Categoria: Noticies

L’estiu ha estat ple d’experiències pastorals: El Seminari han participat de la PEJ (Peregrinació Europea de joves), del Festival de la Joventut de Medjugorje o de les convivències d’escolans, a més de passar uns dies de convivència al desert de les Palmes a Castelló. Ara, comencem el nou curs 2022-23 al Seminari de Barcelona. Com tots els anys abans de reprendre les classes vam passar uns dies de convivència i de posada en marxa de l’edifici. En primer lloc, vam tenir una xerrada amb el rector que ens va donar la benvinguda a tots. També va exposar els objectius d’aquest primer semestre per aconseguir una millor formació en el Seminari. Es va fer especial menció a la fraternitat entre els seminaristes, ja que el dia de demà, si Déu vol, compartirem aquesta fraternitat en el ministeri. Aquestes amistats es forgen en el seminari, treballant tots per un bon ambient a la casa.

Forma part de la convivència realitzar alguna sortida. Enguany, la pastoral de la mar Stella Maris, ens va convidar a tot el Seminari a fer un volt amb un vaixell pel port de Barcelona. Ens va acompanyar el diaca permanent Ricard Rodriguez-Martos, el qual va explicar tot el que realitzaven des d’aquesta pastoral al port, amb la quantitat de gent que reben diàriament.

L’endemà vam anar a conèixer els edificis més emblemàtics del Passeig de Gràcia. Aquesta vegada, el doctorand de la Facultat Antoni Gaudí Mn. Xavi Vila ens va acompanyar durant aquesta visita. Va ser una experiència inoblidable per a tots, ja que ens vam adonar de la gran presència cristiana que hi ha pels carrers de Barcelona. Des d’ara, cada vegada que passem pel Passeig de Gràcia, sabrem que tota ella és un camí de gràcia i un cant a la vida, plena d’elements teològics molt profunds en moltes façanes dels edificis.

Aquests primers dies sempre són molt emotius per a tots, ja que donem la benvinguda als nous seminaristes pels quals tant hem resat el curs anterior. A més, tenim llargues estones per poder compartir el que cadascú a viscut durant l’estiu. Poder parlar de totes aquestes experiències amb la comunitat del Seminari fa que aquesta fraternitat de la qual parlàvem anteriorment agafi protagonisme en la nostra relació amb tots.

 

Donem gràcies a Déu per tot el que té de bo aquest període de vacances i també li demanem que ens ajudi a portar la creu de cadascun en aquests moments més complicats. Però, de manera especial, li demanem que ens faci ser molt fidels a la crida que hem rebut.

Luis Jaureguizar
Etapa Discipular

“Quina alegria pelegrinar junts cap a Santiago de Compostel·la! Han estat uns dies molt especials en què joves de tot Catalunya ens hem trobat per caminar junts. Des de situacions diverses, però amb un mateix objectiu: aixecar-nos i donar testimoni.” Amb aquest missatge, dirigit per WhatsApp a més de dos-cents joves de la nostra diòcesi, Mn Carlos Bosch resumia l’experiència del Pelegrinatge Europeu de Joves.

A partir del 29 de juliol, grups de tot Espanya i d’altres països d’Europa vam iniciar un pelegrinatge a Santiago de Compostel·la des de diferents llocs. Les diòcesis catalanes vam fer el camí primitiu, començant a Lugo. Vam caminar més de cent quilòmetres en quatre dies. En tot moment vam estar acompanyats i cuidats per tots els equips encarregats de l’organització, a qui estem molt agraïts.

La Paraula de Déu anava donant llum al nostre pelegrinatge. Recordo un dia que va tocar l’Evangeli de la multiplicació dels pans i els peixos. Mn Joan Àguila ens va fer veure a l’homilia com nosaltres també havíem caminat durant aquell matí per trobar-nos amb Jesús. En arribar al poliesportiu on havíem de dormir, reunits com cada dia a l’Eucaristia, Ell tornava a alimentar-nos amb el seu Cos i la seva Sang. Poder compartir aquells dies amb tants mossens,  també especialment amb el bisbe Javier Vilanova, ens mostrava més visiblement que Crist sempre ens acompanya.

En arribar a Santiago ens vam trobar la ciutat plena de joves. Els últims dos dies, a la vigília de pregària i la missa final al “Monte do Gozo”, ens vam reunir dotze mil persones. Allà ho vam copsar clarament: tots havíem fet la mateixa experiència, tots havíem caminat fins a Santiago per trobar-nos amb Crist.

Un bon grupet del Seminari vam poder gaudir del pelegrinatge: Mn Bernat Gimeno, Mn Íñigo de Alfonso, Mn Jaime Moyà, Peter Kibiru i jo. A més, ens vam trobar amb seminaristes d’altres diòcesis de Catalunya, amb qui vam compartir el camí, la pregària i el desig d’apropar els joves al Senyor. En Peter i jo, juntament amb Mn Jordi Domènech, vam acompanyar adolescents de les parròquies on estem col·laborant (Santa Eulàlia de Vilapicina i la Comunitat Pastoral de Nou Barris). Va ser molt maco veure com el Senyor va tocar els seus cors. A l’autocar de tornada, ens van sorprendre en explicar els seus testimonis: tots mostraven un profund agraïment, molta alegria i el desig d’apropar-se més al Senyor. Això, per a nosaltres, és un veritable regal.

Javier Casals
Etapa Configurativa

Què duu cinquanta mil joves a peregrinar una setmana sencera a Medjugorje, un poblet perdut i calorós dels Balcans? Què fa del Mladifest, el seu Festival de la Joventut, el segon esdeveniment catòlic més multitudinari del món? Aquest estiu un nodrit grup de seminaristes vam poder descobrir-ho acompanyats de Mn. Pere Montagut i convidats per l’Associació Amor de Déu. Amb el cor obert i els ulls posats en Maria, vam fer les maletes, vam apagar els telèfons uns dies i ens vam encaminar cap a la 33ª edició del Mladifest.

Medjugorje deixa poca gent indiferent. És una parròquia activa i ben viva. Els carrers del poble s’omplen tot l’estiu de pelegrins desplaçant-se amunt i avall: del Rosari al Via Crucis, i torna a començar. Cada matí, havent pregat l’ofici de lectura i esmorzat, el grup barceloní teníem una activitat formativa diferent: xerrades espirituals, visites a llocs emblemàtics de Medjugorje o escapades per prendre un cafè sorprenentment bo. Els primers dies, fins i tot, vam poder compartir estones amb el nostre bisbe i cardenal, qui havia vingut per inaugurar el Festival. Enlloc no es veia millor el caràcter internacional de Medjugorje que en la trobada de peregrins hispanoparlants, que va presidir el cardenal Joan Josep Omella i que congregava joves espanyols i hispanoamericans en un ambient elèctric.

El matí més destacat ens va veure llevats a quarts de cinc. Era l’única manera de pujar el cim Krizevac, coronat per una creu immensa a la qual pugen els pelegrins tot pregant el Via Crucis, sense patir la calor immensa que a mig matí ja regna arreu. Ens va resultar molt inspirador veure malalts i ancians descalçant-se per pujar dalt de la muntanya, així com joves de la Comunitat del Cenacle duent a espatlles una noia que no podia caminar.

Tot i així, els moments més importants del Festival eren per la tarda. Començaven amb testimonis de persones per a qui Medjugorje havia estat un punt d’inflexió a la vida de fe i continuaven amb el res del Rosari. La multitudinària missa començava una hora més tard i era seguida normalment per l’adoració del Santíssim o altres actes de pietat. Finalment, acabada la jornada, milers de joves es quedaven a l’esplanada per cantar, pregar i gaudir de les nits d’estiu en comunió. Mirant tot aquella munió d’ànimes apassionades, vibrant amb un sol cor, amb les mateixes inquietuds, il·lusions i somnis, la joventut perenne de l’Església quedava ben retratada.

Com mirant-s’ho tot, al costat de l’altar, però també als cors dels pelegrins, la Mare de Déu somreia. Nosaltres, ja de camí a Barcelona, també somrèiem havent sentit de tan a prop l’amor de Déu i de Maria per al món sencer. Tornàvem sentint-nos enviats a compartir-ho amb tothom, guardant ben dins del cor tot allò que havíem vist i sentit durant aquesta setmana única… fins l’any vinent!

Josep Adolf Martí Bouis
Etapa Discipular

Aquest juliol els seminaristes de Barcelona vam tenir el privilegi de poder gaudir d’una convivència a Benicàssim amb el nostre cardenal Joan Josep Omella. Aquesta escapada va ser causa de gran alegria en el Seminari amb motiu dels dos anys de la seva postergació per la pandèmia. Per preparar-ho logísticament,es va formar una comissió de seminaristes, representants de cadascuna de les etapes formatives, per poder així aportar el màxim d’idees possibles.

Ens vam allotjar al Convent dels Pares Carmelites de Benicàssim, al Desert de les
Palmes (Castelló). El monestir, de sòbria i elegant presència, es troba envoltat d’horts de tarongers i jardins, recolzat per la muntanya Bartolo, integrat en un entorn natural extraordinari i dominant la vall que descendeix fins a Benicàssim. El desert és, doncs, un mirador privilegiat per a tot aquell que desitgi trobar un ambient de pau i bellesa. És un lloc ideal on passar uns dies d’esbarjo, després d’un any de treball invertit tant en els estudis com en el creixement de la pròpia vida personal i espiritual.

Vam poder dur a terme un seguit de sortides cap a llocs propers des del mateix convent. Així doncs, vam poder visitar les coves de Sant Josep (Vall d’Uixó), on vam gaudir d’un tranquil passeig amb barca al llarg del riu subterrani navegable més llarg d’Europa.

Altrament, vam poder visitar el castell de Peñíscola, també anomenat el castell del papa Luna, el qual està situat en la zona més elevada del penyal que domina la ciutat, a 64 metres sobre el nivell de la mar. Allà ens van explicar com els Templers van construir aquesta obra romànica sobre restes d’una fortalesa àrab entre 1294 i 1307. Més tard, l’antipapa “Luna” (Pedro Martínez de Luna i Pérez de Gotor), que pregnué el nom de Benet XIII, de l’obediència d’Avinyó, va convertir el castell en la seva seu pontifícia en el llarg litigi sobre la seva legitimitat. De la seva tenacitat, curiosament, ens ve l’expressió mantenerse en sus trece.

També vam poder visitar a Alquerías del Niño Perdido (Castelló) la Residència Mossèn Sol,dels Sacerdots Operaris Diocesans. Ens van rebre tant el director pare Emilio Lavaniego, com Mons. Rutilio del Riego Yánez, bisbe auxiliar emèrit de San Bernardino (Califòrnia, Estats Units). Ens van explicar que la residència és una casa per a sacerdots amb la “necessitat de créixer”, de manera que puguin tenir “mitjans per a un procés psicològic de maduració”, “un procés físic de reconciliació”, i un “procés per a recuperar la vida espiritual”. És tracta d’un acompanyament integral que s’ofereix a preveres de tota Espanya.

El cardenal va presidir l’Eucaristia amb tota la comunitat de sacerdots presents en la Residència i amb unes Carmelites Descalces, que es troben providencialment situades a pocs metres dels Operaris. En acabar vam prendre una fresca llimonada que ens havien preparat les carmelites i vam gaudir d’una barbacoa amb els operaris.

També vam tenir temps d’anar a la platja, on vam aprofitar per jugar partits (bastant discutits!) de voleibol. En una altra ocasió vam poder gaudir d’un campionat de Karts on tothom ho va donar tot. Igualment, un grup de valents van pujar el turó Bartolo (729 m). L’excursió va començar de matinada, quan encara era tot fosc, i en arribar al cim vam pregar Laudes amb unes meravelloses vistes de la costa. Laus Deo!

Eduard Mata Grau
Etapa Configurativa

Des de ja fa uns anys, el Seminari Menor de Barcelona convoca els escolans de les diòcesis de Barcelona i de Sant Feliu de Llobregat a unes convivències durant una setmana del mes de juliol. Aquest any van tenir lloc entre l’11 i el 15 de juliol a la casa de colònies El Collell, a la diòcesi de Girona.

Com cada any, els seminaristes del Major vam fer de monitors i ens vam reunir dilluns amb els seminaristes del Menor i els escolans, preparats per començar la setmana de colònies. Sempre és interessant veure la cara dels nens que, entre endormiscats i emocionats, arriben al Seminari amb ganes de passar una bona setmana prop d’altres escolans. Això sí, també venen amb ganes d’estar prop del Senyor, ja que són també unes convivències per descansar en Ell tot divertint-se amb activitats de diversa índole.

Procurem que les dinàmiques vagin canviant any rere any. De manera que enguany la temàtica girava al voltant de la figura de sant Tarsici, patró dels escolans, que va morir màrtir tot impedint que no li prenguessin la comunió que portava als cristians empresonats per la seva fe. Amb ajuda de grans actors, els seminaristes majors, vam poder escenificar alguns dels moments fonamentals de la vida de sant Tarsici. Fins i tot es va representar el moment de la mort on els escolans, deixant-se portar per l’eufòria i admiració cap a la figura del sant màrtir, van intentar estalviar-li la mort, tot i que els romans ja havien ferit de mort el pobre protagonista.

A part de les escenificacions, els escolans van poder gaudir també d’estones llargues de piscina, d’esport i de l’aventura estrella dins el bosc: un circuit de tirolines dalt dels arbres. En conjunt, eren diverses activitats on els escolans, seguint l’esperit de sant Tarsici, van donar-ho tot. Els participants estaven dividits en quatre equips que representaven quatre de les primeres comunitats cristianes: gàlates, efesis, corintis i colossencs.

Teníem també el goig de celebrar l’Eucaristia cada dia, que es va convertir en el pilar central de les convivències, atenent al fet que sant Tarsici va morir per defensar-la. Això va interpel·lar molt alguns dels escolans. Un dels dies vam rebre la visita de Mons. Javier Vilanova, bisbe auxiliar de Barcelona, qui va compartir amb tots la jornada esportiva de les “Olimpíades”, a més de presidir l’Eucaristia i acompanyar-nos durant la resta d’activitats diàries.

Per acabar, voldria compartir la il·lusió que sempre em fa tornar a les convivències d’escolans. Gràcies a elles vaig conèixer el Seminari Menor i, com a conseqüència, avui ja curso el segon any de Filosofia al Seminari Major. M’agrada pensar que altres escolans que han conegut el Seminari Menor a través d’aquestes convivències entraran, potser en un futur no massa llunyà, al Seminari Major. Ara per ara, no se m’acut una millor manera per fer conèixer la vida i la felicitat del Seminari a joves de totes les diòcesis, com no sigui formant part d’aquestes convivències inoblidables.

Pau Camacho
Etapa Discipular

Per tercer any consecutiu, els seminaristes del bisbat de Sant Feliu de Llobregat juntament amb el nostre bisbe, Mons. Agustí Cortés, i el delegat Mn. Joan Pere Pulido vam realitzar la convivència d’estiu. Enguany la destinació escollida era fer una ruta per Galícia. Com a novetat: la participació d’un representant del clergat recent ordenat, Mn. Joan Francesc Cortès, amb l’anhel que pugui esdevenir tradició.

Per preparar l’escapada vam buscar diferents llocs d’interès per tal de poder conèixer una altra realitat eclesial. Alhora, però, tenint en compte les seves tradicions culinàries i el seu fantàstic patrimoni artístic i cultural. Tot sintetitzat en quatre dies.

Per començar aquests dies de convivència, vam tenir la sort de poder gaudir d’una visita guiada a la catedral de Santiago de Compostel·la, tant per l’interior com per les terrasses. Fascinava veure com aquelles pedres testimoniaven la fe de tants pelegrins que, al llarg del temps, havien arribat als peus de l’apòstol amb les seves il·lusions i peticions.

Per ampliar horitzons, el segon dia vam desplaçar-nos fins a l’extrem sud de les terres gallegues per poder visitar la catedral Santa Maria de la diòcesi de Tui-Vigo. Per arrodonir aquella jornada, vam tenir el plaer d’experimentar el do de l’acollida i la gratuïtat per part del bisbe d’aquella diòcesi, Mons. Luís Quinteiro. S’hi van sumar l’equip de formadors del seu seminari, encapçalat pel rector Don Ángel Carnicero, i d’un grup de seminaristes. Havent compartit el típic dinar gallec amb els amfitrions i fora de tota programació, Don Ángel ens va acompanyar a Baiona. Allà es conserva una rèplica de la caravel·la “La Pinta”, una de les tres naus amb les què Colom va arribar a les Amèriques.

Per descobrir el nord de Galícia ens vam desplaçar fins A Coruña. Allí, després d’haver celebrat l’eucaristia a la Col·legiata de Santa Maria i de veure’n el museu amb totes les peces d’orfebreria, vam poder gaudir de l’entorn marítim que es copsava des del Faro de Hércules. L’anècdota del dia: l’entrada d’un vaixell de la marina amb els mariners tocant el “Turuta”, marxa militar típica del carnaval vilanoví.

Per acabar aquesta convivència d’estiu vam visitar la capella de San Caralampio, situada a O Grove, on vam celebrar l’eucaristia. Després arrodoníem l’experiència gallega coneixent el món del musclo i de l’ostra i, com no, fent-ne un petit tast.

En acabar el viatge tot el grup coincidia en el mateix: han estat uns dies que han servit per reforçar els vincles entre nosaltres i amb el bisbe, tot coneixent l’Església que peregrina a Galícia i experimentant els dons de la gratuïtat, l’acollida i la fraternitat.

Josep Sellarés 
Etapa Pastoral

La peregrinación con la Hospitalidad de Lourdes de Barcelona estaba programada una vez finalizado el curso 2021-2022. Tuvo lugar en el mes de junio y nos sumamos los seminaristas de las etapas Propedéutico y Discipular. Para algunos de nosotros, como fue mi caso, se trataba de la primera experiencia mientras que otros ya repetían.

Los días previos a la salida se percibía en la sede de la Hospitalidad la ilusión desbordada por la peregrinación, tanto de los organizadores como de los hospitalarios y peregrinos, incrementada por la suspensión de los viajes al Santuario de los últimos años con motivo de la pandemia. Esta ilusión nos fue contagiada a los seminaristas que nos preparábamos para la salida en la reunión preparativa, en la cual se nos transmitió -especialmente a los nuevos participantes- la gran experiencia que estábamos a punto de vivir, y que tanto bien nos iba a hacer en nuestro proceso formativo encaminado hacía el ministerio presbiteral.

Llegado el día de salida, nos encontramos en la estación de Francia, donde se distribuían los autocares entre los diversos grupos, con sus hospitalarios y voluntarios. Ya en el trayecto pudimos vislumbrar la alegría, fraternidad y esperanza en una expedición ansiosa de encontrarse con la Virgen y sentir el consuelo de su manto durante los días venideros.  Aun con ganas de llegar cuanto antes al Santuario, no dejamos de disfrutar el viaje, especialmente en las diversas paradas del trayecto.

Llegamos a Lourdes por la tarde del día 23. Rápidamente nos instalamos y acudimos al Accueil, el hospital donde se alojaban los enfermos y peregrinos. Allí empezamos a prestar nuestro servicio junto a los demás voluntarios, algunos de ellos con años e incluso décadas de experiencia en esta peregrinación. Una vez acostados los peregrinos, los seminaristas acudimos, antes de irnos a dormir, a la última misa del día en la gruta de la Virgen.

Los días sucesivos, del 24 al 26, fueron intensos y sin tregua para el descanso, que parecía no necesitarse. Pese a las escasas horas de sueño, encontrábamos fuerzas para poder no solamente llevar a cabo las tareas de ayuda, sino disfrutar de ellas, a la par que de la compañía de todos los hermanos que la Providencia nos ponía en el camino.

Madrugábamos para acudir al servicio de sala asignado, donde ayudábamos a los enfermos para después acudir a los actos y celebraciones previstas: la misa con la Hospitalidad, la procesión de antorchas, la exposición del Santísimo o la misa internacional son momentos de oración que voluntarios y peregrinos gozamos con intensidad.

Pasamos los días de peregrinaje compartiendo una gran experiencia, que finalizó el último día con una paella fraterna, música y baile posterior, donde celebramos toda la experiencia vivida.

El Santuario de Lourdes y los peregrinos suponen una luz de esperanza para nuestros atribulados días: bajo el amparo de la Virgen, el Señor se hace presente de forma especial y a través de los más necesitados.

Raul Tornavacas
Etapa Discipular

El divendres 20 de Maig vam tenir el goig de rebre al Seminari a dos “germanets” de la Comunitat de l’Anyell. En Lucas i en Carles pertanyen a la única fraternitat masculina present a Barcelona. Viuen al costat de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè. La seva missió és senzilla: «una humil presència d’oració, de celebració de la Paraula i de la Eucaristia, d’Adoració i d’amistat amb tothom i, en particular, amb els més pobres».

Després de dinar, ens vam reunir tots a la nova llar. El germanet Carles, natural de Terrassa, va explicar la seva vocació. Quan era petit, va marxar de missions al Japó amb la seva família. Allà va viure la major part de la seva vida. En tornar a Barcelona per fer els estudis universitaris, va conèixer la Comunitat de l’Anyell. Després d’un sopar amb els “germanets”, Déu li va posar al cor el desig d’entregar la seva vida en aquesta congregació. El vam veure molt content d’haver dit que sí al Senyor.

Tot seguit, el “germanet” Lucas ens va explicar amb més detall el carisma de la congregació. Realment, és una història molt bonica. La Comunitat de l’Anyell té la peculiaritat de tenir una fundadora dominica i un fundador franciscà. Tots dos, seguint la crida del Concili Vaticà II, cercaven el «retorn continu a les fonts de tota vida cristiana i a la primera inspiració dels instituts» (Perfectae Caritatis, 2). L’any 1981, el bisbe de Chartres va reconèixer la seva fundació. Al 1983, fou reconeguda pels dominics com un nou rebrot de la seva ordre. D’aquesta manera, naixien com a nous mendicants al cor de l’Església. Avui són 160 germanetes i uns 30 germanets arreu del món.

Al final de la trobada, ens van explicar diverses anècdotes de la seva vida al barri gòtic. Viuen del que la gent els dona. Per això, es dediquen a trucar a les cases per aconseguir alguna cosa per menjar. D’aquesta manera, reviuen l’experiència de Jesús, que truca a la porta tot buscant ser acollit. Com Ell, experimenten ser acollits, però també ser rebutjats… Ens van parlar amb molta alegria d’una musulmana que feia poc els havia donat de menjar. A més, els va convidar a tornar quan volguessin. Per al Lucas, la providència consisteix en això: Déu crida al cor i l’home respon amb la seva llibertat.

Que els germanets hagin estat tant de temps a la nostra ciutat també és molt significatiu. Malgrat les dificultats, hi ha moltes persones que continuen responent quan Jesús truca a la seva porta. Això, als seminaristes, també ens omple d’esperança.

El dia 10 de maig, un grup de dotze seminaristes vam tenir l’oportunitat d’assistir al partit entre el Barça i el Celta al Camp Nou. Després que mesos enrere alguns seminaristes haguessin visitat el camp de l’Espanyol a Cornellà també en un partit de Lliga, ara era el torn perquè els culers del Seminari poguessin celebrar el seu barcelonisme a l’estadi del seu equip.

Aquesta vegada també ens va acompanyar mossèn Salvador, però no tan sols en qualitat de rector del Seminari, sinó com a autèntic aficionat culer. No tenen l’honor de poder dir el mateix els seminaristes pericos, malgrat es puguin consolar veient el record institucional de la seva visita a l’RCD Stadium decorant a la nova llar. Ara bé, per no desaprofitar cap ocasió per estrènyer la fraternitat amb els nostres germans de l’Espanyol, els barcelonistes vam acceptar que s’unís a la nostra expedició en Josep Adolf, que és actualment un dels més enfervorits seguidors de l’equip rival al Seminari.

Futbolísticament, vam gaudir d’un partit plàcid amb una victòria relativament fàcil del Barça, però no per això vam celebrar amb menys intensitat els tres gols del nostre equip, obra de Memphis, el primer, i d’Aubameyang, el segon i el tercer. En definitiva, una nit de festa culer seminarística arrodonida per un triomf merescut del Barça.

El pasado domingo 8 de mayo tuvo lugar la ordenación presbiteral de Mn. Joan Francesc Cortès i Ribot en la Catedral de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat, celebrada por el Sr. Obispo Agustín Cortés.

Celebración llena de gran emotividad y solemnidad.

La celebración sacramental del orden sacerdotal tiene un carácter solemne y supone el paso del diaconado al sacerdocio y la entrada al presbiterado, para ejercer el ministerio sacerdotal en una comunidad particular.

Precisamente, el Sr. Obispo Agustín nombró a Mn. Joan Francesc Vicario de la catedral-parroquia de Sant Llorenç.
La ceremonia fue musicada por la Coral del Seminario y un coro profesional, formado por algunos compañeros que habían trabajado en el ámbito musical con el ordenando. Momentos como la procesión de entrada, el Gloria, las letanías, el rito de vestición, el Ofertorio o la Consagración, estuvieron siempre acompañados de grandes piezas musicales. Todo fue preparado al mínimo detalle, para convertirla en una celebración inolvidable.

Los momentos más emotivos y de complicidad los tuvo con su familia. Especialmente, a la hora de recibir la bandeja con las nuevas estola y casulla de manos de sus sobrinas. Otro momento también neurálgico fue cuando sus padres acercaron la patena y el cáliz al Sr. Obispo, para que, conforme el ritual, se los entregase al nuevo sacerdote.

Tras el rito de ordenación sacerdotal

Ya ordenado, como nuevo miembro del presbiterio diocesano, recibió el abrazo fraterno de todos los sacerdotes. Tras la oración de postcomunión, Mn Joan Francesc leyó unas palabras de agradecimiento. Al recordar su población de origen en Mallorca, Manacor, se emocionó hasta casi perder el habla. También agradeció con afecto a todos aquellos que lo han acompañado a lo largo de su formación.

Su primera misa, al día siguiente, lunes 9 de mayo, fue en la Basílica de la Purísima Concepción y de Nuestra Señora Asunción. El día 25 de mayo, celebró su primera misa en el Seminario Conciliar de Barcelona, que siempre es un motivo de alegría para todos los seminaristas.

Un paso trascendental, el sacerdocio

Este paso del diaconado al sacerdocio es el inicio de una etapa que dura toda la vida. Es aquello para lo que nos preparamos todos los seminaristas durante los años de formación en el Seminario. Mn. Joan Francesc no podrá dejar de mirar en retrospectiva a esta comunidad que nos acompaña para dar un sí a Dios definitivo.

Pero hasta que no llega ese preciso momento, no te das cuenta del todo de lo grande que es. Esta es mi percepción al estar también en un cambio de etapa. Pasaré de la etapa configurativa a la pastoral, con vistas a recibir el diaconado. Siento un gozo indescriptible al ver un nuevo sacerdote que ha aceptado la voluntad de Dios sin reservas y para la eternidad.

¡Que Dios le guíe en el camino que ha aceptado, para ser un buen sacerdote y apóstol!

Manuel Sagrado Corazón Rodríguez Garrido
Etapa Configurativa