Categoria: Noticies

Com cada any els seminaristes hem tornat a fer uns dies d’Exercicis Espirituals. Enguany han sigut, novament, a la casa de Santa Elena, a Solius, província de Girona. En primer lloc, puc dir que veritablement aquests dies són un regal del Senyor. Cadascuna de les hores del dia, si són aprofitades honestament, estan pensades per viure una experiència personal amb Crist en primera persona. Més o menys intensa, però la fas…, i tant que la fas! Tanmateix, existeix una condició almenys perquè es doni aquest trobament amb Jesús. Cal estar en disposició d’una obertura sincera de cor vers Déu.

Aquest any, els Exercicis han estat predicats pel P. Xavier Rodríguez, jesuïta que té l’encàrrec d’acompanyar espiritualment els seminaristes que ho desitgin en el nostre Seminari. Sota el títol “Exercicis Espirituals per vèncer-se a si mateix i ordenar tot afecte per desordenat que pugui ser…”, hem viscut uns dies en què qui ho ha desitjat ha pogut tastar la metodologia i allò que explica sant Ignasi de Loiola en els seus Exercicis Espirituals, com són les diverses maneres de pregària, i tants altres consells pràctics, per fer de la nostra pregària una experiència profunda.

Personalment, puc dir que han estat uns exercicis espirituals que deixaran petjada en el meu camí, tant a nivell vital, com de discerniment vocacional, ambdós vinculats al Crist. I, precisament, aquesta era la principal petició que portava per aquests dies: “…Senyor, que pugui veure i discernir la vostra voluntat per al bé de l’Església, a major glòria vostra”.

Si ja he dit que aquests dies són tot un regal d’aprofundiment en el Senyor, per a mi ho han estat de manera molt més accentuada, ja que sempre coincideixen amb l’impàs del primer al segon semestre de la facultat. I considero que, tot i que també no són uns dies de descans, ens serveixen per carregar les “piles” espirituals. Així, puc fer meves les paraules que diu sant Pau als Corintis en la seva primera Epístola, quan anima als cristians a perseverar cap a una corona que mai es marceix (1Co 9,25).

I és que, tant si arribo com si no a ser capellà, el que tinc cada cop més clar és que la santedat és la plenitud a la qual aspiro. És mitjançant l’assimilació de la meva vida a la de Jesucrist, de mica en mica, com deixo que sigui Ell qui vagi transformant el meu cor. Tot sent conscient que costa, que és un camí que fa molt de respecte i sovint no és gens fàcil… Però és per això que els Exercicis Espirituals són tan importants per a la vida de tot cristià, i deixeu-me dir encara: molt més per als qui estem discernint, en aquest cas, una vocació al sacerdoci.

Per tant, us demanem, si us plau, que no deixeu de pregar per nosaltres!

Mateo Gómez Bernal
Etapa Discipular

«Courage proposa a les persones homosexuals un camí de santedat per viure en castedat la vida cristiana.» Així resumia la seva tasca pastoral el pare Víctor de Luna, capellà d’aquest apostolat a Itàlia. Ho feia en el marc de dues sessions de formació que el Seminari va dedicar el passat 18 i 19 de febrer a l’acompanyament de persones amb atracció pel mateix sexe. Courage és un apostolat catòlic que va néixer l’any 1980 per inspiració de l’arquebisbe de Nova York, el cardenal Terence Cook, que va encarregar al pare John Harvey (1918-2010), un teòleg moralista, que es dediqués a l’acompanyament de persones que tenen atracció al mateix sexe. Actualment compten amb 178 grups repartits pel món. A Espanya es va fundar un primer grup a Toledo l’any 2019.

En la presentació que es va fer al Seminari vam comptar amb la presència del pare Víctor i també amb el testimoni de Pablo, molt actiu en aquesta pastoral a nivell estatal. Aquest madrileny de 52 anys provenia d’una família desestructurada i amb 17 anys va escapar de casa acabant immers en la prostitució masculina durant 12 anys. A l’entorn dels 30 anys, va començar a experimentar un canvi important. Gràcies a uns amics catòlics va començar a canviar d’estil de vida: va reprendre els estudis acadèmics i va trobar feina. Finalment, va viure una forta conversió religiosa gràcies a moments d’impacte com la JMJ de Madrid del 2011. Des de llavors, viu una vida de castedat abocada a l’anunci de l’Evangeli i l’ajuda als més necessitats. El seu testimoni va ser colpidor i vehement: «Si no és per acció de Crist com s’explica que jo pogués passar d’una vida de disbauxa a viure en castedat?» «Quan vaig conèixer Courage vaig veure que allò que ells proposen és el que jo estava vivint», va concloure.

L’apostolat d’aquest grup no és cap teràpia ni fan cap tasca psicològica. «És un apostolat senzill basat en un acompanyament fratern, en el respecte i la comprensió», resumia el pare Víctor. Els cinc punts que proposen són expressió de la doctrina de l’Església continguda al Catecisme: viure en castedat, dedicar la vida a Crist, teixir un esperit de germanor entre els membres, cultivar amistats sanes i esdevenir bons testimonis.
Courage és essencialment un lloc per trobar-se amb Crist. No és un espai especulatiu ni de debat sinó arrelat en la realitat, en l’amistat i en la vida cristiana. «Som un testimoni que és possible viure l’atracció al mateix sexe d’una manera diferent», explicava Pablo.

En el marc de la formació com a futurs preveres, es va insistir en la importància de l’escolta, l’acompanyament, el discerniment i la paternitat espiritual. «És important no saltar-se la llibertat de ningú però alhora tenir la valentia de presentar Jesucrist i el camí que planteja l’Església per a les persones amb atracció pel mateix sexe», animava Pablo. A Courage totes les reunions de grup han d’estar acompanyades per un sacerdot que també té un paper destacat en l’acompanyament espiritual i en la confessió.

Joan Piñol i Garcia
Etapa Configurativa

El passat 9 de febrer, sis joves seminaristes van rebre el ministeri del lectorat i tres rebíem el ministeri de l’acolitat. La cerimònia, presidida per l’Excm. Mons. Sergi Gordo, bisbe auxiliar de Barcelona, es va dur a terme a la capella del nostre Seminari Conciliar. L’Església va concedir als meus companys i a mi el do més preuat que té: la Paraula de Déu i l’Eucaristia.

Haver estat instituïts en aquests ministeris en el nostre camí cap al sacerdoci ens ha fet descobrir el valor de la fraternitat, en la qual en aquests anys hem pogut créixer, i que estem cridats a viure de manera especial com a futurs preveres. Quan una persona es troba fora la pròpia casa, necessita descobrir un lloc al qual pugui dir “llar”. Nosaltres hem tingut la sort de descobrir-ho en el Seminari Conciliar de Barcelona, que ens ha acollit tots aquests anys. Ara que ens anem acostant al final de l’etapa formativa, m’agradaria compartir amb aquesta gran família del seminari l’alegria que aquests últims mesos han suposat per a mi, i també per a tots nosaltres.

Puc confessar-vos que ha estat un dels dies més emocionants d’aquest camí de seguiment al Bon Pastor. Una de les paraules del Senyor que aquests dies preparatoris a rebre els ministeris ressonava en el meu cor era t’enalteixo amb tot el cor, Senyor, et vull cantar a la presència dels àngels (Sl 138,1). És el gran misteri de la crida del Senyor, de la vocació al sacerdoci, de la lloança ininterrompuda que ha de representar la nostra consagració a Déu. El Senyor ha anat preparant les meves mans durant sis anys, a fi que, amb aquest ministeri de servei a l’altar, pugui portar el seu cos eucarístic a tota la gent afamada de la seva misericòrdia. Els dies previs a rebre aquest ministeri pensava que a, partir d’aquest dia, serviria a l’altar del Senyor fins a morir; li vaig demanar a la nostra mare Maria que mai m’hi acostumés, que aprengui d’ella a servir-lo com a Betlem, com al Calvari, com sempre va fer ella amb el seu Cor Immaculat.

Només puc cantar les misericòrdies que el Senyor cada dia em concedeix, i especialment per fer-me el seu acòlit i servidor. Voldria agrair als sacerdots que m’han ensenyat i acompanyat amb el seu caràcter i exemple a tractar a Jesucrist Eucaristia. 

“Sóc aquí” és la resposta que donem quan el Senyor, en el seu amor i amb tota l’Església, ens crida pel nostre nom. Desitjo que aquesta resposta es vagi manifestant en un continu i progressiu amor a Jesús Paraula i Eucaristia, i en una major configuració a la vocació de prevere per tal que servim i estimem sempre més a l’Església de Déu. 

Andreu Salinas
Etapa Configurativa

Avui hem visitat, hem viscut –millor– dos exemples de l’amor misericordiós, d’aquell que tant ens recorda al Pare, i que ens fa iguals en no buscar el que ens fa diferents, sinó tots u, en el si de la seva Mare Església. Un matí gèlid de novembre, d’aquells on es fonen un sol i cel transparents, hem trobat l’escalf i acolliment familiars de dues comunitats religioses de la nostra ciutat, habitades, com dos pessebres, per l’abraçada contemplativa i activa de la mare joiosa i acollidora, per l’esguard serè i segur del pare protector i pel confort suau i càlid d’un bressol arrecerat, bocins anticipatoris del cel. Un Betlem l’una, un Natzaret l’altra, talment hem viscut aquestes visites; primer, al monestir de les monges Carmelites Descalces de la Immaculada i, després, al convent-llar d’infants de les Filles del Diví Zel (de la família dels Rogacionistas), totes dues sites al carrer de la Immaculada que per intercessió de les primeres va prendre aquest nom quan s’hi van instal·lar allà cap al 1942, encara en temps de postguerra. Les carmelites descalces, tal com ho anuncien en la seva pàgina web de presentació, “essent un Institut religiós de caràcter estrictament contemplatiu, són sobretot testimonis clars de la primacia absoluta de Déu a la vida humana. I per Ell i responent amb un cor disponible al do de la vocació personal, la seva existència es converteix en una mena d’ofrena, no només per renunciar a la família o a la llibertat de comunicació al món, sinó sobretot per subordinar tota la 2 vida, fins al més mínim detall, a la pregària i ferma perseverança en la presència de Déu. En participar en el carisma de Santa Teresa de Jesús, les carmelites descalces “estan cridades a la contemplació, tant a la pregària com a la vida” (Constitucions 1991, n 10)”.

Sempre és una ocasió de profunda impressió per a l’esperit poder sentir la veu i l’Ave Maria Puríssima d’alguna monja a través del torn, però quan a més pots reunir-te amb la comunitat al complet a través de la doble reixa del locutori, a la usança de temps regis de la Santa Madre, l’experiència esdevé un viatge a través dels segles que van més enllà del de Teresa de Jesús o Joan de la Creu, transportant-nos a un temps kairós, on el cronos ha deixat de marcar les hores, per deixar-nos habitar uns instants del do i la gràcia que ens acosten a l’eternitat del cel. Ens hem conegut per nom, tot posant cara i ulls a les nostres quimeres, vocacions comunes en el Crist, com a centre de les nostres vides; hem compartit notícies, “capellanes”, bromes, cants i rialles; però sobretot hem desplegat els dons i fruits de l’esperit, entre la caritat, l’alegria, la pau, la benignitat, la suavitat…, que tant necessaris són per recordar-nos que és Ell la seva font i a Ell a qui servim, i és per la Verge Maria per qui ens deixem educar i acompanyar en aquest viatge temporal que ens fa tornar al món material, però amb una mica més del sabor celestial al cor i als sarrons.

No gaire lluny del monestir, al mateix carrer de la Immaculada, trobem la Llar d’infants “Corazón de Jesús”, una escola infantil depenent de la Congregació Filles del Diví Zel, i que està en funcionament des de 1969. En aquest moment la casa la regenten quatre religioses que, amb l’ajut i professionalitat d’educadores i mestres infantils, atenen nens i nenes des dels 4 mesos fins als 3 anys. La seva presència és pràcticament testimonial i per als infants són les “abuelitas”, que els reben cada matí i els mimen i donen pistes amb l’afecte més maternal per ser feliços amb l’essencial, durant les llargues hores en què els progenitors es dediquen a treballar i treballar… També amb elles hem tingut ocasió de compartir, a l’aroma d’un bon cafè, somnis i il·lusions per un món més just i solidari amb aquells desheretats i abandonats a qui Déu ens convida a rebre com els seus petits i fills preferents. Avui no fem servir aquella separació multisecular entre monges contemplatives i actives. Avui tota acció destinada a buscar l’amor cristià parteix de la contemplació, com tota vida en contemplació porta a l’acció com acte ple d’aquell amor. Per exemplificar-ho podem recórrer al símil del forn: no hi ha experiència més plaent, sensorial i espiritual alhora, que entrar a un forn, sigui per comprar un pa, una pasta o un pastís acabats de fer; el diàleg que s’estableix amb el panader o panadera, que ens agrada trobar contents darrera el mostrador, és gairebé un acte sagrat de comunió, en oferir-nos aquelles delícies que comprem com manà del cel. Però, com bé sabem, al darrera de tot hi ha sovint algú altre, un forner tal vegada ocult, que no veurem o coneixerem necessàriament, que ha trencat el silenci de la nit, llevant-se abans que ningú per anar a l’obrador per elaborar i cuinar aquestes exquisideses. Tots dos mediadors són actes imprescindibles de pregària i amor, tant els de qui amassa i cou el pa anònimament, com qui el fa visible i a mans per a la nostra delectança i felicitat.

Antoni Manzanera
Etapa Propedèutic

El passat 16 d’octubre vaig poder gaudir d’una celebració ben destacada: la beatificació, presidida pel Card. Semeraro a la Catedral de Córdoba, dels meus parents sacerdots D. Julián Rivas Rojano i D. Juan Lucena Rivas, martiritzats l’any 1936. Aquesta cerimònia va suposar, per a tota la meva família, i també per a tota l’Església d’Espanya (en total van beatificar 127 màrtirs), un gran motiu de joia i tot un honor.

D. Julián, nat a Baena el 1878, entrava als 15 anys al Seminari de Córdoba. Enviat a estudiar a Roma, allà seria ordenat sacerdot el 1903, pel Card. Merry del Val. El 1910 obtenia el parroquianatge de Nuestra Señora de Armentera, a Cabeza del Buey, on hi estaria fins a la seva mort. L’ornaven moltes virtuts: agudesa intel·lectual, hospitalitat generosa, pietat eucarística, patriotisme, distingida eloqüència, amor pel sacerdoci catòlic i pels seminaristes, magnificència en el culte diví, senzillesa i humilitat, afabilitat i sentit de l’humor… Em deturo en la veneració que tenia envers el sacerdoci i les vocacions: en una primera Missa “el sermón estuvo á cargo del profundo y elocuente teólogo don Julián Rivas Rojano, que expuso de una manera magistral la dignidad y excelencias del sacerdocio católico”, i en una altra primera Missa predicà “con un hermoso discurso en que ponderaba la santa y doble misión del Sacerdote cristiano, como Ministro de Dios en la tierra y como intermediario de sus gracias. Terminó con unos consejos al misacantano saturados de amor y de espíritu cristiano que, llenos de verdad y de elocuencia, fueron maravilloso broche que cerró su hermosa oración”. A més, sempre es va plaure de tractar els seminaristes amb respecte i afecte, procurant solucionar qualsevol problema que tinguessin. A l’arribar de vacances els reunia i els prevenia de possibles perills per a la seva vocació. Li agradava que assistissin tots amb sotana i sobrepellís a la Missa major dels diumenges i dies festius, i els aconsellava el res diari del Rosari tal com ell ho feia cada tarda a la parròquia.

Sobre la seva mort, ens diu la seva neboda-neta que “fue detenido con otros amigos de Cabeza de Buey (…) y aquella misma noche [27-VII-1936] los fusilaron en el mismo cementerio. Tío Julián y otros, no murieron: cuando los milicianos se fueron, tres o cuatro emprendieron la huida del lugar, pero el tío no podía al estar más herido: se hizo el perdido en un lugar del camino. Una vez que comprobó que los otros siguieron regresó solo al pueblo al amanecer donde le descubrieron y le dieron una muerte más cruel para pagar por los que huyeron”. Tenia 58 anys.

D. Juan, nascut a Baena el 1895, ingressà als 12 anys al Seminari de Córdoba, primer com a seminarista extern (a casa del seu oncle, el mateix D. Julián Rivas) i després com a intern. Enviat a estudiar a Roma, on rebria un segon premi a l’Acadèmia Romana de Sant Tomàs d’Aquino i on també rebria el subdiaconat de mans de Merry del Val, va haver de tornar abans d’hora a Córdoba per malaltia. Ordenat allà sacerdot el 1919 pel bisbe Ramon Guillamet i Coma, exercí la docència de diverses matèries al Seminari. El 1928 obtindria el parroquianatge de Nuestra Señora de la Purificación, a Puente Genil, on s’hi estaria fins el dia del seu martiri. Amb D. Julián, compartia gran capacitat intel·lectual, hospitalitat, patriotisme, pietat eucarística, excel·lent oratòria, amor pels seminaristes, esplendidesa en la litúrgia, senzillesa, sentit de l’humor, i destacaven en ell d’altres virtuts com el zel d’ànimes, una incansable laboriositat apostòlica, una afable sociabilitat… Mostra de les seves ànsies redemptores son les paraules que pronuncià en prendre possessió de la parròquia de Puente Genil: “terminado el Santo Sacrificio, el celebrante habla al pueblo, y lo hace con la voz velada por la emoción, por la transcendencia del momento y por el maravilloso espectáculo que le ofrece el pueblo de Puente Jenil congregado en las hermosas naves de la iglesia, de esa iglesia que él supo embellecer y hermosear; y esa misma emoción da magnífica elocuencia a sus párrafos y una dulce y sutil ráfaga de entusiasmo se esparce por el templo cuando dice que habla a su pueblo, porque ya es un pontarés más, y que a él se entrega para la salvación de las almas, tomando como guía y norte de su labor aquellas palabras del apóstol San Pablo (…): «Traham eos in vinculis charitatis»”.

El seu martiri, pressentit per ell mateix temps abans que s’esdevingués, el relata la seva neboda: “les llevaron detenidos a un vagón de tren. Los milicianos (…) llevaban una lista de nombres, en la que no aparecía Juan. Cuando ya se los llevaban, uno de los milicianos se da cuenta de que sentado queda una persona y al preguntar ‘¿quién es ese viejo?’, él mismo le contestó: ‘soy el párroco’, y se lo llevaron con el resto (…). Juan tenía mucho pelo negro y abundante. Lo mataron con sólo 41 años, pero en aquella terrible noche se le puso el pelo blanco y por eso le confundieron con un anciano. A parte de las vejaciones, uno de los milicianos le dio con bayoneta en la cara, sangró y cayó al suelo, donde le patearon, le arrancaron del cuello la cadena y medalla (‘para qué te va a servir esto’, le dijeron), le dieron un tiro, y vivo todavía lo echaron a una fosa común con fuego (…). Lo que no se pudo probar era que le cortaron la mano derecha y que se la tiraron diciendo, ‘toma, para que la besen las beatas…’ Murió perdonando a los que le mataban y diciendo [dues vegades, amb força] ‘Viva Cristo Rey’ (…). Por lo visto en el vagón en que les encerraron también estaban dos seminaristas muy jóvenes a los que los milicianos decían que dejarían libres si apostataban. Juan les vino a decir: ‘el que os dejen libres no lo tenéis seguro. Lo que si tenéis seguro es el cielo si os matan por vuestra fe’. También murieron”.

Pensar que porto en les meves venes sang d’herois, de campions de la Fe, m’estimula a seguir el seu exemple per tal de ser digne familiar seu, alhora que el saber que son al Cel m’empeny a implorar la seva intercessió per tal que custodiïn la gràcia de la meva vocació sacerdotal, la qual, sols Déu ho sap, probablement es degui a aquests beats. Ple de gratitud a ells per la fe de què m’han heretat, espero que aquest exemple i aquesta intercessió siguin profitosos per a molts.

Beats Juan y Julián, pregueu per nosaltres!

David Lucena
Etapa Configurativa

Si el passat 13 de març vam poder gaudir de la presència del professor Martín Echavarría al nostre Seminari, el dia 1 de octubre ens va honrar amb la visita de qui va ser el seu mestre, el P. Ignacio Andereggen, doctor en Filosofia i en Teologia. Després de sopar en la seva companyia, vam poder compartir amb ell un agradable col·loqui que tenia per fil el sacerdoci.

En primer lloc, Andereggen exposà en un petit discurs algunes idees sobre el sacerdoci, donant així peu a un posterior diàleg amb els seminaristes. Va començar dient que “un sempre vol saber el que és”, d’on prové la necessitat que té el sacerdot i, en certa manera, el seminarista, d’estudiar el sacerdoci. En el seu discurs, Andereggen va sintetitzar el contingut del seu llibre Sacerdocio y plenitud de vida. Teología y espiritualidad sacerdotal en el Concilio Vaticano II y en Santo Tomás de Aquino.

Va començar, doncs, parlant del Concili Vaticà II i de l’influx, no sempre apreciat, de Sant Tomàs d’Aquino en ell. D’una manera especial, Andereggen va destacar com aquesta influència de l’Aquinat es percep clarament en el decret conciliar Presbyterorum Ordinis: el Sacrifici Eucarístic és allà on “s’ordena i (…) s’acompleix” el ministeri sacerdotal, és la “funció principal”, “el centre i l’arrel” de la vida del sacerdot (cf. nn.2, 13 i 14), i la pastoral de l’Església s’ordena a l’Eucaristia (cf. n.5). En connexió amb això, Andereggen va traçar la doctrina de Sant Tomàs sobre el sacerdoci. Per a l’Angèlic (cf. In IV Sententiarum d.24 q.3 a.2), el sacerdot té dos actes: un de principal, consagrar el veritable Cos de Crist, i un altre secundari, preparar el poble de Déu per a la recepció d’aquest Sagrament (de manera que, pot inferir-se, no tota activitat del sacerdot és pastoral, sinó només aquella que ordena el poble de Déu a la recepció de l’Eucaristia, és a dir, a la recepció del Cos de Crist -res et sacramentum- i de la gràcia que ens fa estar en comunió amb Déu i amb els seus fills -res tantum-). Pel que fa a l’acte principal, l’acte del sacerdot no depèn de cap potestat superior tret de la divina, però pel que fa a l’acte secundari, l’acte del sacerdot depèn d’una potestat superior, i humana: la del bisbe (per exemple, el sacerdot no té capacitat d’absoldre sense la llicència del bisbe). Per això, dirà Sant Tomàs que la potestat episcopal està per sobre de la del prevere pel que fa a l’acte secundari i no pel que fa al principal. El mateix deia, amb altres paraules, Andereggen: “en lo esencial, el presbítero y el obispo son iguales, porque en ambos lo principal es la Eucaristía. Son diferentes en lo secundario, en el aspecto organizativo externo de la Iglesia, en el cual prima el obispo”.

En aquest sentit, Andereggen va advertir contra la “visión distorsionada” que consisteix a veure en el Concili Vaticà II l’excusa per afirmar una suposada primacia, en el sacerdot, del govern del Cos Místic sobre la consagració del Cos veritable de Crist que és l’Eucaristia. Quan a la Lumen Gentium n.21 s’afirma que “amb la consagració episcopal es confereix la plenitud del sagrament de l’Orde”, no s’està dient que la plenitud del sacerdoci sigui de naturalesa organitzativa, sinó que els bisbes tenen ple poder respecte del Cos de Crist que és l’Eucaristia i també del Cos Místic que és l’Església, mentre que els preveres només tenen ple poder respecte de l’Eucaristia, però no ple respecte de l’Església (tot i que, com queda dit, el primer poder sigui el principal constitutiu del sagrament de l’Orde).

No poques van ser les preguntes que els seminaristes li van plantejar al professor. Arran d’aquests interrogants, Andereggen va desenvolupar una reflexió sobre el caràcter imprès en el sacerdot al rebre l’ordenació: el caràcter consisteix en una gràcia per la qual el sacerdot queda configurat a la humanitat mediadora, sacerdotal, de Crist, mediació que el sacerdot realitza principalment en el Sacrifici de la Missa. Tot i que no s’ha de confondre el caràcter amb la gràcia santificant (un pot tenir el caràcter de l’Orde sacerdotal i exercir-lo sense ser sant -així, la Missa d’un ministre pecador és vàlida-), cal no oblidar que el caràcter de l’Orde exigeix, reclama, santedat (ja que el caràcter potencia el sacerdot per realitzar el Sagrament de l’Eucaristia, la qual realització exigeix, perquè sigui digna, perfecció interior del ministre); cal dir, d’altra banda, que el sacerdoci exigeix santedat personal no només per la seva funció principal de realitzar l’Eucaristia, sinó per la seva funció secundària de la cura pastoral, ja que és propi del pastor el donar la vida per les ovelles (cf. S . Th. II-II q.184 aa.5-6).

També va dissertar sobre la importància que el sacerdot sigui pare espiritual, és a dir, que engendri espiritualment fills de Déu. Això està en la mateixa essència del sacerdoci: ja que el sacerdot està principalment per a la confecció de l’Eucaristia, i, al seu torn, l’Eucaristia té per efecte últim, res tantum, la gràcia santificant (cf. S. Th. III q.73 a.1 ad.3) que ens fa fills de Déu, resulta que en últim terme el sacerdot està ordenat a engendrar homes a la vida divina. Per poder exercir aquesta paternitat espiritual (tasca gens fàcil, per la qual cosa és, malauradament no poques vegades, defugida pels mateixos sacerdots), el sacerdot ha de tenir una profunda vida mística. En termes planers ho expressava Andereggen: “si los sacerdotes estamos secos, las personas no van a acudir a nosotros; la gente es confusa, está herida…, pero es inteligente”. En canvi, el qui és veritablement pare espiritual, atrau; com deia Andereggen, “debemos inspirarnos en lo que hacían los primeros cristianos: generar comunidades contemplativas”, de manera semblant a com “un padre espiritual atraía e iban al desierto”.

Finalment, davant la pregunta de què aconsellaria als sacerdots per realitzar la seva missió en aquest món d’avui tan hostil, ens va exhortar a conrear i posar en pràctica la virtut de la fortalesa: “en medio de los cambios hay que ser fuerte, y ser fuerte significa permanecer”, ja que “permanecer en medio de los cambios ya es un acto de fortaleza” (el principal acte de fortalesa, diria Sant Tomàs -cf. S. Th. II-II q.123 a.6-). Ens aconsellava constància i no tenir por: “la cultura de hoy no debe inspirar tanto medio, porque es mucho más inconsistente de lo que parece”. En resum, ens transmetia: “perseverar, tener ideas claras, tener vida espiritual, y ésta en continuo crecimiento”.

David Lucena
Etapa Configurativa

Deu haver-hi poques coses més belles a tota la nostra diòcesi, especialment en un dia assolellat d’octubre, que contemplar-la de bon matí des del Santuari de Sant Josep de la Muntanya. Amb una localització privilegiada, escalant devotament la carena de la muntanya pelada, aquest singular edifici s’alça imponent dalt de tot de Gràcia, abraçant el seu barri i, amb ell, Barcelona sencera. La visita, especialment quan es fa acompanyats d’algú que estima el lloc com la Madre Mari Carmen, és una veritable immersió a la història de la nostra diòcesi als últims dos segles. És precisament aquesta immersió la que vam poder gaudir els estudiants de propedèutic de Sant Feliu, Barcelona i el Seminari Interdiocesà el passat divendres 22 d’octubre.

Vam marxar del seminari havent pregat Laudes i esmorzat, i després d’un curt trajecte en transport públic, a l’esplanada mateixa del Santuari ens vam trobar amb la nostra guia, la Madre Mari Carmen. Primer ens va fer una petita introducció a la història de Sant Josep de la Muntanya i de la seva fundadora, la Beata Madre Petra. Vam tenir un moment d’oració a la capella de la Madre Petra, on abans de la Guerra Civil hi reposava el seu cos. Durant la persecució religiosa, el Santuari va ser cremat i uns milicians van robar el cos de la fundadora, van dur-lo fins a Puzol, València, i el van enterrar allà. Acabada la guerra, la comunitat va creure que el cos s’havia perdut amb el foc de 1936, però una confessió al llit de mort d’un dels participants va acabar conduint fins la localització exacta de la tomba. Després d’una exhumació i investigació a càrrec de la fiscalia, l’Arquebisbat de València i la Congregació de Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya, es va confirmar que era ella. El cos no va tornar a Barcelona, però a la capella resten ben conservats trossos de fusta del taüt original. A mig matí, Mn. David Álvarez va celebrar la Missa diària de la capella del Santuari. Amb tots 9 presents, l’assistència es va gairebé triplicar! Enfortits i reconfortats per l’Eucaristia i la memòria de Sant Joan Pau II, vam continuar la visita del Santuari, ja dins la part residencial.

Si l’exterior de Sant Josep de la Muntanya és impressionant, l’interior no es queda pas endarrerit. La unicitat i harmonia de les dues parts impressiona: per fora destaca l’original ús de la pedra, extreta al mateix turó sobre el qual s’alça el convent; als claustres i les sales, ho fa la rica decoració de les rajoles que decoren les parets, d’inspiració andalusa. Si la decisió de posar-les va ser criticada inicialment degut al cost superior que implicaven, el geni de la Madre Petra i de l’arquitecte Francesc Berenguer l’ha demostrat el pas del temps, car les rajoles que ens van impressionar tant a la visita són les mateixes que es van col·locar a finals del segle XIX.

Però la part més impressionant encara estava per arribar. Vist el claustre, vam entrar per un passadís lateral a l’església, una petita joia renovada amb molt gust en una època tan difícil com la postguerra. Coronant el presbiteri, Sant Josep, el de la Muntanya, ens contemplava mentre apreníem sobre la construcció i reconstrucció del temple.

Madre Petra, sembla ser, volia una església molt gran; tant, que no s’acontentava amb cap dels dissenys que Francesc Berenguer li preparava. La seva visió era clara: un temple gran, que acollís la “gent de tot el món” que, ella assegurava, vindria (i ve). Però de rebuig en rebuig, la construcció no avançava. Un dia, aprofitant la seva absència per una visita fora de Barcelona, es va construir ràpidament la base de l’església, amb unes mides nogensmenys imponents, de manera que en tornar va haver d’acceptar les dimensions empreses. Durant la Guerra Civil, l’església va patir greus danys: fins i tot es va utilitzar una de les reixes del presbiteri com a graella on cremar imatges i retaules. Amb la tornada de la comunitat es va començar ràpidament a reconstruir el temple, decorat ricament amb frescos de la vida de Sant Josep i la Sagrada Família a les parets, i de la Madre Petra i la Congregació de Mares de Desemparats al sostre. La capella del Santíssim, per contra, està replena de símbols eucarístics, útils, segons ens van dir, per explicar als nens que les Mares acullen aquesta preciosa doctrina de la Fe.

Després vam pujar a l’habitació de la fundadora, on ara hi ha instal·lada una petita capelleta amb el seu Sagrari i, ben protegida, la estàtua original de Sant Josep de la Muntanya. De ben segur que, tot escoltant les explicacions sobre la fundació de la institució i els seus primers anys, i especialment quan tot seguit vam resar l’Àngelus, tots demanàvem per la canonització de la Madre Petra i la continuació de la seva obra. Poder seure en aquella petita habitació on fa 115 anys ella va viure els seus últims dies no hauria mai de deixar de fer-nos sentir privilegiats de tenir al nostre voltant immediat tants llocs inspirants i de contemplació. Per a nosaltres, que tot just comencem a treballar la nostra crida vocacional, ens ha de resultar particularment edificant l’exemple d’aquella gent que, no lluny d’on vivim el nostre dia a dia, va fer (i fa!) de la seva vida una oblació continua a Déu. Vam sortir d’aquella especial habitació meravellats i entenent molt millor la devoció a Sant Josep de la Muntanya.

La última part de la visita ens va dur, per un túnel llarg que travessa l’edifici subterràniament, fins al museu del Santuari, passant pel seu frondós jardí. Allà les Mares han preparat una petita exposició amb fotografies de la seva història i màquines històriques de la editorial de la casa, que va produïr durant moltes dècades diverses publicacions sobre el Santuari i Sant Josep. Quan visitàvem el jardí, la Madre Mari Carmen ens va explicar que l’Ajuntament de Barcelona està planejant expropiar part del recinte de la Congregació per encabir-hi una carretereta d’ús públic, separant les cases on viuen els nens d’acollida entre elles. Malgrat les moltes protestes, que venen fins i tot de serveis públics de protecció d’infants, vam ser encoratjats a demanar a tanta gent com poguéssim que firmessin en contra del projecte i mantinguessin a la comunitat en les seves oracions. Agraïts, i no sense passar abans per la botiga, vam acomiadar-nos de Sant Josep de la Muntanya i ens vam dirigir a la propera parada, la parròquia de Sant Miquel dels Sants, ben a prop del Santuari. Erigida l’any 1947 pel bisbe Gregorio Modrego, dins un pla diocesà de creació de parròquies per encabir la nova població que s’havia dirigit a Barcelona en acabar la Guerra Civil. El primer rector, Mn. Masdexexart, tenia ja una llarga relació amb el lloc: a principis de segle, hi havia creat una capella dedicada a les ànimes del purgatori (temptativa avortada de Temple Expiatori, que es quedà sense calers), i naturalment va ser escollit com a rector. Amb certa agilitat, car ja teníem tots una certa gana, vam recórrer el tour sencer de la parròquia, que vam preparar els tres seminaristes de Sant Miquel aquest estiu passat. A títol personal, em va resultar molt gratificant poder compartir la feina realitzada durant un parell de mesos amb els meus nous companys de propedèutic. Però com no només de turisme viu l’home, en acabar el tour ens vam trobar amb que l’Arturo ja havia arribat amb tres pollastres a l’ast, unes patates al forn, i un parell d’ampolles de vi negre—vam parar la taula ràpidament, i ens va faltar temps per beneir-la i començar a menjar. Se’ns va unir, vingut directament del Seminari, el nostre rector Mn. Salvador, a més del rector de Sant Miquel dels Sants i en Luis, un parroquià que s’està preparant per esdevenir professor de religió. Amb aquest menjar fraternal, donàvem per acabat un matí intens de la millor manera possible. Deo Gratias!

Josep Adolf
Etapa Propedèutic

El dia de Santa Teresa de Jesús, el 15 d’octubre, la comunitat de Sant Miquel del Seminari de Barcelona i alguns companys del seminari interdiocesà ens reunírem per visitar la Cartoixa catalana de Tiana, tot cercant d’establir vincles deconfraternitat i oració recíproca amb els monjos que tenim més a prop de la ciutat de Barcelona. No gaire països, i menys encara ciutats, es poden gloriar de tenir una fundació eremítica amb el llegat històric i espiritual com el que ens ofereix la Cartoixa.

Un encontre amb el passat i amb el numinós

Per als seminaristes, com per a qualsevol que tingui l’excepcional permís de traspassar les portalades cartoixanes, és sempre una excursió obligada i una experiència que deixa una empremta indeleble. La visita a la Cartoixa esdevé una cita –més personal que grupal– amb el silenci més eloqüent i un encontre amb l’Esperit, impregnat, quasi tangible en cada espai sagrat que alberguen aquells murs multiseculars, i que s’encarna de manera numinosa entre els nostres germans contemplatius, pertanyents a l’orde encara existent més auster i exigent.

Fundat per Sant Bru de Colònia al segle XI, l’orde cartoixà es pot sentir cofoi de continuar essent avui dia un estendard de la màxima clausura i penitència fonamentalment eremítica, sense pràcticament cap reforma important a les seves espatlles, pel que fa a costums i estatuts: Nunquam reformata, quia nunquam deformata…

La disquisició que ens interpel·la: com s’ha mantingut gairebé intacte, després del pas de tants segles, com no hi ha cap altre orde en el món monàstic? Es tracta de l’orde de més restringit accés i exigència de vida, on el silenci i la soledat són només trencats per tres pregàries comunitàries al dia i un parell de trobades compartides per setmana. Aquestes són les premisses predominants del seu ideari. L’èxit de la seva supervivència quasi mil·lenària recau en l’elemental adherència a la senzillesa i pobresa més tàcitament grandiloqüents, com en el seu costumari religiós rigorós i adust; això i la seva lleialtat als principis morals del catolicisme més fundant podrien explicar el motiu que els ha preservat de desaparèixer, diluir-se o mitigar-se en la fusió i confusió amb els temps i modes, que han provocat, com sabem, a tants altres instituts i congregacions ser engolits, extingits o substituïts per altres formes de vida. El seu lema, tot desafiant el món en contínua transformació, resa: “Stat Crux dum volvitur orbis” (la Creu roman estable -dreta o dempeus- mentre el món dona voltes; o bé, Creu constant en un món canviant). La qüestió, doncs, sembla recolzar-se en el principi de fixació sobre els fonaments, els ideals originaris per no deixarse engolir per corrents majoritaris que poden dur a la dissipació.

La fundació de la nostra Cartoixa es remunta al segle XV, quan mitjançant la Butlla papal de Benet XIII l’any 1415 s’assolia l’objectiu de fusionar dues prèvies cartoixes catalanes que quedaven afectades per ubicacions massa desfavorides: la de Sant Pol de Mar (1269) i la de Vallparadís de Terrassa (1345). Els cartoixans van adquirir els solars sobre els que s’havia erigit un monestir de monges agustines, que l’havien abandonat el 1362 per cercar recer intramura de la ciutat comtal. La Conreria formava també part del monestir i servia les funcions administratives del treball i conreu de les terres i altres explotacions de la Cartoixa.

L’esplendor o època d’or de la Cartoixa el van gaudir entre els segles XVII i XVIII, quan, mitjançant l’adquisició de delmes i drets de jurisdicció sobre gran part dels territoris comarcals del Maresme i del Vallès, va veure les seves arques nodrides i van poder estendre i implementar les seves edificacions i hisendes. El segle XIX, per contra, va veure venir al galop dies ombrívols i devastadors, primer amb la Guerra del Francès, a continuació amb el Trienni Liberal (1820-23), i finalment amb la desamortització de 35. El 1901, després d’anys de desert i vandalisme, la clausura cartoixana era repoblada per una colla de monjos que llavors patien la seva pròpia expulsió provinents de França. El segle XX va tornar a esporgar els seus murs durant els dies foscos, furibunds, grisos de la Guerra Civil.

La cartoixa avui

Actualment, només queden quatre cartoixes habitades a la Península Ibèrica, Miraflores (Burgos), Porta Coeli (València) iMontalegre (Barcelona), més la comunitat femenina de Sta. Maria de Benifassà (Castelló de la Plana). Amb el tancament de l’única cartoixa que quedava a Portugal (Èvora) els seus darrers monjos –el prior de la qual és l’actual capdavanter de la nostra cartoixa– van passar a formar part de la de Tiana, a més d’algun altre monjo, com el P. Jorge, home ple d’energia encomanadissa, entusiasme fundador i zel evangèlic, metge de formació, que va ser enviat a assistir la nostra comunitat, cada cop més envellida i requerida d’atencions.

L’aparent immobilisme de l’orde no ha impedit als nostres germans monjos de caminar al costat del món i donar un cop de mà quan els ha estat possible. Amb la dotzena de monjos que habiten la Cartoixa avui, la seva missió principal és pregar per totes i cadascuna de les causes que ens ocupen i preocupen extramurs en cada moment històric. Tanmateix, quan ha calgut i ha estat en les seves mans fer-ho, no han deixat de crear ponts amb el món exterior, donant resposta a certes peticions d’ajuda. Fa ja uns anys que un bisbe emèrit veneçolà, Mons Tomás Jesús Zagarra, comparteix el claustre i cor, en un mateix esperit de comunió fraterna, amb la comunitat cartoixana; tot i que no forma part íntegra de l’orde, ha gaudit dels permisos necessaris per emprar algunes dependències disponibles del gran conjunt monumental monàstic, i que altrament romandrien buides, per organitzar amb l’ajut de l’arquebisbat de Barcelona i altres instàncies afins a la nostra Església, una ONG anomenada “Puente Solidario”, que aglutina, emmagatzema i envia, via aèria o marítima, medicaments i altres productes de primera necessitat per ajudar a pal·liar les situacions d’escassedat i crisi extrema que pateix el seu país d’origen.

El futur de la nostra Cartoixa és incert, com la de la majoria a Occident. Només la d’extrem orient a Corea i l’Argentina al Con Sud floreixen encara amb noves vocacions. Cal pregar a Déu que, mitjançant el seu Esperit, inspiri i cridi amb veu clara, tot atorgant la valentia necessàries per a què més joves d’arreu del món vulguin continuar la feina multisecular d’habitar el silenci i la soledat de les poques cartoixes que serveixen encara com a motor d’oració i inspiració per a tantes altres vocacions dins el poble de Déu, al bell mig del cor místic de l’Església.

Antoni Manzanera
Etapa Propedèutic

Descobrint les nostres arrels en les comunitats cristianes

Aquest divendres 1 d’octubre, els seminaristes de Propedèutic hem tingut l’oportunitat de visitar el Museu de la Ciutat de Barcelona. La visita des del punt de vista de la fe és d’un valor incalculable per a nosaltres ja que ens ha permès veure els inicis i primers passos de la comunitat cristiana de Barcelona, que han pogut ser datats al segle III D.C.

Ha estat un autèntic privilegi el poder veure i imaginar la fisonomia de la ciutat en temps de la Roma Imperial i el Visigot. En la visita hem estat guiats pels historiadors Mn. Robert Baró i Mn. Gabriel Carrió, els quals després de dirigir-nos a l’anomenat edifici de l´Ardiaca de la Catedral, vam passar a veure els fonaments de les muralles, i interessants detalls sobre la seva construcció, com la marca que verifica que va ser construïda per la IV Legió Romana anomenada “Flavia Felix” i acantonada a Hispània, per explicar-nos l’interessant detall de les restes dels arcs i canals pertanyents als antics aqüeductes que nodrien d’aigua la ciutat, els seus banys i les seves termes.

Posteriorment veiérem el subsòl del Museu, on vam poder apreciar coses tan interessants com les restes de la destil•leria i els dipòsits de vi del bisbe de l’època, o els recipients on s’emmagatzemava els populars salaó i el Garum Romà (espècie de paté antecessor de l’actual olivella).

Però sens dubte un dels aspectes cristians més valuosos que vam poder apreciar va ser l’antic Baptisteri, i com va evolucionar del original impluvium (una mena d’estany rectangular emprat per recol•lectar aigües pluvials), cap a un més elaborat amb graons en creu, on els graons de

baixada i pujada, que eren emprats perquè el catecumen vestit de blanc fora baixant a les aigües mentre a cada graó anava fent les tres negacions rituals abans de la immersió, per posteriorment fer les tres confessions de fe del ritus baptismal, al moment que el catecumen sortia de les aigües pujant els tres graons.

El millor de la visita és que vam poder recórrer molts dels inicials segles d’història, passant dels inicis de la primera comunitat cristiana a la Roma Imperial, cap a un nou escenari on la comunitat ja compta amb una basílica en l’època visigoda.

Desprès ja es passa a veure el conjunt episcopal dels segle IV a VII, i podem apreciar les restes dels fonaments de la primera Catedral de Barcelona d’estructura romànica, conservant els seus fonaments sota de l’actual catedral gòtica posterior. Ha estat així una visita apassionant on les restes parlaven davant nostre, i hem pogut imaginar-nos com era la Barcelona on arrians i catòlics compartien un mateix espai en l’època visigoda. Tot i que no sense grans tensions entre ells, com va quedar clar en la visita al museu. Perquè encara no sabem quin dels dos bisbes (catòlic o arrià) es va quedar amb la seu a la Catedral, i quin dels dos va ser relegat a l’actual Basílica de Sant Just Pastor.

Si bé el més rellevant com cristians és haver pogut visitar les restes de la ciutat on Sant Pacià, Santa Eulàlia i altres grans màrtirs cristians ens van llegar els seus preuats testimonis de fe.

Juan Eusebio Brea Sánchez
Etapa Propedèutic