Categoria: Noticies

El Seminari Menor de Barcelona organitza les convivències d’escolans, dirigides a nens d’entre 8 i 15 anys, que es duran a terme a l‘edifici del Seminari de Tortosa, del 12 al 16 de juliol de 2021.

És una convivència per a escolans de 8 a 15 anys en la qual es realitzen moltes activitats: jocs, gimkanes, competicions esportives, tallers, piscina, excursió, jocs de nit, etc. Tot viscut des d’un ambient de pregària, de viure cristianament el descans des de la fe.

Els nois durant aquets dies gaudeixen molt de les activitats pel clima que s’hi respira: practiquen les virtuts cristianes, reben formació humana i espiritual, assisteixen diàriament a l’Eucaristia i -els qui volen- reben el sagrament de la Penitència. Tot això fa que gaudeixin no només de les activitats i de l’amistat amb altres escolans, sinó que també les gaudeixin amb l’amistat amb Déu mateix.

Per a la sortida ens trobarem al vestíbul del Seminari Conciliar de Barcelona, carrer Diputació 231, de Barcelona el dia 12 de juliol a les 10:00.  Realitzarem el viatge en autocar. El lloc de tornada serà el mateix, del dia 16 de juliol cap a les 18:00.

L’allotjament és a l’edifici del seminari de Tortosa, situat a la carretera d’accés al seminari s/n, 43500 de Tortosa.

Cal dur, per a la sortida:

• Targeta sanitària i Fotocòpia del DNI
• Banyador, tovallola i casquet de bany
• Roba d’esport
• Estris de neteja personal i tovalloles
• Diverses mudes de roba
• Jaqueta per abrigar al vespre
• Pijama, Sac de dormir i coixinera o bé llençols
• Gorra i crema solar
• Motxilla petita per a excursions

No es podrà dur:

• Telèfon mòbil, videojocs, reproductors de música, ordinadors i
  similars
• Llaminadures

El cost de les convivències és de 100€ per persona (Hi ha beques per als que hi tinguin alguna dificultat).
Preguem realitzar ingrés al compte corrent ES28 2100 1047 9102 0009 6265 indicant Tortosa + Cognoms Noi.

Inscripcions (Fins el 5 de juliol):

• Es pot inscriure online mitjançant el següent enllaç: https://form.jotform.com/211171330935346
• També pots descarregar la fitxa d’inscripció  clic aqui i ferla arribar mitjançant secretaria o per el correu electrónic: seminarimenor@arqbcn.cat.
• Secretaria: Diputació 231. Horari 9:00-14:00

El proper 24 d’abril et convidem a gaudir de la XXVII trobada dels escolans: “Caminem amb San Josep”.

Un cop més tornem a estar a punt de celebrar la trobada d’escolans, un moment bonic per poder-nos trobar, conèixer, jugar i pregar els escolans de les diverses parròquies de les diòcesis de Barcelona i San Feliu del Llobregat

El lloc de la trobada serà l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona (Carrer de la Diputació 231), i es dura a terme el dissabte, 24 d’abril. Degut a la pandèmia i per tal de poder organitzar es necessari, per participar-hi, realitzar la inscripció abans del 19 d’abril. Per inscriure’t pots fer-ho presencialment a la Secretaria del Seminari (9:00-14:00h, Sra. Sonia) o telemàticament a:  https://form.jotform.com/210853114591047

Programa de la XXVII Trobada d’escolans:

• 09’30h a 09:45h: Arribada i acollida al seminari conciliar de Barcelona
• 10’00h: Inici de la gimkana “Caminem amb Sant Josep”
• 12:30h: Celebració de l’Eucaristia
• 13’30 h: Comiat

Protocol Anti-COVID

• Farem grups de sis persones
• Gel Hidroalcohòlic en totes les activitats
• Ús de mascareta

A la trobada hi són convidats tots els escolans i escolanes, i també s’hi poden afegir altres nois i noies d’entre 7 i 15 anys que estiguin vinculats a la parròquia.

“Buscad primero el Reino de Dios y su justicia y el resto se os dará por añadidura (Mt 6, 33)”

Buscar el Reino de Dios puede parecer tarea difícil o lejana, o incluso para el más pesimista, casi imposible. Pero la verdad siempre es más bella que cualquier pesimismo, y las hermanas Servidoras de Jesús del Cottolengo del Padre Alegre en Barcelona nos lo demuestran con su día a día vivido en el amor de Cristo. ¿Y dónde encontrar este amor, se preguntará alguno? Durante la visita que los seminaristas de propedéutico hemos hecho a su gran casa hemos podido ser testigos del amor que se hace obra a través de las hermanas y los voluntarios en el cuidado y cariño para con los enfermos que allí viven.

Lo que hemos visto no es un centro de atención social ni tampoco un trabajo desganado, sino todo lo contrario: es una familia plenamente dedicada al cuidado de sus miembros que más sufren, de los enfermos. Como en toda familia, en el Cottolengo del Padre Alegre hay muchos y diferentes rostros, vidas y almas. Las edades varían desde los 3 años hasta los 93. Cada persona es distinta con sus aficiones y habilidades y también con sus dolencias y necesidades. El poner la vida al servicio de quienes más lo necesitan no es para las hermanas un ideal sino una realidad como lo es la familia, algo tan tangible como lo son todos y cada uno de los acogidos en la casa.

Nos contaba una hermana durante la visita que cuando alguna vez ha sentido pesadumbre o enojo por el cansancio de la jornada el Evangelio ha venido a ella recordándole lo que Jesús clama en Mt 25, 40: En verdad os digo que cada vez que lo hicisteis con uno de estos, mis hermanos más pequeños, conmigo lo hicisteis. ¿Cómo, pues, dirigirse a cada uno de los hermanos enfermos? La respuesta es esta: como si de Cristo se tratase.

La fuerza que empuja a ser al Cottolengo tiene como pilar fundamental la oración. A través de ella las hermanas y todos los acogidos en la casa ponen en manos del Señor su vida, alegrías, sufrimientos, peticiones y gracias. Esto es algo a lo que, en verdad, todo cristiano está llamado a hacer, a vivir un diálogo puro y sincero con la oración, pero lo que caracteriza el carisma de esta congregación es la grandísima fe y abandono absoluto en la providencia. Si algo falta en la cocina, si el dinero no alcanza para cubrir los gastos o si se necesitan más manos de las que hay, no escucharemos jamás una petición o insinuación por parte de las hermanas, tan siquiera conoceremos qué necesitan. Dios proveerá. ¡Y así lo ha hace! El hecho de que desde la década de 1930 hasta hoy día la divina providencia haya mantenido viva y unida la gran familia del Cottolengo es muestra de su actuación en el día a día moviendo los corazones de tantas buenas personas que, con su gran o pequeña aportación, son instrumento de un amor que viene de lo alto.

Tot seminarista, com a tal, ha de tenir un viu afecte per Sant Tomàs d’Aquino, i és que ell és el guia dels seus estudis, tant filosòfics com teològics: ho testimonien, en temps recents, el decret sobre la formació sacerdotal del Concili Vaticà II Optatam totius (n. 16), la carta de Pau VI Lumen Ecclesiae (n. 1) o també el Codi de Dret Canònic (n. 252 § 3), entre d’altres textos.

Aquesta estima, però, per Sant Tomàs, ha de ser encara major en els qui formem part del Seminari Conciliar de Barcelona: ell és patró del nostre Seminari (des de 1735). No és estrany, doncs, que l’efígie que presideix la façana del seminari sigui la d’aquest sant Doctor de l’Església.

En honor de Sant Tomàs, s’havia pensat de fer una dissertació sobre la seva figura en el dia de la seva festivitat, el 28 de gener, però trobant-nos llavors en temporada d’exàmens es va pensar de traslladar-la per a més endavant, per al 13 de març. Durant els dies previs a la xerrada vaig poder percebre com l’expectació per aquesta conferència era gran entre els seminaristes: a això ajudava molt, sense dubte, el fet que el conferenciant fos Martín F. Echavarría, doctor en Filosofia i llicenciat en Psicologia, un dels més insignes tomistes d’Espanya.

Echavarría ens va parlar sobre l’actualitat de Sant Tomàs. Certament, ens deia, “Santo Tomás no es actual con la actualidad de lo que está de moda”, sinó que és actual amb una actualitat molt més profunda i estable: “Santo Tomás es actual porque la verdad es actual”. En efecte, Sant Tomàs presenta molts arguments que son verdaders, perennement verdaders, i per això actuals. En síntesi, Sant Tomàs és actual per la veritat dels seus continguts.
Precisament per la veritat que hi ha en els escrits de Sant Tomàs és que el Magisteri de l’Església ha recomanat (“y más que recomendado”, deia en Martín) el Doctor Angèlic com a guia dels estudis.

No és que el Magisteri faci verdaderes les paraules de Sant Tomàs, ans al contrari: la veritat de les paraules de Sant Tomàs és reconeguda i declarada pel Magisteri. En altres paraules, l’autoritat científica de Sant Tomàs (és a dir, la veritat dels seus escrits, en quant conformes a la Revelació i a la recta raó) justifica la seva autoritat canònica (és a dir, la seva recomanació per part de l’Església), i no a l’inrevés. Es per això que, em sembla, Echavarría estructurava la xerrada amb un ordre determinat, parlant-nos primerament del valor de veritat dels escrits de Tomàs, i sols en un segon moment del seu valor canònic atorgat pel Magisteri.

Comentant el text de la Lumen Ecclesiae de Pau VI, en Martín ens descobria com la mentalitat de Sant Tomàs no és aquella característica de la modernitat, que construeix sistemes de pensament tancats, sinó que la seva és una mentalitat realista, és a dir, oberta a la realitat i al coneixement d’aquesta, vingui d’on vingui i digui qui la digui (ja sigui Sant Agustí, ja Aristòtil, ja el Pseudo-Dionís, ja autors orientals com el Damascè, etc.). I pel fet que, com deia Sant Tomàs, “l’estudi de la filosofia no és per conèixer el que han pensat els diferents autors, sinó per conèixer la veritat de les coses” (In De caelo, lib. 1 l. 22 n. 8), s’entén el que ens deia el Martín: “Santo Tomás no nos abre a su sistema, sino que nos abre a la realidad, y por eso se puede construir sobre Santo Tomás”. Aquí rau, diria, una raó més de l’actualitat de Sant Tomàs: el seu pensament, en tant que obert a ulteriors coneixements de la realitat, és un pensament viu, capaç d’enriquir les nostres ments i de ser alhora enriquit per noves coneixences.

Després de mostrar-nos, en un repàs d’algunes de les principals aportacions tomasianes en els camps filosòfic i teològic, la unitat del pensament de Sant Tomàs i com en ell les diverses disciplines filosòfiques i teològiques s’il•luminen i complementen mútuament, Echavarría cloïa la seva exposició, tot encoratjant-nos a aprofundir en l’estudi d’aquest sant Doctor per mitjà de la lectura dels mateixos textos de Sant Tomàs (en llatí, si és possible!).

Per acabar aquest article, volia fer referència a una dada interessant que ens ha donat Echavarría: de Sant Tomàs es deia que aprengué més davant del Sagrari que davant dels llibres. I és que no sols buscava Déu amb l’intel•lecte, sinó també amb la voluntat inflamada per l’oració. Així, Sant Tomàs és per a nosaltres també model per la seva cognitio affectiva que tenia de Déu, i de què ens parlava Echavarría.

És el que deia un eximi deixeble de Sant Tomàs, dominic del s. XX, anomenat Santiago Ramírez: “En santo Tomás no es posible separar su oración de su estudio, como tampoco es posible separar su sabiduría de su santidad, pues santificándose se hizo sabio y estudiando se santificó; en él no se explica su ciencia sin su oración, ni tampoco su oración sin su ciencia (…): si en santo Tomás no puede separarse el santo del sabio, tampoco en los tomistas” («¿Qué es un tomista?», Ciencia tomista, 27 [1923], pp. 177.193), NI EN ELS SEMINARISTES!

David Lucena Peris
Etapa Configurativa

El passat 21 de febrer es va celebrar una nova edició de “Sent la Creu”. Per sisè any consecutiu, el Sr. cardenal Joan Josep Omella i els seus bisbes auxiliars van convocar als barcelonins a una Eucaristia molt especial on, evidentment, no podia faltar el Seminari Conciliar de Barcelona.

Enguany el convidat principal de “Sent la Creu” va ser el cardenal veneçolà Baltazar Porras, arquebisbe de Mérida, administrador apostòlic de Caracas i, per damunt de tot, un ferm defensor dels drets del poble veneçolà. El seu testimoniatge, al igual que el de Mons. Juan José Aguirre (bisbe de Bangassou a la República Centreafricana) l’any passat o el de Mons. Enrique Figaredo (prefecte apostòlic de Battambang a Cambodja) fa dos anys, no ens van deixar indiferents.

El cardenal Porras ens va apropar a una realitat molt diferent a la nostra i ens va fer reflexionar sobre la fe i la Història de Veneçuela. En el marc incomparable de la Basílica de Santa Maria del Mar, Mons. Porras va mostrar els lligams entre el nostre país i el seu i ens va ajudar a entendre els greus problemes que té Veneçuela en aquests moments.

En un temps litúrgic tan especial com la Quaresma, la seva homilia va ser molt propicia per meditar sobre la nostra necessitat de conversió, penediment, i, alhora, el deure de fer quelcom per a ajudar a les persones que pateixen. Considero que conèixer de primera mà la situació de molts veneçolans ens ajuda a plantejar-nos més seriosament les nostres pròpies privacions voluntàries en temps quaresmal.

El dejuni, l’almoina i el repartiment fraternal (obres caritatives i missioneres) adquireixen més sentit si cadascun de nosaltres reflexiona sobre el dolor de Crist i de molts germans. En efecte, Sent la Creu va ser un bon moment per a aprofundir en la preparació interior per la festa més important del calendari cristià, el Diumenge de Pasqua.

Durant la col•lecta destinada a Veneçuela, Joan Josep Omella va apel•lar explícitament a la generositat de tots els assistents i, ja cap al final de la celebració, va demanar a tots els assistents que donessin medicacions que no fessin servir a un bisbe veneçolà que actualment viu a la Cartoixa de Montealegre i organitza els enviaments al seu país. Cal mostrar la solidaritat amb fets concrets.

Per altra banda, una jove veneçolana, que resideix fa dos anys a la nostra ciutat, va donar el seu testimoni abans de l’inici de l’Eucaristia. En línia amb l’homilia del cardenal Porras, ella va explicar també amb molta claredat com és la vida a Veneçuela avui en dia i el context en el que ella va prendre la decisió de venir a Barcelona per a començar una nova vida i ajudar la seva família econòmicament. Una lliçó de fortalesa i de fe.

Un altre aspecte a destacar d’aquesta activitat de la Delegació de Joventut, ja tradicional en la nostra l’arxidiòcesi, va ser l’ambient que es va viure a la Basílica de Santa Maria del Mar. Malgrat les dificultats que patim per la pandèmia i les mesures que determinen les autoritats sanitàries, es van esgotar les entrades per a aquesta edició de Sent la Creu.

Els seminaristes també vam participar d’una trobada molt especial que enguany no era la Sagrada Família, com en altre ocasions, però que sí tornava a tenir una Creu com a protagonista.

Com altres anys, en acabar l’Eucaristia es va adorar la Creu de Sant Climent, símbol de l’aliança entre els colons i els indis. Convé remarcar que, sota aquesta Creu, es va oficiar la primera Eucaristia al continent sud-americà. Es tracta d’una creu que ens recorda el passat i, al mateix temps, fa present una realitat ben actual, la Creu a Veneçuela.

En el fons, aquesta Creu de Sant Climent ens recorda els patiments en molts països arreu del món, no només en el país caribeny. També ens pot fer pensar en les avantatges, malgrat la crisi, que tenim a casa nostra en comparació amb altres indrets del planeta i en la capacitat de lluitar, recolzats per la fe, de molts cristians. Es més, aquesta Creu, com tota Creu, fa present la redempció de Crist, un esdeveniment que tornarem a celebrar dintre d’un mes. Molts motius per a donar gràcies a Déu, motius per l’esperança.

Jaime Moyá
Etapa Configurativa

Després d’unes setmanes dedicades completament a l’estudi per a la realització fructífera dels habituals exàmens de gener, els seminaristes del Seminari Conciliar de Barcelona vam poder aprofitar la primera setmana de febrer per fer el tradicional curs de recés anual.

No obstant això, el fet que aquest any estigui marcat fortament per la pandèmia, ens ha portat algun imprevist acompanyat de certa tristesa, ja que ens vam veure obligats a haver de renunciar, per temes sanitaris i logístics, a la ja acostumada Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle (Solsona). No cal dir que allà sempre ens havíem sentit molt ben acollits pels monjos, a més del fantàstic entorn per caminar que disposa.

En conseqüència, la providència de Déu ens ha portat a la Casa Santa Elena, situada a la Vall de Solius (Santa Cristina d’Aro, Girona). Allà ens van rebre càlidament les Germanes de l’Institut de Sant Josep de Girona, les quals ens van ajudar amb la seva caritat a facilitar-nos la nostra estança perquè no ens haguéssim de preocupar el mínim. Gràcies al meravellós paisatge tan característic del Baix Empordà, vam poder gaudir d’un entorn amb molta vegetació, ple de camins, per mitjà dels quals es podia arribar en pocs minuts, al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, on encara avui resideix una comunitat.

Tanmateix, els exercicis espirituals van ser predicats pel nostre director espiritual del Seminari, Mn. Pere Montagut, el qual va escollir encertadament la figura de Santa Teresa del Nen Jesús (o Santa Teresina, com li agradava que li diguessin a ella), com a patrona i acompanyant espiritual de tots els nostres dies de recés.

Vam tenir la gran oportunitat d’aprofundir en la seva vida i, sobretot, en la seva infància espiritual, en el “camí de la confiança i de l’abandonament total en Déu”, del qual tants sants posteriors s’han pogut aprofitar. Aquesta infància es tradueix en romandre com a nens davant de Déu, és a dir, “reconèixer el seu no-res, esperar-ho tot del bon Déu, com un nen petit ho espera tot del seu pare, és no inquietar-se per res, no buscar fortuna”; “ser petit, és també no atribuir-se a si mateix les virtuts que un practica, creient-se capaç de quelcom, sinó reconèixer que el bon Déu posa aquest tresor de la virtut a la mà del seu petit fill perquè se serveixi d’ell quan ho necessiti; però sempre és el tresor del bon Déu”. Certament, les seves paraules troben poca acollida en una època com la nostra, en què la societat es regeix per la competència, el poder, els diners, la fama i tota classe de seguretats materials.

No obstant, Jesús ens ho adverteix com un requisit per entrar al Regne del cel: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant, és el més important en el Regne del cel” (Mt 18,3-4).

Finalment, l’últim dia vam tenir la inesperada i entranyable visita del nostre cardenal Omella, amb el qual vam poder celebrar fraternalment l’Eucaristia, dinar i fer-li algunes preguntes generals sobre la situació eclesial que vivim; ocasió que aprofitava per preguntar-nos com havien anat els exercicis i amb quines idees ens havíem quedat per dur a la pràctica. Acte seguit, vam anar tots junts a visitar els monjos del monestir i vam aprofitar per cantar el “Salve Regina” a la verge, que tant ens havia acompanyat aquella setmana.

Eduard Mata Grau
Etapa Discipular

El Seminari Menor de Barcelona és l’espai on joves entre els 13 i els 17 anys discerneixen la seva vocació mentre es van formant en diversos aspectes de la vida cristiana.

La crida a la vocació que senten els joves al sacerdoci acostuma a començar a la família. Els pares com a primers transmissors de la fe juguen un paper molt important a la vida dels seus fills. Per això al Seminari de Barcelona, apostem pel que anomenem el Seminari Menor en Família. Efectivament, els seminaristes menors de la nostra diòcesi passen gran part de la setmana amb les seves famílies. Sent joves encara, tenen a més a més molt a aprendre dels seus pares i de la vida familiar i social.

Després d’haver sentit una crida a la vida sacerdotal, cal que des del seminari els oferim els mitjans necessaris per al discerniment i l’acompanyament que necessiten. Per aquest motiu ens trobem quinzenalment els divendres després de l’escola fins dissabte a la tarda, per a viure espais comunitaris de pregària, formació i fraternitat.
Els divendres, quan arriben, ens reunim per a celebrar l’Eucaristia, centre de les nostres vides. Tot seguit realitzem alguna activitat lúdica o esportiva que ens ajudi a anar-nos coneixent i viure espais de fraternitat.

Després reben una xerrada formativa sobre diversos aspectes de la vida cristiana. Aquest any anem aprofundint sobre les diverses pràctiques de vida cristiana: la Santa Missa, la confessió, la direcció espiritual, el res del sant rosari… Un cop acabada la formació, ens trobem juntament amb els seminaristes majors, abans de sopar, per a fer el res de vespres. Després de sopar, acabem el dia amb un cinefòrum i el res de completes.

La jornada del dissabte la comencem a les 08.15 h amb el res de Laudes i la celebració de la Missa. Després d’un fort esmorzar, el director espiritual els fa una xerrada d’algun tema de l’espiritualitat cristiana. De 10.30 h a 12.00 h dediquen un temps a estudiar. Després realitzem alguna activitat dins o fora del seminari. Però aquest any a causa de la pandèmia ens hem vist molt limitats a l’hora de poder fer excursions i sortides culturals. Acabem la trobada després de dinar, amb el res del rosari i l’adoració a Jesús Sagramentat.

Al llarg del curs organitzem dues convivències per a créixer en fraternitat i vida comunitària. També s’organitzen unes terceres convivències vocacionals, que estan obertes a tots els escolans de les parròquies de les diòcesis de Barcelona i Sant Feliu del Llobregat, on durant una setmana frueixen d’un espai per a gaudir de l’estiu, i on els escolans poden conèixer de més a prop la vida del seminarista. També, al maig, s’organitza al seminari una trobada de tots els escolans de la diòcesi, on mitjançant un recorregut amb diversos jocs van coneixent els diferents racons del seminari.

Finalment, un cop l’any, durant un cap de setmana, reben els exercicis espirituals. Un espai que se’ls ofereix per augmentar l’experiència personal de fe.

Contacte ara

Mn. Joan Mundet
Formador del Seminari Menor en Família

Als peus de Maria

Després d’unes breus vacances de Nadal marcades pel fenomen pandèmic, el Seminari Conciliar de Barcelona ens ha tornat a cridar a principis de gener per fer la tradicional estada de la comunitat del seminari al monestir benedictí de Montserrat. A les darreries de l’any civil i la inauguració del nou, l’Església dirigeix la mirada del cristià vers Maria, la Mare de Déu (1 de gener), i, de la mateixa forma, ha succeït amb la proposta educativa del Seminari: ens ha demanat que reprenguem el curs fixant-nos de manera especial en la relació que Déu estableix amb la seva pròpia mare.

Després d’un any amb un recorregut inusual, els seminaristes vam peregrinar a Montserrat el passat 4 de gener, juntament amb l’equip de formadors, per posar-nos de genolls davant de Maria i poder trobar així la nostra veritable estatura humana: agenollats davant el Verb encarnat, l’Infinit fet finit i el misteri de la maternitat d’una dona que, amb el fiat, va donar lloc a la nostra història. Es tractava, per tant, d’una peregrinació, els gestos de la qual van estar marcats per una lliçó impartida pel P. Ignasi Fossas, la missa conventual, la pregària de la litúrgia de les hores i el rosari. Una resposta, per això, a la iniciativa d’un Pare que surt al nostre encontre, així com el P. Ignasi va exposar en una substanciosa dissertació sobre la història de la salvació que Déu ha entreteixit amb l’home.

Un dia per descansar i pregar; un dia per tornar a aprendre a què estem cridats i, sobre tot, sobre qui posar els nostres ulls.

Guillem Lisicic Lopátegui
Etapa Configurativa

El cardenal arquebisbe Joan Josep Omella va presidir el passat 20 de desembre l’ordenació episcopal del nou bisbe auxiliar de Barcelona i titular d’Empúries, Mons. Javier Vilanova Pellisa, al qual li va demanar anunciar “la veritable paraula” i el va exhortar a ser un bon pastor misericordiós per als diocesans de Barcelona.

La celebració de l’ordenació episcopal es va realitzar en un clima de devoció, en la qual l’arquebisbe Joan Josep va imposar les mans al nou bisbe i després es van unir els altres concelebrants per fer aquest gest litúrgic que ens evoca a la consagració de bisbes en la primitiva Església. A més, van ser lliurats els símbols episcopals que l’identifiquen com a aquell que ha rebut la plenitud del sacerdoci: l’Evangeli, l’anell, la mitra i el bàcul.

Durant l’homilia el cardenal va animar a anunciar l’Evangeli “en tota ocasió” i va recordar que els pilars del bisbe són l’oració i l’anunci de la Paraula. A més, va recordar l’alta responsabilitat eclesial per la qual és nomenat bisbe, perquè quan “Nostre Senyor Jesucrist va ser enviat pel Pare per a redimir als homes va enviar a la vegada al món als dotze apòstols, perquè plens del poder de l’Esperit Sant anunciessin l’Evangeli a tots els pobles i, reunint-los sota un únic pastor, els santifiquessin i els guiessin a la salvació”.

Molt destacable van ser les paraules d’agraïment del nou bisbe on va tenir un record molt especial per la seva mare, gràcies a la qual va rebre els primers fonaments sòlids de la fe, va destacar el seu amor per l’Església i per la Mare de Déu; i una menció molt emotiva dirigida als pobres i als seminaristes als quals ha dedicat bona part del seu ministeri sacerdotal. Especialment en la seva tasca evangelitzadora a la comunitat de joves del Cenacle i formativa com a rector del Seminari Major Interdiocesà.

Voldria destacar de la celebració i també de la seva persona, el lema episcopal que identifica molt el seu ministeri presbiteral “in aeternum misericordia eius” i la devoció a sant Pius de Pietrelcina, els estigmes del qual apareix al seu escut episcopal, i que es converteix en referent d’una mística sacerdotal de la qual Mons. Javier Vilanova n’és un testimoni.

Andreu Salinas
Seminarista de l’Arxidiòcesi de Barcelona
4t de Teologia