Categoria: Noticies

«Aquest és un pas més del vostre camí, que té com a meta el sacerdoci». El bisbe Javier Vilanova va definir el significat més íntim de la institució de ministeris que va tenir lloc al Seminari Conciliar de Barcelona el passat dimecres 15 de març. En concret, dos companys van rebre el lectorat (Antoni Barenys i Eduard Mata) mentre que altres sis vam rebre l’acolitat (Xavier Campmany, Javier Casals, Santi Claret, Guillem Lisicic, David Lucena i Joan Piñol). 

La capella del Seminari va quedar petita amb l’afluència ben nombrosa de familiars, amics i feligresos de les diferents parròquies on col·laborem pastoralment. També es van fer presents una vintena de preveres i diaques que són peça clau del nostre camí vers el sacerdoci. Amb els cants de la coral i amb Mn Joan Francesc Cortès d’organista, la celebració va tenir un to solemne que va ajudar al clima de pregària i recolliment. 

Tal com deia el bisbe, rebre aquests ministeris suposa un moment àlgid de la formació al Seminari. Els dos lectors estan cursant el quart curs de Teologia i els sis acòlits estem cursant el cinquè i últim curs de Teologia. 

Així doncs, ens trobem a la fase final del què es coneix com l’etapa configuradora, anomenada així perquè el seminarista es focalitza en configurar-se a Crist Cap i Pastor, Sacerdot, Servent i Espòs. Els ministeris de l’acolitat i del lectorat, tal com preveu la Ratio Fundamentalis Institutionis sacerdotalis, faciliten una vivència més intensa de les exigències d’aquesta etapa formativa. El lectorat va més lligat a l’estudi i la predicació de la Paraula de Déu mentre que l’acolitat s’enfoca al culte diví. Tanmateix, l’exercici d’aquests ministeris no es vehicula únicament en les celebracions litúrgiques sinó que s’expandeix en la catequesi, l’evangelització i el servei al proïsme. 

Sovint la pregunta que se’ns fa és en què consisteix exactament el lectorat i l’acolitat? Pot semblar quelcom simplement funcional: llegir durant la missa i ajudar a l’altar. Ara bé, hi ha una vessant espiritual més profunda, especialment en el nostre camí vers el sacerdoci ministerial. Així ho va recollir sant Pau VI quan va instituir aquests ministeris en la carta apostòlica Ministeria quaedam (1972): «El lector s’ha d’afanyar amb totes les forces i posar els mitjans més aptes, per adquirir més i mes cada dia un amor i coneixement viu i suau de la Sagrada Escriptura, amb els quals esdevindrà més perfecte deixeble del Senyor.» «L’Acòlit, destinat de manera particular al servei de l’altar, aprengui tot allò que pertany al culte públic diví i procuri de captar el seu sentit íntim i espiritual; de manera que s’ofereixi diàriament a sí mateix a Déu, sent per a tots un exemple de seriositat i devoció en el temple sagrat i a més, amb sincer amor, se senti proper al Cos Místic de Crist o Poble de Déu, especialment els necessitats i malalts.» 

Tal com ens recordava el bisbe Javier, la vocació sacerdotal «demana una entrega total, però compteu amb el Senyor, Ell camina al vostre costat». Alhora, ens va animar a caminar junts: «És important fer pinya entre tots aquells que heu optat per aquest camí. També amb la família i la comunitat eclesial.»

Joan Piñol i Garcia
Etapa Configuradora

El passat 11 de març vam tenir al Seminari de Barcelona la visita d’un grup de representants dels diferents moviments de l’Acció Catòlica que realitza la seva tasca d’evangelització en l’àmbit obrer i que treballa amb la Pastoral Obrera de la diòcesi. Aquest encontre és part de les activitats de formació complementària que els seminaristes rebem per conèixer millor la nostra església local i les diferents realitats pastorals de Catalunya. 

La primera intervenció va ser a càrrec de Jaume Gubern, que ens va donar a conèixer, des de l’experiència personal, primer com a usuari i ara com a representant, els diferents agrupaments, la seva trajectòria i la seva presència en els barris més vulnerables de la ciutat. El seu testimoni va deixar pas a la Liria Román, directora del Secretariat Diocesà de Pastoral Obrera, que ens va parlar dels moviments per a adults ACO i MCA, tot parlant de les vivències durant el seu recorregut: primer al MIJAC, com a infant; a la JOC, com a jove; i ara des de la seva participació activa en la coordinació de grups d’adults. Les seves paraules van ser un testimoniatge de primera mà per fer veure com el treball fet per l’Acció Catòlica continua avui donant els seus fruits. Alhora són els mateixos membres els que s’ocupen de l’evangelització del seus companys de grup, assessorats per un consiliari que els acompanya vers metes comunes en el creixement de maduració cristiana.

La Carme Espinosa és una jove de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), que com molts altres va participar durant la seva infantesa al MIJAC i després, essent ja membre de la JOC, ha seguit donant un cop de mà tot coordinant les activitats dels més petits i del seu propi grup de joves. Ens va exposar el camí realitzat personalment, com la intenció de continuar a partir d’ara en la següent etapa amb els grups d’ACO, però sense deixar mai de treure el nas en els grups més joves, que tant li han enriquit.

També hi era Mn. Miquel Álvarez, consiliari de la JOC, que ens va parlar del seu primer contacte amb aquest grup al barri de joventut, com d’aquesta nova crida del Senyor per acompanyar els joves a imatge de Jesús Pastor, coneixedor de les ovelles. I tot això, sense oblidar mai que són Joves, amb les seves pròpies inquietuds; que són Obrers, mereixedors d’unes condicions de treball dignes; i que són Cristians, moguts per Jesús a canviar els entorns on viuen.

Mn. Jordi Fontbona ha estat compromès des dels inicis del seu sacerdoci amb diferents grups però ara ja està jubilat. Ens va oferir el seu testimoni de vida com a treballador primer i després com a sacerdot. A hores d’ara continua col·laborant amb la seva experiència i coneixement de les realitats que envolten la vida de molts treballadors de la nostra societat i la nostra Església, per posar de relleu la seva dignitat de fills de Déu.

Després del torn de preguntes, la xerrada va finalitzar amb una invitació a no oblidar-nos ni descuidar mai la gent treballadora o necessitada de recursos, tot imitant el Crist Sacerdot i Pastor, com es presenta a la carta als Hebreus, que Mn. Fontbona insisteix a tenir sempre present.

Gerardo Vázquez
Etapa Propedèutica

El passat diumenge 19 de febrer vam celebrar al club esportiu Brafa, per segon any consecutiu, el torneig de sant Josep per escolans de tota la nostra diòcesi. La convocatòria va ser un èxit: 115 jugadors de 14 parròquies diferents formaven els 12 equips que competien en dues lligues, una per als més petits i l’altra per als escolans de més edat. Pel què sembla, aquesta activitat agrada als nostres escolans i es va consolidant. Tant de bo serveixi perquè facin experiència que no estan sols, que també hi ha altres nois com ells que serveixen a l’altar i els agrada el futbol!

A les 16:30 era l’hora prevista per començar el torneig. No obstant això, sempre arriba, a última hora, algun grup d’escolanets despitats amb el seu mossèn, que venen a lluitar pel trofeu. Com l’any passat, vam comptar amb la inestimable ajuda de seminaristes i amics del seminari, que es van oferir per fer d’entrenadors i àrbitres, per tal de garantir un bon desenvolupament del joc. Cada partit començava amb una pregària demanant a sant Josep vocacions pel nostre Seminari. Tot seguit, amb el xiulet de l’àrbitre, s’iniciava cada encontre.

Aquesta vegada vam gaudir de la presència del bisbe auxiliar Javier Vilanova, que amb la seva proximitat semblava tot un cercatalents. Durant el torneig va saludar moltes famílies i mossens que van assistir per encoratjar els seus. En acabar les eliminatòries, el bisbe Javier va fer una petita prèdica sobre sant Josep i va entregar els premis als guanyadors.

Com a club revelació va destacar la parròquia de sant Joan Baptista de Vilassar de Mar que, amb alguns escolans de la parròquia de sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei, van ser els guanyadors indiscutibles de la lliga de petits. Els de santa Eulàlia de Vilapicina van repetir com a campions de la lliga dels escolans més grans. De moment no hi ha cap parròquia que els pugui fer ombra, caldrà esperar nous equips revelació…

La jornada va acabar amb un berenar-sopar al mateix complex esportiu que va servir també per agafar forces després de tres hores de futbol. Molts van voler fer-se la foto amb el trofeu al costat de l’estàtua de sant Josep, mentre uns altres ja pensaven en fitxatges per l’any vinent. Realment va ser una jornada molt familiar i viscuda. Tant de bo es pugui continuar duent a terme i serveixi com a estímul vocacional per a molts dels nostres joves!

Xavier Campmany
Etapa Configuradora

“Reuneix-los i banya’ls, pietat divina, en el mar tranquil de la teva bondat, de manera que, per allò inútil que esperen, no estiguin perdent més temps allò que tenen.” Així pregava santa Caterina de Sena pels ministres de l’Església. Ella, a través dels seus escrits i la seva especial intercessió, ha estat enguany la guia dels exercicis espirituals.

Com cada any, després d’acabar els exàmens del primer semestre, vam poder gaudir de sis dies de recés a la Casa Santa Elena de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona. Sempre hi estem molt a gust. El predicador va ser Mn. Pere Montagut, director espiritual del Seminari. La primera cosa que ens va dir va ser molt concreta: “No fem esport per estar en forma, sinó que ens posem en forma per poder fer esport.” D’aquesta manera, ens alertava de posar-nos al centre d’aquells dies. L’objectiu no era sentir-nos d’una determinada manera, sinó preparar-nos per la missió a la qual som cridats.

“No saps lluitar, però ets un lluitador”. Mn. Pere, partint dels escrits de Santa Caterina, ens va animar a descendir a la vall de la humilitat. Allà, en el coneixement sincer d’un mateix, podíem reconèixer Déu en nosaltres mateixos i viure de la seva Caritat. Personalment, puc dir que vaig descobrir una santa impressionant, tant per la seva doctrina espiritual com per la seva vida. Abans dels exercicis, Mn. Pere ens va recomanar una biografia novel·lada sobre ella: Al asalto del cielo, de Luis de Wohl. Llegint-la, em vaig adonar de la missió tan gran que el Senyor va confiar a Caterina en uns temps molt difícils per l’Església. Va ser un estímul per afrontar el meu últim semestre al Seminari i preparar-me bé per l’etapa pastoral, la darrera abans de l’ordenació. Avui vivim també en un context difícil pel cristianisme, i particularment per viure la vocació sacerdotal, per això em van animar molt unes paraules que van anar ressonant durant els exercicis: “Si no ho vols fer per tu, fes-ho per Mi”.

L’últim dia, vam tenir la sort de rebre la visita del nostre bisbe, el cardenal Joan Josep Omella. Ens va dir tres coses que podíem aprendre de santa Caterina: l’amor a la creu i al sacrifici, l’amor a l’Església, i que Déu ens estima gratuïtament per damunt de tot. Abans de marxar, vam visitar, com cada any, els monjos de Santa Maria de Solius. Allà vam tenir una petita sorpresa. Al retaule barroc de la capella del monestir vam trobar una escultura de santa Caterina de Sena, com si hagués volgut acomiadar-se personalment després d’aquells dies.

 

Javier Casals Pich-Aguilera
Etapa Configuradora

Els seminaristes de l’etapa d´introductori de Terrassa, Solsona i Barcelona vam tenir una convivència de tres dies al Monestir de l’Abadia de Montserrat després dels exàmens del primer quadrimestre. Vam arribar el dia 24 de gener al matí, per assistir a la Missa conventual dels monjos en el Santuari. Després de l’Eucaristia el monjo P. Josep Enric Parellada ens va explicar la història de la sagristia i del presbiteri.

Una altra experiència d´aquell primer dia va ser escoltar les oracions cantades de l’Escolania. A la tarda, havent dinat i descansat una estona, vam rebre una xerrada d’un altre monjo sobre la crida de Jesús als seus deixebles. Després de tenir un moment de pregària personal, vam resar junts el rosari i vespres amb la comunitat. Entre activitat i activitat ens va passar el primer dia volant.

El nostre segon dia de convivència, vam començar participant de les oracions del matí amb la comunitat de monjos. Després de l’’esmorzar vam anar a fer una passejada pels jardins del monestir, un espai tranquil que ajuda a elevar el cor al Creador. Vam concloure el matí celebrant l’Eucaristia en la Santa Cova de Nostra Senyora; va predicar Mn. David Álvarez, el nostre formador.

El dijous, havent participat dels oficis en la capella monacal, i després d’esmorzar, ens vam acomiadar de la Mare de Déu i dels monjos de Montserrat, amb el nord posat cap a Manresa per visitar la Cova.

Tenir temps d’esplai per conversar tranquil·lament amb els meus germans seminaristes va suposar un veritable enriquiment personal. En concret, m’agradaria destacar el resum que feia el nostre company Ignasi, seminarista de Terrassa, del conjunt d’aquesta experiència: “Muntanya serrada, la Mare de Déu ens ha mostrat més que mai que ens estima i ens vol a prop del seu Fill. Pau enmig de la gent, serenor posant una intenció benèvola en una espelma i fraternitat inquebrantable als peus de la Verge Bruna”. Fins a la pròxima!

Renatto Giovanny
Etapa Propedèutica

Tota activitat que fem amb el Seminari només s’entén si tenim present la seva missió dins de l’Església: formar pastors segons el cor de Crist. Aquest va ser l’objectiu principal del nostre pelegrinatge a Roma durant el pont de la Inmaculada, que va tenir com a centre l’audiència amb el papa Francesc. Vam viatjar l’equip de formadors i els seminaristes de Barcelona i Sant Feliu acompanyats pel bisbe Javier Vilanova.

El més impressionant en tots els sentits va ser poder estar amb el Sant Pare. No és el mateix llegir els seus textos, veure’l en vídeo… que estar amb ell. Precisament, això es va posar en evidència quan el Papa va decidir entregar-nos el discurs que havia preparat, perquè el llegíssim en un altre moment, i ens va animar a que li féssim preguntes: “el más cara dura que empiece”. Recordo amb quin somriure ens va mirar en aquell moment. Després d’això, ja no importava només què ens deia, sinó també com ho deia. Per exemple, la seva tristesa en explicar-nos les causes de la falta de vocacions en l’actualitat. També el riure que va provocar quan, en preguntar-li sobre les seves alegries, ens va dir amb to bromista: “¡una alegría es que estén hoy todos ustedes aquí, que parece que aún no hemos cerrado la sucursal por allá abajo!” Va ser un vertader diàleg, que ens va il·lusionar i animar a tots. Al final, va voler saludar a cadascú personalment: un detall molt especial.

La resta del viatge, des de dijous al vespre fins diumenge al matí, vam aprofitar per visitar. Divendres vam celebrar Missa a la cripta del Papes i vam veure la basílica i els museus vaticans. A la tarda vam poder endinsar-nos als “scavi”: les excavacions fetes sota l’altar de la basílica de Sant Pere on es van trobar la tomba i els ossos de l’apòstol. A tots ens va impressionar molt constatar l’arrelament històric de la nostra fe. També va ser una bona preparació per visitar el Sant Pare al dia següent. Aquell mateix dia i dissabte al vespre ens vam organitzar per visitar i pregar en altres monuments o esglésies de la ciutat. 

Com deia a l’inici, el més important ha estat, com a tot l’itinerari del Seminari, el que el Senyor ha fet en nosaltres per formar-nos com a sacerdots. Hem compartit la il·lusió de visitar el Sant Pare, l’alegria de poder estar amb ell i el desig de transmetre aquesta experiència als altres. Il·lusió, alegria i desig de transmetre: tres coses importantíssimes  per ser vertaders testimonis en la vocació a la que Déu ens crida. Tres coses que hem de seguir compartint al Seminari i, si Déu vol, formant part del presbiteri de Barcelona o de Sant Feliu de Llobregat. 

Javier Casals
Etapa Configurativa

Aquests dies on preparem la celebració del dia de Nadal obrim les portes del Seminari per a diversos esdeveniments:

La visita al pessebre es pot fer del 13 de desembre al 2 de febrer, de dilluns a divendres de 8.00 h a  21.00h i dissabte de 9.00 h a 13.00 h. Els diumenge i els dies 24 de desembre a l’1 de gener i del 5 al 7  de gener estarà tancat. Un pessebre que ens ajudarà a muntar els Pessebristes de Ciutat Vella.

D’altra banda, s’instalarà un gran tió solidari del 13 al 22 de desembre, que convida a col·laborar en el recapte d’aliments, que aniran al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Els aliments que vol aquest tió són llet, galetes,  sucre, llaunes de conserva, oli i productes bàsics.

Per finalitzar el programa de Nadal, el Cor de gòspel Free Choir, dirigit per Vicen Alfonso i al  piano, Iris Abancó, farà un concert el dimecres 21 de desembre, a les 20.00 h, a la capella del  Seminari. L’entrada és lliure amb taquilla inversa i col·laboració en el recapte d’aliments. Agraïm la col·laboració en el programa de diversos serveis i entitats que desenvolupen la seva activitat  en l’edifici del Seminari.

Publicació original: Arquebisbat de Barcelona

El monasterio cisterciense de Santa María de Poblet, un gigante amurallado e imponente, fundado el año 1150, ha acogido durante tres días de noviembre a los seminaristas de la etapa propedéutica de Cataluña, entre los que me incluyo.

Ya en el interior de esta ciudadela de Dios, puede percibirse el auténtico aroma monacal del ora et labora, en la quietud, solidez y antigüedad de cada piedra. Aún hoy, esta abadía continúa atestiguando la edificación de las virtudes cristianas más robustas en este camino espiritual. Allí, en el umbral que conecta el claustro con la hospedería, fronterizo al mundo exterior, parece unificarse la tierra y el Cielo, según palabras de un hermano cisterciense.

Indudablemente, son los monjes cistercienses de este cenobio, con su hábito blanquinegro o envueltos en sus solemnes cogullas, las mismas piedras vivas, quienes nos transmiten aquel aroma genuino. La oración, el trabajo, la vida comunitaria en clausura y en silencio, hacen que en su hospedaje a nosotros, como alter Christus, se sostenga la construcción del templo interior, del alma. Ésta no tiene otro huésped que el Espíritu Santo, que es la quintaesencia del monaquismo, y nos anima hacía ese retorno a la santidad perdida y siempre anhelada.

En este clima, uno de los monjes sacerdotes nos concedió una agradable entrevista. Nos contó el proceso de purificación en la vocación tras la primera llama(da). Es necesario actualizar ante Dios, al primer repique de campana matinal, “qué hago aquí”, sin rebajar el ideal aspirado: la santidad.  “Aquí”, en el monasterio, es precisamente donde este monje conoce mejor la realidad, la esencia de la lucha entre el bien y el mal, inseparable de la historia humana, que se debate en nuestro corazón. Fieles al Señor, tras los momentos de crisis u oscuridad se esconde siempre un tiempo de plenitud, un regalo de Dios para el amor probado.

Seguidamente, además de la Santa Misa y el oficio divino, subrayó la lectio divina como pilar fundamental en su oración, poniéndose diariamente de cara con la Biblia. Durante el trabajo, el silencio de la soledad se vuelve elocuente, rememorando aquello anteriormente rezado, cantado o rumiado. Y entonces degusta renovadamente, sin apenas esfuerzo, la Palabra de Dios, viva y eficaz, integrándose en sus quehaceres diarios, en lo ordinario. “El continuo silencio, y estar olvidados y apartados del ruido de las cosas del mundo, levanta el corazón, y hace que pensemos en las cosas del Cielo”, escribió san Bernardo de Claraval.

 

Terminando, nos invitó a descubrir la raíz monástica de toda vocación cristiana, para encontrar la íntima unión con Dios: querer “ser” antes que “hacer”. Ser uno con Dios, volver a esa unión íntima, profunda y total con Él. A ese —añado— primer y último, único y perfecto Amor, fuente inagotable de agua viva, que sacia plenamente.

En conclusión, extraemos de aquí una sencilla tríada monástica, que ayuda a enraizar nuestra vocación en la savia del mismo árbol que nutre toda la Iglesia Santa, el árbol de la Cruz redentora de Cristo: el espíritu de pobreza alcanza al Padre Celestial; la oración silenciosa encarna al Verbo Divino; y la solitaria celda habita el Espíritu Santo.

Victor Milla
Etapa Discipular

Els nostres companys Josep Sellarés i Manuel Rodríguez van rebre l’ordenació diaconal de mans del bisbe de Sant Feliu, Mons. Agustí Cortés, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès el passat diumenge 23 d’octubre. 

La cerimònia d’ordenació va ser un moment doblement assenyalat per a la diòcesi de Sant Feliu. En primer lloc perquè la consagració de dos nous diaques no és cosa menor. L’Església n’ha tingut plena consciència des dels primers temps. Sant Ignasi d’Antioquia deia: “els que son diaques dels misteris de Jesucrist […] no son diaques de menjars i begudes, sinó servidors de l’Església de Déu” (Ad Trallianos 2,3). No és estrany, doncs, que cridés a “respectar als diaques com a Jesucrist” (Ad Trallianos 3,1). En segon lloc, va ser un dia assenyalat perquè Mons. Cortés celebrava el seu setanta-cinquè aniversari. Aquesta xifra representa per a tot bisbe diocesà molt més que un any més: representa l’hora de posar a disposició del Papa el seu càrrec com a cap de la diòcesi, l’hora de presentar la renúncia per jubilació. 

Com en una cruïlla, la basílica de Vilafranca presenciava  el trobament de dos successos contrastants. D’una banda, la benvinguda de dos nous ministres de Jesucrist i, d’una altra, el comiat del pastor de la diòcesi. Un colpiment difícilment contingut amarava, comprensiblement, els ànims de tots els presents. 

Les lectures proclamades, tot i ser les pròpies d’aquell diumenge, semblaven escollides per a l’ocasió. A la segona lectura, sant Pau ens deia: “la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar” (2Tm 4, 6). Doncs bé, els diaques, assistents dels sacerdots en l’acte sacrificial de la Missa, vessen semblantment llurs vides en l’altar, per a Déu i, des de Déu, en favor dels homes. D’altra banda, l’Evangeli, “tothom el qui s’humilia serà enaltit” (Lc 18,14), il·luminava el cor de la celebració. Els dos ordenands es postraven davant l’altar conscients del seu no-res i s’aixecaven ministres i consagrats de Jesucrist per tota l’eternitat. En l’homilia, Mons. Cortés va explicitar allò escoltat en la Paraula de Déu: va convidar tota l’assemblea a “fer de la nostra llibertat un regal per a Déu i, en les Seves mans, per als nostres germans.”  Alhora, recordava que el camí d’aquesta autodonació passa, per als ministres sagrats, pel “celibat, camí de perfecció radical de l’amor”. 

Abans d’acabar la cerimònia, l’acció de gràcies dels ordenands va fer esclatar l’emoció que habitava el temple. En els rostres dels ordenats i dels més íntims amics van córrer les llàgrimes. En els de tots els presents es van dibuixar extravertits somriures. 

Que Déu beneeixi aquests nous dos diaques en el seu camí cap el sacerdoci! 

David Lucena
Etapa Configurativa

Tres seminaristes de la diòcesi de Barcelona, l’Armand Kamnang, en Joan Xipell i en Peter Kibiru, vam rebre el passat 19 d’octubre l’Admissió als Ordres Sagrats a la capella del Seminari. Aquest ritu suposa un pas significatiu en l’itinerari de formació cap el presbiterat i se celebra en l’equador del procés formatiu, quan els seminaristes passen de l’etapa discipular a l’etapa configurativa. En aquest moment, els candidats manifesten públicament el seu desig de seguir en el procés cap al sacerdoci. Per part seva, l’Església reconeix que els candidats han assolit la maduresa suficient per tal de poder seguir un camí més profund i conscient de seguiment de la voluntat de Déu.

La capella del seminari es va omplir de familiars, amics,  gent de les parròquies i mossens que s’hi van voler fer presents per acompanyar-nos en la nostra nova resposta a la crida de Déu.

L’eucaristia va ser presidida per mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat. Recollint les paraules proclamades a les lectures de la celebració, es va adreçar a nosaltres afirmant que el motiu de la celebració era  la coincidència de dues voluntats, la de seguir el camí cap el presbiterat i el reconeixement, per part de l’Església, dels elements fonamentals de la vocació en els candidats. Aquesta coincidència de voluntats es va fer palesa en el moment en què el bisbe ens va cridar a cadascú pel nostre nom i vam respondre “Soc aquí”. Més tard se’ns preguntaria si volíem continuar la preparació per a poder ser aptes per rebre un ministeri de l’església i formar el nostre esperit per a poder servir fidelment Crist i el seu Cos, que és l’Església. “Sí, ho vull” va ser la resposta que vam donar públicament al que se’ns demanava. 

Moments previs a aquest sí, el bisbe es va adreçar a nosaltres amb unes boniques paraules, afirmant que “hem estat regalats per uns tresors que Déu mateix ha comunicat”. Aquest tresor, per cada un dels candidats, ha sigut la crida a la vocació presbiteral. Per tal de poder seguir-la, ho hem deixat tot per un dia, i si és la voluntat de Déu, comunicar aquest tresor al món com a sacerdots.

Certament, aquest és un do gratuït, tal com va afirmar el bisbe i com deia l’evangeli que es va proclamar: “s’exigeix molt d’aquells a qui s’ha donat més”. Tots tres podem afirmar que aquest do ens sobrepassa i que la nostra resposta no és més que fruit de l’amor rebut. Per a nosaltres, ens deia el bisbe, comença un període “en el què la persona que s’ha fet do per Jesucrist amb disponibilitat mira de fer, del seu cor, el cor de Crist, apòstol i sacerdot”.

Peter Kibiru
Etapa Configurativa