Categoria: Noticies

El passat 21 de febrer es va celebrar una nova edició de “Sent la Creu”. Per sisè any consecutiu, el Sr. cardenal Joan Josep Omella i els seus bisbes auxiliars van convocar als barcelonins a una Eucaristia molt especial on, evidentment, no podia faltar el Seminari Conciliar de Barcelona.

Enguany el convidat principal de “Sent la Creu” va ser el cardenal veneçolà Baltazar Porras, arquebisbe de Mérida, administrador apostòlic de Caracas i, per damunt de tot, un ferm defensor dels drets del poble veneçolà. El seu testimoniatge, al igual que el de Mons. Juan José Aguirre (bisbe de Bangassou a la República Centreafricana) l’any passat o el de Mons. Enrique Figaredo (prefecte apostòlic de Battambang a Cambodja) fa dos anys, no ens van deixar indiferents.

El cardenal Porras ens va apropar a una realitat molt diferent a la nostra i ens va fer reflexionar sobre la fe i la Història de Veneçuela. En el marc incomparable de la Basílica de Santa Maria del Mar, Mons. Porras va mostrar els lligams entre el nostre país i el seu i ens va ajudar a entendre els greus problemes que té Veneçuela en aquests moments.

En un temps litúrgic tan especial com la Quaresma, la seva homilia va ser molt propicia per meditar sobre la nostra necessitat de conversió, penediment, i, alhora, el deure de fer quelcom per a ajudar a les persones que pateixen. Considero que conèixer de primera mà la situació de molts veneçolans ens ajuda a plantejar-nos més seriosament les nostres pròpies privacions voluntàries en temps quaresmal.

El dejuni, l’almoina i el repartiment fraternal (obres caritatives i missioneres) adquireixen més sentit si cadascun de nosaltres reflexiona sobre el dolor de Crist i de molts germans. En efecte, Sent la Creu va ser un bon moment per a aprofundir en la preparació interior per la festa més important del calendari cristià, el Diumenge de Pasqua.

Durant la col•lecta destinada a Veneçuela, Joan Josep Omella va apel•lar explícitament a la generositat de tots els assistents i, ja cap al final de la celebració, va demanar a tots els assistents que donessin medicacions que no fessin servir a un bisbe veneçolà que actualment viu a la Cartoixa de Montealegre i organitza els enviaments al seu país. Cal mostrar la solidaritat amb fets concrets.

Per altra banda, una jove veneçolana, que resideix fa dos anys a la nostra ciutat, va donar el seu testimoni abans de l’inici de l’Eucaristia. En línia amb l’homilia del cardenal Porras, ella va explicar també amb molta claredat com és la vida a Veneçuela avui en dia i el context en el que ella va prendre la decisió de venir a Barcelona per a començar una nova vida i ajudar la seva família econòmicament. Una lliçó de fortalesa i de fe.

Un altre aspecte a destacar d’aquesta activitat de la Delegació de Joventut, ja tradicional en la nostra l’arxidiòcesi, va ser l’ambient que es va viure a la Basílica de Santa Maria del Mar. Malgrat les dificultats que patim per la pandèmia i les mesures que determinen les autoritats sanitàries, es van esgotar les entrades per a aquesta edició de Sent la Creu.

Els seminaristes també vam participar d’una trobada molt especial que enguany no era la Sagrada Família, com en altre ocasions, però que sí tornava a tenir una Creu com a protagonista.

Com altres anys, en acabar l’Eucaristia es va adorar la Creu de Sant Climent, símbol de l’aliança entre els colons i els indis. Convé remarcar que, sota aquesta Creu, es va oficiar la primera Eucaristia al continent sud-americà. Es tracta d’una creu que ens recorda el passat i, al mateix temps, fa present una realitat ben actual, la Creu a Veneçuela.

En el fons, aquesta Creu de Sant Climent ens recorda els patiments en molts països arreu del món, no només en el país caribeny. També ens pot fer pensar en les avantatges, malgrat la crisi, que tenim a casa nostra en comparació amb altres indrets del planeta i en la capacitat de lluitar, recolzats per la fe, de molts cristians. Es més, aquesta Creu, com tota Creu, fa present la redempció de Crist, un esdeveniment que tornarem a celebrar dintre d’un mes. Molts motius per a donar gràcies a Déu, motius per l’esperança.

Jaime Moyá
Etapa Configurativa

Després d’unes setmanes dedicades completament a l’estudi per a la realització fructífera dels habituals exàmens de gener, els seminaristes del Seminari Conciliar de Barcelona vam poder aprofitar la primera setmana de febrer per fer el tradicional curs de recés anual.

No obstant això, el fet que aquest any estigui marcat fortament per la pandèmia, ens ha portat algun imprevist acompanyat de certa tristesa, ja que ens vam veure obligats a haver de renunciar, per temes sanitaris i logístics, a la ja acostumada Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle (Solsona). No cal dir que allà sempre ens havíem sentit molt ben acollits pels monjos, a més del fantàstic entorn per caminar que disposa.

En conseqüència, la providència de Déu ens ha portat a la Casa Santa Elena, situada a la Vall de Solius (Santa Cristina d’Aro, Girona). Allà ens van rebre càlidament les Germanes de l’Institut de Sant Josep de Girona, les quals ens van ajudar amb la seva caritat a facilitar-nos la nostra estança perquè no ens haguéssim de preocupar el mínim. Gràcies al meravellós paisatge tan característic del Baix Empordà, vam poder gaudir d’un entorn amb molta vegetació, ple de camins, per mitjà dels quals es podia arribar en pocs minuts, al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, on encara avui resideix una comunitat.

Tanmateix, els exercicis espirituals van ser predicats pel nostre director espiritual del Seminari, Mn. Pere Montagut, el qual va escollir encertadament la figura de Santa Teresa del Nen Jesús (o Santa Teresina, com li agradava que li diguessin a ella), com a patrona i acompanyant espiritual de tots els nostres dies de recés.

Vam tenir la gran oportunitat d’aprofundir en la seva vida i, sobretot, en la seva infància espiritual, en el “camí de la confiança i de l’abandonament total en Déu”, del qual tants sants posteriors s’han pogut aprofitar. Aquesta infància es tradueix en romandre com a nens davant de Déu, és a dir, “reconèixer el seu no-res, esperar-ho tot del bon Déu, com un nen petit ho espera tot del seu pare, és no inquietar-se per res, no buscar fortuna”; “ser petit, és també no atribuir-se a si mateix les virtuts que un practica, creient-se capaç de quelcom, sinó reconèixer que el bon Déu posa aquest tresor de la virtut a la mà del seu petit fill perquè se serveixi d’ell quan ho necessiti; però sempre és el tresor del bon Déu”. Certament, les seves paraules troben poca acollida en una època com la nostra, en què la societat es regeix per la competència, el poder, els diners, la fama i tota classe de seguretats materials.

No obstant, Jesús ens ho adverteix com un requisit per entrar al Regne del cel: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant, és el més important en el Regne del cel” (Mt 18,3-4).

Finalment, l’últim dia vam tenir la inesperada i entranyable visita del nostre cardenal Omella, amb el qual vam poder celebrar fraternalment l’Eucaristia, dinar i fer-li algunes preguntes generals sobre la situació eclesial que vivim; ocasió que aprofitava per preguntar-nos com havien anat els exercicis i amb quines idees ens havíem quedat per dur a la pràctica. Acte seguit, vam anar tots junts a visitar els monjos del monestir i vam aprofitar per cantar el “Salve Regina” a la verge, que tant ens havia acompanyat aquella setmana.

Eduard Mata Grau
Etapa Discipular

El Seminari Menor de Barcelona és l’espai on joves entre els 13 i els 17 anys discerneixen la seva vocació mentre es van formant en diversos aspectes de la vida cristiana.

La crida a la vocació que senten els joves al sacerdoci acostuma a començar a la família. Els pares com a primers transmissors de la fe juguen un paper molt important a la vida dels seus fills. Per això al Seminari de Barcelona, apostem pel que anomenem el Seminari Menor en Família. Efectivament, els seminaristes menors de la nostra diòcesi passen gran part de la setmana amb les seves famílies. Sent joves encara, tenen a més a més molt a aprendre dels seus pares i de la vida familiar i social.

Després d’haver sentit una crida a la vida sacerdotal, cal que des del seminari els oferim els mitjans necessaris per al discerniment i l’acompanyament que necessiten. Per aquest motiu ens trobem quinzenalment els divendres després de l’escola fins dissabte a la tarda, per a viure espais comunitaris de pregària, formació i fraternitat.
Els divendres, quan arriben, ens reunim per a celebrar l’Eucaristia, centre de les nostres vides. Tot seguit realitzem alguna activitat lúdica o esportiva que ens ajudi a anar-nos coneixent i viure espais de fraternitat.

Després reben una xerrada formativa sobre diversos aspectes de la vida cristiana. Aquest any anem aprofundint sobre les diverses pràctiques de vida cristiana: la Santa Missa, la confessió, la direcció espiritual, el res del sant rosari… Un cop acabada la formació, ens trobem juntament amb els seminaristes majors, abans de sopar, per a fer el res de vespres. Després de sopar, acabem el dia amb un cinefòrum i el res de completes.

La jornada del dissabte la comencem a les 08.15 h amb el res de Laudes i la celebració de la Missa. Després d’un fort esmorzar, el director espiritual els fa una xerrada d’algun tema de l’espiritualitat cristiana. De 10.30 h a 12.00 h dediquen un temps a estudiar. Després realitzem alguna activitat dins o fora del seminari. Però aquest any a causa de la pandèmia ens hem vist molt limitats a l’hora de poder fer excursions i sortides culturals. Acabem la trobada després de dinar, amb el res del rosari i l’adoració a Jesús Sagramentat.

Al llarg del curs organitzem dues convivències per a créixer en fraternitat i vida comunitària. També s’organitzen unes terceres convivències vocacionals, que estan obertes a tots els escolans de les parròquies de les diòcesis de Barcelona i Sant Feliu del Llobregat, on durant una setmana frueixen d’un espai per a gaudir de l’estiu, i on els escolans poden conèixer de més a prop la vida del seminarista. També, al maig, s’organitza al seminari una trobada de tots els escolans de la diòcesi, on mitjançant un recorregut amb diversos jocs van coneixent els diferents racons del seminari.

Finalment, un cop l’any, durant un cap de setmana, reben els exercicis espirituals. Un espai que se’ls ofereix per augmentar l’experiència personal de fe.

Contacte ara

Mn. Joan Mundet
Formador del Seminari Menor en Família

Als peus de Maria

Després d’unes breus vacances de Nadal marcades pel fenomen pandèmic, el Seminari Conciliar de Barcelona ens ha tornat a cridar a principis de gener per fer la tradicional estada de la comunitat del seminari al monestir benedictí de Montserrat. A les darreries de l’any civil i la inauguració del nou, l’Església dirigeix la mirada del cristià vers Maria, la Mare de Déu (1 de gener), i, de la mateixa forma, ha succeït amb la proposta educativa del Seminari: ens ha demanat que reprenguem el curs fixant-nos de manera especial en la relació que Déu estableix amb la seva pròpia mare.

Després d’un any amb un recorregut inusual, els seminaristes vam peregrinar a Montserrat el passat 4 de gener, juntament amb l’equip de formadors, per posar-nos de genolls davant de Maria i poder trobar així la nostra veritable estatura humana: agenollats davant el Verb encarnat, l’Infinit fet finit i el misteri de la maternitat d’una dona que, amb el fiat, va donar lloc a la nostra història. Es tractava, per tant, d’una peregrinació, els gestos de la qual van estar marcats per una lliçó impartida pel P. Ignasi Fossas, la missa conventual, la pregària de la litúrgia de les hores i el rosari. Una resposta, per això, a la iniciativa d’un Pare que surt al nostre encontre, així com el P. Ignasi va exposar en una substanciosa dissertació sobre la història de la salvació que Déu ha entreteixit amb l’home.

Un dia per descansar i pregar; un dia per tornar a aprendre a què estem cridats i, sobre tot, sobre qui posar els nostres ulls.

Guillem Lisicic Lopátegui
Etapa Configurativa

El cardenal arquebisbe Joan Josep Omella va presidir el passat 20 de desembre l’ordenació episcopal del nou bisbe auxiliar de Barcelona i titular d’Empúries, Mons. Javier Vilanova Pellisa, al qual li va demanar anunciar “la veritable paraula” i el va exhortar a ser un bon pastor misericordiós per als diocesans de Barcelona.

La celebració de l’ordenació episcopal es va realitzar en un clima de devoció, en la qual l’arquebisbe Joan Josep va imposar les mans al nou bisbe i després es van unir els altres concelebrants per fer aquest gest litúrgic que ens evoca a la consagració de bisbes en la primitiva Església. A més, van ser lliurats els símbols episcopals que l’identifiquen com a aquell que ha rebut la plenitud del sacerdoci: l’Evangeli, l’anell, la mitra i el bàcul.

Durant l’homilia el cardenal va animar a anunciar l’Evangeli “en tota ocasió” i va recordar que els pilars del bisbe són l’oració i l’anunci de la Paraula. A més, va recordar l’alta responsabilitat eclesial per la qual és nomenat bisbe, perquè quan “Nostre Senyor Jesucrist va ser enviat pel Pare per a redimir als homes va enviar a la vegada al món als dotze apòstols, perquè plens del poder de l’Esperit Sant anunciessin l’Evangeli a tots els pobles i, reunint-los sota un únic pastor, els santifiquessin i els guiessin a la salvació”.

Molt destacable van ser les paraules d’agraïment del nou bisbe on va tenir un record molt especial per la seva mare, gràcies a la qual va rebre els primers fonaments sòlids de la fe, va destacar el seu amor per l’Església i per la Mare de Déu; i una menció molt emotiva dirigida als pobres i als seminaristes als quals ha dedicat bona part del seu ministeri sacerdotal. Especialment en la seva tasca evangelitzadora a la comunitat de joves del Cenacle i formativa com a rector del Seminari Major Interdiocesà.

Voldria destacar de la celebració i també de la seva persona, el lema episcopal que identifica molt el seu ministeri presbiteral “in aeternum misericordia eius” i la devoció a sant Pius de Pietrelcina, els estigmes del qual apareix al seu escut episcopal, i que es converteix en referent d’una mística sacerdotal de la qual Mons. Javier Vilanova n’és un testimoni.

Andreu Salinas
Seminarista de l’Arxidiòcesi de Barcelona
4t de Teologia

Com ja és tradicional, el passat 17 de desembre els seminaristes, formadors i bisbes van celebrar les festes nadalenques uns dies abans del final de les classes. La vetllada va començar amb l’Eucaristia solemne a la capella del Seminari Conciliar de Barcelona seguida d’un sopar de gala al menjador. Degut al toc de queda, enguany el programa va haver d’avançar-se d’horari per tal que els bisbes poguessin tornar a l’hora.

L’ocasió va aplegar tots els seminaristes residents a l’edifici del Seminari però també els companys del curs de Pastoral que ja es troben residint a les parròquies. La missa va coincidir amb la celebració del primer dia de les fèries privilegiades d’Advent, els dies immediatament anteriors a Nadal que intensifiquen en la litúrgia l’espera joiosa del Salvador. L’Eucaristia va ser presidida pel cardenal Joan Josep Omella i va comptar amb la presència dels dos bisbes auxiliars, Sergi Gordo i Antoni Vadell, juntament amb el bisbe auxiliar electe Javier Vilanova. El bisbe de sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés, no va poder assistir degut a què es trobava convalescent d’un tractament mèdic.

L’ambient nadalenc va marcar el to del sopar. En efecte, van tenir lloc diverses actuacions musicals d’alguns seminaristes que portaven dies preparant amb esforç algunes peces de música i cant per delectar els presents. També va haver-hi una actuació de màgia per part d’un dels dos directors espirituals, el pare Xavier Rodríguez mag aficionat des de fa molts anys. Era la primera vegada que actuava al Seminari i el seu doble número va merèixer grans aplaudiments. Les actuacions van tenir com a mestre de cerimònies i presentador el seminarista de Sant Feliu Manuel Rodríguez.

Per cloure la trobada va tenir lloc l’actuació de la coral del Seminari sota la direcció del seminarista de sant Feliu Joan Francesc Cortés. Van interpretar a capella la nadala Gaudete, una composició anònima del segle XVI.
Un dels moments més especials de la celebració van ser les paraules que adreçà el bisbe electe Javier Vilanova. De fet, la celebració nadalenca al Seminari va tenir lloc just tres dies abans de la seva ordenació episcopal. Mons. Javier va animar els seminaristes a perseverar en el camí vocacional tot pregant “per tenir molts companys de viatge” i encoratjar les vocacions al sacerdoci.

Joan Piñol
Seminarista de l’Arxidiòcesi de Barcelona
3r de Teologia

El passat vuit de desembre, l’Església celebrava la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Benaurada Verge Maria. Enguany nosaltres també l’hem celebrat, de manera diferent a com ho havíem fet altres anys, ja que vam passar la jornada al Seminari. Una ocasió que ens ha regalat la providència per aprofundir una mica més en aquest dogma marià que instaurà el Sant Pare Pius IX.

A causa de la Covid-19 no es va poder dur a terme la jornada del Dia del Seminari que té lloc pels volts de Sant Josep (19 de març). Per aquest motiu la Conferència Episcopal Espanyola va decidir traslladar aquesta Jornada el dia de la Immaculada.

Bé, també cal recordar que en aquesta solemnitat no es venera la concepció de Jesucrist, sinó la concepció de la Verge Maria, mare de Déu i mare nostre. Ella, fou preservada de la màcula que deixà el pecat d’Adam i Eva. Podria dir que és ressò de la festa del naixement de la Verge Maria (8 de setembre) aprofundint més encara en el seu misteri.

Personalment, aquesta festivitat em porta al record de la meva terra, Colòmbia, on comença la celebració el capvespre (dia 7) amb la tradicional “Nochedelasvelitas”; nosaltres la vam començar amb la Vetlla de Pregària organitzada per les Delegacions de Joventut de la nostra Província Eclesiàstica (Sant Feliu, Terrassa i Barcelona), vetlla que normalment es fa a la Basílica de la Mercè, però que a causa de les restriccions sanitàries es traslladà a la capella del nostre Seminari. En ella vam participar un vom grup de joves i els seminaristes de les tres diòcesi, sempre respectant les normes de restricció sanitària. Per a mi, sempre ha estat una de les vetlles a la Mare de Déu més viscudes; aquest any de manera especial he recordat a tots aquells que pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia així com aquells que ja no són entre nosaltres, però que ben segur s’ajuntaren a la nostra pregària en l’esperit.

Finalment destacar que tota la jornada del mateix dia 8 va estar envoltada d’ambient celebratiu de festa: Ofici i Laudes, i pregària personal; esmorzar especial; la Sta. Missa amb el color blau cel que honora la Mare de Déu; aperitiu i dinar; el Sant Rosari no podia faltar; les Vespres solemnes; una pel•lícula entranyable, “La historia de Marie Heurtin”, molt aconsellable, amb el posterior cine-fòrum mentre unes pizzes amenitzaven els comentaris, posant les Completes el punt i final a aquest bell dia dedicat a la Nostra Mare.

Mateo Gómez Bernal
Etapa Discipular

El divendres 27 de novembre els alumnes del curs de propedèutic vam visitar el monestir cartoixà de Montalegre situat en la comarca de Maresme, prop de la població de Tiana.

La cartoixa de Montalegre es va dur a terme gràcies a una butlla del papa Benet XIII de l’any 1415 emesa amb la finalitat de facilitar un espai més adequat i que reunís les condicions necessàries per a desenvolupar l’activitat de dues cartoixes pròximes, la de Sant Pol del Maresme i la de Vallparadís de Terrassa.
En 1433, el papa Eugenio IV va confirmar la fundació del nou establiment. La construcció de la cartoixa es va prolongar durant una cinquantena d’anys.

Una vegada acabada l’obra, els monjos es van traslladar des de la Conreria (que servia com granja del monestir) i van passar a ocupar les cel•les del nou monestir. La Conreria es va mantenir com a lloc de supervisió i administració de les terres del monestir i la seva explotació.
En el transcurs del temps la nova cartoixa va anar adquirint més importància i la seva època d’esplendor cal situar-la entre els segles XVII i XVIII.
Des del segle XIX fins al segle XX amb la guerra civil el monestir va sofrir diversos abandons, saquejos i incendis.

Ens va acollir calorosament l’ex-prior Josep Maria Canals a la sala de recepció on ens va comptar breument de la història de l’ordre i del monestir, de la regla de vida cartoixana, de la seva vocació tardana i del seu passat com a sacerdot diocesà. També ens va regalar a cadascun un rosari casolà fet per un dels monjos més ancians.
Els monjos viuen en cel•les individuals. Durant la setmana mengen, celebren Missa, resen les Hores i treballen el petit hort (que es troba fora de la cel•la) en solitud. El Diumenge assisteixen a la Missa junts a l’església central i el dilluns a la tarda fan una passejada junts de dos en dos pels boscos al voltant del monestir.
És una vida immersa en l’oració. Un encreuament entre la vida ermitana i la vida monàstica benedictina.

Seguim la visita amb un bisbe de Veneçuela que va entrar en el monestir fa poc. Vam poder visitar la biblioteca, la cel•la d’un monjo, els claustres, el cementiri, les terrasses, l’església, la sala capitulés i els horts externs.

Ens va dir que el dia de la defunció d’un monjo, el monestir celebra junt una festa pel naixement al cel del germà.

El Masnou, 11 de setembre de 1936. Sobtadament, uns cotxes aparquen derrapant davant la casa dels Roig. Piquen a la porta… “Obriu! Si no obriu serà pitjor per vosaltres!”. Un grup armat d’uns dotze milicians anarquistes busquen al Joan Roig, un jove catòlic compromès de dinou anys, apòstol valent i decidit, de caràcter nerviós, gran amant de l’eucaristia, preocupat per la qüestió social i amb gran admiració pels màrtirs.

Joan sap que el vénen a buscar per matar-lo, perquè és cristià. Li diu a la seva mare: “et sembla que m’escapi?” Però és massa tard. Joan, que havia rebut la sagrada eucaristia del seu director espiritual per tal de distribuir-la, combrega per última vegada.

Obren la porta i els milicians comencen el saqueig, el robatori i destrossa de tot el que troben. Joan està totalment pàl·lid, tem el pitjor… Al cap d’una estona decideixen emportar-se’l i la seva mare els hi suplica que, si tenen mare, pel que més estimin en el món, que no se l’emportin.

Però no en fan cas. El fill l’abraça i li diu, en la seva llengua materna: “God is with” (“Déu és amb mi”). Són les últimes paraules en aquesta vida del fill a la seva mare estimada. El pugen al cotxe i el cor de la mare queda trencat mentre el bon fill marxa valent, ara ja sense por. Tota la seva confiança està posada en Déu.

Marxen a Barcelona a cercar el pare del Joan, que està amagat en un pis, però no el troben. Decideixen anar al cementiri de Santa Coloma i, de camí, el nostre heroi no para de cridar per la finestra: “Visca Crist rei!”. Arribats al cementiri comencen a matar una sèrie de joves cristians, deixant al Joan pel final.

Mentrestant, ell no para de predicar-los l’amor que Déu els té i les conseqüències del terrible pecat que estan a punt de cometre. Els criminals, convençuts per les paraules del Joan estan a punt de deixar-lo marxar, però, aleshores, una dona que passava per allà els incita a enllestir la seva obra malèfica. Abans, però, el Joan els diu: “Que Déu us perdoni com jo us perdono”. Dit això, li disparen cinc tirs al cor i un al front. Així morí el nostre heroi: predicant i perdonant.

Deien que on ell es trobava hi havia diversió segura perquè tota la seva vida estava entregada a fer feliç Déu i el proïsme. Des de ben petit volia ser sacerdot i missioner “per a guanyar ànimes per a Crist”, però a causa de la difícil situació econòmica de la família va haver de posar-se a treballar molt aviat, sense deixar mai els estudis.

Amb valentia va anar a defensar la parròquia del Masnou quan els revolucionaris volien cremar-la, aquella estimada parròquia on ell anava cada dia a Missa a les sis del matí i on passava diàriament tres quarts d’hora pregant als peus de Jesús Sagramentat. De fet, no sabia com viure sense combregar diàriament.

Quan la van cremar, va ser tanta la seva tristesa que va estar-se tres dies sense parlar, al final dels quals es va aixecar i va dir: “Ara més que mai hem de lluitar per Crist”. A la parròquia portava un grup de nois petits, els avantguardistes de la FJCC, als quals estimulava amb el seu exemple i, davant les dificultats imminents de la guerra civil, els animava amb aquestes paraules: “Potser entre nosaltres hi haurà algun màrtir. No hi fa res. Nosaltres volem una Catalunya roja […], ben roja, de la sang dels màrtirs”.

Durant la guerra no va parar d’alleujar les penes dels qui sofrien, animant als tímids i visitant els ferits a l’hospital. La seva ànima patia molt i tot aquest sofriment l’oferia al seu estimat Jesucrist. A la nit, davant del seu crucifix, amb els braços en creu, implorava per a tots: clemència per uns, perdó per uns altres, misericòrdia i fortalesa per a tots els cristians.

A més, el Joan va ser molt amic del Beat Pere Tarrés, el seu metge personal, i amb qui compartia director espiritual: Mn. Pere Llumà, un sacerdot de gran vàlua espiritual. Per tot això, el Cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, ens encoratja a invocar al futur beat amb les següents paraules: “Desitjo que els joves de la nostra arxidiòcesi aprenguin a seguir les petjades del beat Joan Roig. Solament podran ser autèntics apòstols si saben acostar-se a Crist amb la senzillesa i la generositat amb la qual ell ho va fer”.

Fernando Gilabert
Seminarista de l’Arxidiòcesi de Barcelona
5è de Teologia