per un passadís lateral a l’església, una petita joia renovada amb molt gust en una època tan difícil com la postguerra. Coronant el presbiteri, Sant Josep, el de la Muntanya, ens contemplava mentre apreníem sobre la construcció i reconstrucció del temple.
Madre Petra, sembla ser, volia una església molt gran; tant, que no s’acontentava amb cap dels dissenys que Francesc Berenguer li preparava. La seva visió era clara: un temple gran, que acollís la “gent de tot el món” que, ella assegurava, vindria (i ve). Però de rebuig en rebuig, la construcció no avançava. Un dia, aprofitant la seva absència per una visita fora de Barcelona, es va construir ràpidament la base de l’església, amb unes mides nogensmenys imponents, de manera que en tornar va haver d’acceptar les dimensions empreses. Durant la Guerra Civil, l’església va patir greus danys: fins i tot es va utilitzar una de les reixes del presbiteri com a graella on cremar imatges i retaules. Amb la tornada de la comunitat es va començar ràpidament a reconstruir el temple, decorat ricament amb frescos de la vida de Sant Josep i la Sagrada Família a les parets, i de la Madre Petra i la Congregació de Mares de Desemparats al sostre. La capella del Santíssim, per contra, està replena de símbols eucarístics, útils, segons ens van dir, per explicar als nens que les Mares acullen aquesta preciosa doctrina de la Fe.
Després vam pujar a l’habitació de la fundadora, on ara hi ha instal·lada una petita capelleta amb el seu Sagrari i, ben protegida, la estàtua original de Sant Josep de la Muntanya. De ben segur que, tot escoltant les explicacions sobre la fundació de la institució i els seus primers anys, i especialment quan tot seguit vam resar l’Àngelus, tots demanàvem per la canonització de la Madre Petra i la continuació de la seva obra. Poder seure en aquella petita habitació on fa 115 anys ella va viure els seus últims dies no hauria mai de deixar de fer-nos sentir privilegiats de tenir al nostre voltant immediat tants llocs inspirants i de contemplació. Per a nosaltres, que tot just comencem a treballar la nostra crida vocacional, ens ha de resultar particularment edificant l’exemple d’aquella gent que, no lluny d’on vivim el nostre dia a dia, va fer (i fa!) de la seva vida una oblació continua a Déu. Vam sortir d’aquella especial habitació meravellats i entenent molt millor la devoció a Sant Josep de la Muntanya.
La última part de la visita ens va dur, per un túnel llarg que travessa l’edifici subterràniament, fins al museu del Santuari, passant pel seu frondós jardí. Allà les Mares han preparat una petita exposició amb fotografies de la seva història i màquines històriques de la editorial de la casa, que va produïr durant moltes dècades diverses publicacions sobre el Santuari i Sant Josep. Quan visitàvem el jardí, la Madre Mari Carmen ens va explicar que l’Ajuntament de Barcelona està planejant expropiar part del recinte de la Congregació per encabir-hi una carretereta d’ús públic, separant les cases on viuen els nens d’acollida entre elles. Malgrat les moltes protestes, que venen fins i tot de serveis públics de protecció d’infants, vam ser encoratjats a demanar a tanta gent com poguéssim que firmessin en contra del projecte i mantinguessin a la comunitat en les seves oracions. Agraïts, i no sense passar abans per la botiga, vam acomiadar-nos de Sant Josep de la Muntanya i ens vam dirigir a la propera parada, la parròquia de Sant Miquel dels Sants, ben a prop del Santuari. Erigida l’any 1947 pel bisbe Gregorio Modrego, dins un pla diocesà de creació de parròquies per encabir la nova població que s’havia dirigit a Barcelona en acabar la Guerra Civil. El primer rector, Mn. Masdexexart, tenia ja una llarga relació amb el lloc: a principis de segle, hi havia creat una capella dedicada a les ànimes del purgatori (temptativa avortada de Temple Expiatori, que es quedà sense calers), i naturalment va ser escollit com a rector. Amb certa agilitat, car ja teníem tots una certa gana, vam recórrer el tour sencer de la parròquia, que vam preparar els tres seminaristes de Sant Miquel aquest estiu passat. A títol personal, em va resultar molt gratificant poder compartir la feina realitzada durant un parell de mesos amb els meus nous companys de propedèutic. Però com no només de turisme viu l’home, en acabar el tour ens vam trobar amb que l’Arturo ja havia arribat amb tres pollastres a l’ast, unes patates al forn, i un parell d’ampolles de vi negre—vam parar la taula ràpidament, i ens va faltar temps per beneir-la i començar a menjar. Se’ns va unir, vingut directament del Seminari, el nostre rector Mn. Salvador, a més del rector de Sant Miquel dels Sants i en Luis, un parroquià que s’està preparant per esdevenir professor de religió. Amb aquest menjar fraternal, donàvem per acabat un matí intens de la millor manera possible. Deo Gratias!
Josep Adolf
Etapa Propedèutic
