Categoria: Noticies

Tota activitat que fem amb el Seminari només s’entén si tenim present la seva missió dins de l’Església: formar pastors segons el cor de Crist. Aquest va ser l’objectiu principal del nostre pelegrinatge a Roma durant el pont de la Inmaculada, que va tenir com a centre l’audiència amb el papa Francesc. Vam viatjar l’equip de formadors i els seminaristes de Barcelona i Sant Feliu acompanyats pel bisbe Javier Vilanova.

El més impressionant en tots els sentits va ser poder estar amb el Sant Pare. No és el mateix llegir els seus textos, veure’l en vídeo… que estar amb ell. Precisament, això es va posar en evidència quan el Papa va decidir entregar-nos el discurs que havia preparat, perquè el llegíssim en un altre moment, i ens va animar a que li féssim preguntes: “el más cara dura que empiece”. Recordo amb quin somriure ens va mirar en aquell moment. Després d’això, ja no importava només què ens deia, sinó també com ho deia. Per exemple, la seva tristesa en explicar-nos les causes de la falta de vocacions en l’actualitat. També el riure que va provocar quan, en preguntar-li sobre les seves alegries, ens va dir amb to bromista: “¡una alegría es que estén hoy todos ustedes aquí, que parece que aún no hemos cerrado la sucursal por allá abajo!” Va ser un vertader diàleg, que ens va il·lusionar i animar a tots. Al final, va voler saludar a cadascú personalment: un detall molt especial.

La resta del viatge, des de dijous al vespre fins diumenge al matí, vam aprofitar per visitar. Divendres vam celebrar Missa a la cripta del Papes i vam veure la basílica i els museus vaticans. A la tarda vam poder endinsar-nos als “scavi”: les excavacions fetes sota l’altar de la basílica de Sant Pere on es van trobar la tomba i els ossos de l’apòstol. A tots ens va impressionar molt constatar l’arrelament històric de la nostra fe. També va ser una bona preparació per visitar el Sant Pare al dia següent. Aquell mateix dia i dissabte al vespre ens vam organitzar per visitar i pregar en altres monuments o esglésies de la ciutat. 

Com deia a l’inici, el més important ha estat, com a tot l’itinerari del Seminari, el que el Senyor ha fet en nosaltres per formar-nos com a sacerdots. Hem compartit la il·lusió de visitar el Sant Pare, l’alegria de poder estar amb ell i el desig de transmetre aquesta experiència als altres. Il·lusió, alegria i desig de transmetre: tres coses importantíssimes  per ser vertaders testimonis en la vocació a la que Déu ens crida. Tres coses que hem de seguir compartint al Seminari i, si Déu vol, formant part del presbiteri de Barcelona o de Sant Feliu de Llobregat. 

Javier Casals
Etapa Configurativa

Aquests dies on preparem la celebració del dia de Nadal obrim les portes del Seminari per a diversos esdeveniments:

La visita al pessebre es pot fer del 13 de desembre al 2 de febrer, de dilluns a divendres de 8.00 h a  21.00h i dissabte de 9.00 h a 13.00 h. Els diumenge i els dies 24 de desembre a l’1 de gener i del 5 al 7  de gener estarà tancat. Un pessebre que ens ajudarà a muntar els Pessebristes de Ciutat Vella.

D’altra banda, s’instalarà un gran tió solidari del 13 al 22 de desembre, que convida a col·laborar en el recapte d’aliments, que aniran al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Els aliments que vol aquest tió són llet, galetes,  sucre, llaunes de conserva, oli i productes bàsics.

Per finalitzar el programa de Nadal, el Cor de gòspel Free Choir, dirigit per Vicen Alfonso i al  piano, Iris Abancó, farà un concert el dimecres 21 de desembre, a les 20.00 h, a la capella del  Seminari. L’entrada és lliure amb taquilla inversa i col·laboració en el recapte d’aliments. Agraïm la col·laboració en el programa de diversos serveis i entitats que desenvolupen la seva activitat  en l’edifici del Seminari.

Publicació original: Arquebisbat de Barcelona

El monasterio cisterciense de Santa María de Poblet, un gigante amurallado e imponente, fundado el año 1150, ha acogido durante tres días de noviembre a los seminaristas de la etapa propedéutica de Cataluña, entre los que me incluyo.

Ya en el interior de esta ciudadela de Dios, puede percibirse el auténtico aroma monacal del ora et labora, en la quietud, solidez y antigüedad de cada piedra. Aún hoy, esta abadía continúa atestiguando la edificación de las virtudes cristianas más robustas en este camino espiritual. Allí, en el umbral que conecta el claustro con la hospedería, fronterizo al mundo exterior, parece unificarse la tierra y el Cielo, según palabras de un hermano cisterciense.

Indudablemente, son los monjes cistercienses de este cenobio, con su hábito blanquinegro o envueltos en sus solemnes cogullas, las mismas piedras vivas, quienes nos transmiten aquel aroma genuino. La oración, el trabajo, la vida comunitaria en clausura y en silencio, hacen que en su hospedaje a nosotros, como alter Christus, se sostenga la construcción del templo interior, del alma. Ésta no tiene otro huésped que el Espíritu Santo, que es la quintaesencia del monaquismo, y nos anima hacía ese retorno a la santidad perdida y siempre anhelada.

En este clima, uno de los monjes sacerdotes nos concedió una agradable entrevista. Nos contó el proceso de purificación en la vocación tras la primera llama(da). Es necesario actualizar ante Dios, al primer repique de campana matinal, “qué hago aquí”, sin rebajar el ideal aspirado: la santidad.  “Aquí”, en el monasterio, es precisamente donde este monje conoce mejor la realidad, la esencia de la lucha entre el bien y el mal, inseparable de la historia humana, que se debate en nuestro corazón. Fieles al Señor, tras los momentos de crisis u oscuridad se esconde siempre un tiempo de plenitud, un regalo de Dios para el amor probado.

Seguidamente, además de la Santa Misa y el oficio divino, subrayó la lectio divina como pilar fundamental en su oración, poniéndose diariamente de cara con la Biblia. Durante el trabajo, el silencio de la soledad se vuelve elocuente, rememorando aquello anteriormente rezado, cantado o rumiado. Y entonces degusta renovadamente, sin apenas esfuerzo, la Palabra de Dios, viva y eficaz, integrándose en sus quehaceres diarios, en lo ordinario. “El continuo silencio, y estar olvidados y apartados del ruido de las cosas del mundo, levanta el corazón, y hace que pensemos en las cosas del Cielo”, escribió san Bernardo de Claraval.

 

Terminando, nos invitó a descubrir la raíz monástica de toda vocación cristiana, para encontrar la íntima unión con Dios: querer “ser” antes que “hacer”. Ser uno con Dios, volver a esa unión íntima, profunda y total con Él. A ese —añado— primer y último, único y perfecto Amor, fuente inagotable de agua viva, que sacia plenamente.

En conclusión, extraemos de aquí una sencilla tríada monástica, que ayuda a enraizar nuestra vocación en la savia del mismo árbol que nutre toda la Iglesia Santa, el árbol de la Cruz redentora de Cristo: el espíritu de pobreza alcanza al Padre Celestial; la oración silenciosa encarna al Verbo Divino; y la solitaria celda habita el Espíritu Santo.

Victor Milla
Etapa Discipular

Els nostres companys Josep Sellarés i Manuel Rodríguez van rebre l’ordenació diaconal de mans del bisbe de Sant Feliu, Mons. Agustí Cortés, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès el passat diumenge 23 d’octubre. 

La cerimònia d’ordenació va ser un moment doblement assenyalat per a la diòcesi de Sant Feliu. En primer lloc perquè la consagració de dos nous diaques no és cosa menor. L’Església n’ha tingut plena consciència des dels primers temps. Sant Ignasi d’Antioquia deia: “els que son diaques dels misteris de Jesucrist […] no son diaques de menjars i begudes, sinó servidors de l’Església de Déu” (Ad Trallianos 2,3). No és estrany, doncs, que cridés a “respectar als diaques com a Jesucrist” (Ad Trallianos 3,1). En segon lloc, va ser un dia assenyalat perquè Mons. Cortés celebrava el seu setanta-cinquè aniversari. Aquesta xifra representa per a tot bisbe diocesà molt més que un any més: representa l’hora de posar a disposició del Papa el seu càrrec com a cap de la diòcesi, l’hora de presentar la renúncia per jubilació. 

Com en una cruïlla, la basílica de Vilafranca presenciava  el trobament de dos successos contrastants. D’una banda, la benvinguda de dos nous ministres de Jesucrist i, d’una altra, el comiat del pastor de la diòcesi. Un colpiment difícilment contingut amarava, comprensiblement, els ànims de tots els presents. 

Les lectures proclamades, tot i ser les pròpies d’aquell diumenge, semblaven escollides per a l’ocasió. A la segona lectura, sant Pau ens deia: “la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar” (2Tm 4, 6). Doncs bé, els diaques, assistents dels sacerdots en l’acte sacrificial de la Missa, vessen semblantment llurs vides en l’altar, per a Déu i, des de Déu, en favor dels homes. D’altra banda, l’Evangeli, “tothom el qui s’humilia serà enaltit” (Lc 18,14), il·luminava el cor de la celebració. Els dos ordenands es postraven davant l’altar conscients del seu no-res i s’aixecaven ministres i consagrats de Jesucrist per tota l’eternitat. En l’homilia, Mons. Cortés va explicitar allò escoltat en la Paraula de Déu: va convidar tota l’assemblea a “fer de la nostra llibertat un regal per a Déu i, en les Seves mans, per als nostres germans.”  Alhora, recordava que el camí d’aquesta autodonació passa, per als ministres sagrats, pel “celibat, camí de perfecció radical de l’amor”. 

Abans d’acabar la cerimònia, l’acció de gràcies dels ordenands va fer esclatar l’emoció que habitava el temple. En els rostres dels ordenats i dels més íntims amics van córrer les llàgrimes. En els de tots els presents es van dibuixar extravertits somriures. 

Que Déu beneeixi aquests nous dos diaques en el seu camí cap el sacerdoci! 

David Lucena
Etapa Configurativa

Tres seminaristes de la diòcesi de Barcelona, l’Armand Kamnang, en Joan Xipell i en Peter Kibiru, vam rebre el passat 19 d’octubre l’Admissió als Ordres Sagrats a la capella del Seminari. Aquest ritu suposa un pas significatiu en l’itinerari de formació cap el presbiterat i se celebra en l’equador del procés formatiu, quan els seminaristes passen de l’etapa discipular a l’etapa configurativa. En aquest moment, els candidats manifesten públicament el seu desig de seguir en el procés cap al sacerdoci. Per part seva, l’Església reconeix que els candidats han assolit la maduresa suficient per tal de poder seguir un camí més profund i conscient de seguiment de la voluntat de Déu.

La capella del seminari es va omplir de familiars, amics,  gent de les parròquies i mossens que s’hi van voler fer presents per acompanyar-nos en la nostra nova resposta a la crida de Déu.

L’eucaristia va ser presidida per mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat. Recollint les paraules proclamades a les lectures de la celebració, es va adreçar a nosaltres afirmant que el motiu de la celebració era  la coincidència de dues voluntats, la de seguir el camí cap el presbiterat i el reconeixement, per part de l’Església, dels elements fonamentals de la vocació en els candidats. Aquesta coincidència de voluntats es va fer palesa en el moment en què el bisbe ens va cridar a cadascú pel nostre nom i vam respondre “Soc aquí”. Més tard se’ns preguntaria si volíem continuar la preparació per a poder ser aptes per rebre un ministeri de l’església i formar el nostre esperit per a poder servir fidelment Crist i el seu Cos, que és l’Església. “Sí, ho vull” va ser la resposta que vam donar públicament al que se’ns demanava. 

Moments previs a aquest sí, el bisbe es va adreçar a nosaltres amb unes boniques paraules, afirmant que “hem estat regalats per uns tresors que Déu mateix ha comunicat”. Aquest tresor, per cada un dels candidats, ha sigut la crida a la vocació presbiteral. Per tal de poder seguir-la, ho hem deixat tot per un dia, i si és la voluntat de Déu, comunicar aquest tresor al món com a sacerdots.

Certament, aquest és un do gratuït, tal com va afirmar el bisbe i com deia l’evangeli que es va proclamar: “s’exigeix molt d’aquells a qui s’ha donat més”. Tots tres podem afirmar que aquest do ens sobrepassa i que la nostra resposta no és més que fruit de l’amor rebut. Per a nosaltres, ens deia el bisbe, comença un període “en el què la persona que s’ha fet do per Jesucrist amb disponibilitat mira de fer, del seu cor, el cor de Crist, apòstol i sacerdot”.

Peter Kibiru
Etapa Configurativa

No tothom té la sort de poder celebrar la festa de Santa Teresa de Jesús amb les seves filles, les carmelites descalces. 

Nosaltres, els seminaristes de la comunitat de Sant Josep Oriol, acompanyats d’alguns estudiants del Seminari Menor, vam poder gaudir d’aquest privilegi al convent de la Sagrada Família de Tiana, el dia 15 d’octubre. Es tracta d’una de les sortides que fem de tant en tant amb les comunitats del Seminari per conviure, gaudir de noves experiències, tot obrint horitzons vers la nostra futura vida pastoral.

L’esdeveniment central va ser la celebració de la Santa Missa, solemnement cantada amb les monges. Després vam compartir amb elles gairebé dues hores de locutori, que ens van passar volant. Les monges ens van compartir mil delícies, entre les seves històries, cants i dolços (no vam ser capaços d’acabar la coca i llimonada que ens havien preparat de bon matí amb tot l’afecte… per llepar-nos els dits!)

Les preguntes agosarades i espontànies dels nois del Menor ens van arrencar a tots més d’una rialla i, molts, van tenir la sort de rebre per primera vegada una capellana. Es tracta d’establir un vincle de pregària recíproca entre una monja, que ens és assignada a l’atzar, i cadascú de nosaltres, comprometent-nos a pregar l’una per l’altre durant un any sencer.

Arribada l’hora, vam pujar a l’ermita de l’Alegria, molt a la vora, per pregar l’hora menor. Allà mateix, al davant de l’església, vam dinar el pícnic que ens havien preparat al Seminari. 

Finalment, vam tornar contents i plens de l’Esperit a ciutat, per poder dur a terme les tasques pastorals pròpies que cadascú té encomanades a les respectives parròquies durant el cap de setmana!

Josep Maria Batle
Etapa Discipular

El dia de la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, el grup de l’etapa configurativa vam anar de visita al Santuari de Lord. Ens van rebre en pare Joan i en Cesc, seminarista de Solsona i membre de la comunitat del santuari, el qual ens va fer una presentació del lloc, explicant-nos la seva història i quina és la projecció que tenen cara a futur. És un santuari on la comunitat que hi habita té una vida monàstica contemplativa i també d’acollida a persones que volen passar uns dies de recés. 

Per arribar al Santuari cal pujar a peu la muntanya això fa que es pugui apreciar més el silenci, la tranquil·litat i la bellesa del lloc i de l’entorn, ajudant així a la pregària. Pel matí vam fer una excursió per l’entorn del Santuari que ens va permetre gaudir dels paisatges i també parlar de manera distesa entre els companys. 

Abans del dinar vam celebrar la santa missa al Santuari presidida pel nostre formador Mn. Bernat Gimeno. En acabar, sota els peus de la Mare de Déu de Lord vam encomanar el curs i vam donar gràcies per compartir en germanor aquest dia.

Armand Kamnang
Etapa Configurativa

El Seminari aposta per la devoció a la Verge Maria ja que ella és model de virtuts i la millor ajuda i mitjancera a la vida i a la vocació. Per això hem tingut un estiu eminentment marià, amb les peregrinacions a Lourdes i Medjugorje. Ara, ja començat el curs, hem pogut renovar el nostre amor a Maria amb la festa del Roser.

El Rosari és una devoció estesa per sant Domènec de Guzmán, fundador de l’Ordre de Predicadors, on contemplem la vida de Crist en la companyia de Maria. Sant Pius V va instituir aquesta festa el primer diumenge d’octubre amb el nom de “Mare de Déu de les Victòries”. Va rebre aquest nom per la seva ajuda en tota necessitat, i la seva especial intercessió en la batalla de Lepant. Gregori XIII va canviar el nom d’aquesta memòria pel de “Mare de Déu del Roser”. Finalment, sant Pius X la va fixar en la actual data, el 7 d’octubre. En aquella ocasió va afirmar: “doneu-me un exèrcit que resi el Rosari i aquest vencerà el món”.

La missa del Roser va ser presidida pel nostre rector, amb la destacable participació del cor del Seminari, que va donar el punt festiu a la celebració amb melodies polifòniques i gregorianes.

Amb especial fervor vam pregar el Rosari. Per fer-ho amb la màxima solemnitat, el departament d’espiritualitat, presidit pel director espiritual, va orquestrar totes les funcions litúrgiques de la processó. Els sagristans ho tenien tot apunt; els portants, cantors, músics i acòlits tenien tot el repertori i les maniobres assajades.

Solemnitzar d’aquesta manera les celebracions marianes s’ha convertint en un clàssic al nostre Seminari. Altres festes de la Mare de Déu han tingut el mateix tractament. Lourdes, Fàtima, la Inmaculada… són ja dates on es posa un especial fervor celebratiu, i cadascuna té els seus propis accents i particularitats, atorgant un to únic a aquestes litúrgies.

Així doncs, després de sopar ens vam congregar als claustres del seminari. Vam començar el Rosari, proveïts d’espelmes, i portant la nostra Mare amb unes andes, dignes de les millors processons de Setmana Santa, i més ara que les hem revestit amb l’antic pali del seminari acabat de restaurar. Des de la capella del Seminari vam sortir entre cants amb la Verge sobre les andes. Desgranant els misteris miràvem Maria i ella ens mirava amorosament.

Vam pregar per totes les intencions de les parròquies, les famílies, i les que ens havien fet arribar pels mitjans de comunicació o personalment. Celebrar d’aquesta manera la Verge del Roser, any a any, ens ajuda a unir-nos a tota l’Església i a les necessitats de tots el món.

Santi Claret
Etapa Configurativa

La Sagrada Família va acollir el passat diumenge 25 de setembre l’ordenació presbiteral de tres nous sacerdots: Mn Íñigo de Alfonso Mustienes, Mn Jaime Moyá Querejeta i Mn Fernando Gilabert Llabrés. Una ordenació de nous preveres a l’arxidiòcesi sempre és motiu de joia i festa, i així ho vam celebrar al Seminari Conciliar de Barcelona. Per a més alegria, l’ordenació va coincidir amb el cap de setmana de la festivitat de la nostra patrona, la verge de la Mercè.

Com ja ve sent nova tradició, puix no fa més que un parell d’anys que es fa, divendres vam celebrar una vetlla de pregària pels futurs ordenands a la capella del Seminari. Una estona d’oració davant el Santíssim, cants portats per la coral formada per seminaristes i meditacions i lectures preparades pel director espiritual Mn. Pere Montagut, qui també va presidir les vespres i la posterior benedicció. Tot això, acompanyats pels tres futurs sacerdots, amb qui després vam poder conversar una estona, hores abans de la seva ordenació.

 

L’endemà era 24 de setembre, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, copatrona de Barcelona. Tot el Seminari de Barcelona ens vam trobar a la Basílica de la Mercè, per celebrar la Santa Missa en honor a la patrona de l’arxidiòcesi. Presidida pel rector del Seminari, Mn. Salvador Bacardit, i acompanyada pels cants de la coral, vam poder gaudir d’una preciosa i solemne celebració al magnífic temple del segle XVIII. Impressionava veure la llarga cua de barcelonins que venien a venerar l’antiga imatge gòtica de la Verge, que acaba de ser restaurada.

Diumenge, la Basílica de la Sagrada Família va ser testimoni de l’ordenació dels tres nous preveres que, per a goig de tot el poble fidel, es van incorporar al presbiteri diocesà de Barcelona. Els diaques Mn. Fernando, Mn. Jaime i Mn. Íñigo van rebre el sagrament de l’ordre del presbiterat, acompanyats per les seves famílies, per sacerdots que van vindre de tota Espanya i pels companys seminaristes. La celebració solemne va ser presidida per l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, i va comptar amb la presència bisbes auxiliars de la diòcesi. Els ordenands arribaren en processó a l’altar juntament amb els altres diaques, seguits dels preveres i, al final, els bisbes. Després, inserit en la celebració eucarística, es va iniciar el ritus de l’ordenació: la postració mentre s’entonava la Lletania dels Sants, la imposició de mans del bisbe i els preveres, l’oració d’ordenació, la imposició de la casulla, la unció amb el Sant Crisma i l’entrega del calze i la patena. Una vegada ja sacerdots, van concelebrar amb el Cardenal Omella l’Eucaristia. La vetllada va acabar en el Seminari amb un pica-pica, on vam poder felicitar els nous ordenats i rebre les seves benediccions.

És una alegria poder comptar amb tres nous preveres de Jesucrist al món. Preguem a la Verge de la Mercè perquè siguin sants sacerdots i perquè portin moltes ànimes al cel.

Arturo Gavilán
Etapa Discipular

Cuando desde Ayuda a la Iglesia Necesitada me propusieron ir a Ucrania este pasado verano, tras meditarlo y rezarlo ante el Señor, mi respuesta fue un sí ingenuo a la vez que, sin saber bien por qué, confiado. Durante todo el viaje de ida me acompañaron unas palabras que un buen sacerdote me dijo antes de marchar: “Ve en nombre del Señor y lleva su amor.” ¿Yo, en nombre del Señor? Sentí una inmensa responsabilidad y a la vez la sensación de tener frente a mí algo que me sobrepasa: su amor.

 

El destino era Kamianets-Podilski, una pequeña ciudad del suroeste de Ucrania. Aunque está algo alejada del frente de guerra, ha acogido a muchos refugiados de las zonas más conflictivas. Allí, como en todo el país, la Iglesia se ha unido en los dos signos que la reconocen como tal: la oración y la caridad. Cada día, tras rezar los oficios, celebrar la Santa Misa y pedir la paz a Dios con todos los fieles en la Catedral, íbamos a echar una mano a Cáritas junto con otros seminaristas ucranianos. Dos cosas, que en verdad son una sola, me llegaron al corazón: el amor a Jesús en la Eucaristía y el amor a Jesús en los hermanos. Al fin y al cabo, ambas van unidas. En ese servicio pude ver un pueblo que con fe pide paz ante el Santísimo, con esperanza confía en Dios y con caridad acoge a sus hermanos y a Cristo mismo.

También tuve la oportunidad de escuchar historias de mucho dolor. Comer en la misma mesa con alguien que estuvo en una cárcel de Crimea por el hecho de ser sacerdote católico me hizo pensar en qué quiere decir ser de Cristo. Escuchar a una mujer que, teniendo marido e hijo en el frente, confesaba pedir a Dios no odiar jamás a sus hermanos rusos me hizo ver un reflejo de la misericordia divina. Y conocer la historia de la huida de una familia durante un bombardeo, viendo cuerpos calcinados por las explosiones, me hizo estar seguro de una cosa: Cristo en su Cruz ha asumido también todas nuestras cruces, y por la suya pasan todas las nuestras.

Incluso en la situación de guerra actual, la hospitalidad de todos conmigo también es algo que debo recordar. Desde el obispo local, monseñor León Dubrawski, hasta los jóvenes de la Catedral, cada persona que encontré me acogió con los brazos abiertos. Todo en Ucrania es de una pobreza física y espiritual que es en verdad humildad pura. Conocer a sacerdotes tan enamorados de Jesús en un ora et labora constantes y estar con santos seminaristas mientras sonaban alarmas por la ciudad son experiencias que me llevan a dar siempre las gracias.

Mi experiencia en Ucrania no es más que un simple testimonio entre tantos otros de la presencia del mal en la tierra y del triunfo del amor del Señor sobre este. Os invito a todos a que recemos para volver a decir siempre: ¡Gloria a Dios en el cielo y en la tierra paz a los hombres!

Daniel Delgado
Etapa Discipular