Categoria: Noticies

El dia 8 d’octubre vam quedar com cada divendres a les 9:10 del matí davant les portes del Seminari Conciliar de Barcelona. Aquesta vegada era especial, perquè ens acompanyaven dos germans del seminari Interdiocesà. I també estàvem molt il·lusionats perquè anàvem a les Planes, terres de mossèn David, de les quals ens havia parlat meravelles.

Amb la furgoneta plena, escortats per dues motos, vam arribar a l’ermita de la Creu d’en Blau. De seguida ens vam adonar que es respirava un aire fresc i pur com en cap altre lloc. Allà vam pregar junts l’hora menor i mossèn David ens va donar algunes explicacions sobre l’ermita.

Seguidament, travessant carrers que pugen i baixen vam anar a visitar Ca L’Avi, lloc nuclear perquè concentra tres entitats importants de la vida parroquial: Càritas, la Rectoria i una capelleta. De Càritas cal destacar la reserva de dolços que són capaços de donar grans alegries, tant als petits com als grans. De la Rectoria em va impressionar molt la seva ubicació i el seu ambient de recolliment.

Després vam caminar fins l’escola Mare de Déu del Roser. Aviat ens vam adonar que era única. Era una escola més aviat petita, però l’acollida que vam rebre va ser immensa. Des del primer moment, la Mercè ens va fer sentir com a casa i ens va explicar un munt d’anècdotes i d’històries del centre escolar. Mentre saludàvem professors i alumnes vam poder experimentar que aquesta escola és una autèntica llar.

El següent punt d’interès va ser la santuari-parròquia de la Mare de Déu de la Salut, centre de pastoral de mossèn David. Allí la natura i l’arquitectura es fonen perquè els seus visitants tinguin un espai propici d’encontre amb el Bon Déu. Allà els seminaristes vam rebre de regal el Sant Rosari, perquè mai ens separem de la mà de la nostra mare, la Verge Maria.

Finalment, després de dinar a l’ In & Out, vam tornar cap al Seminari, que per nosaltres és com Natzaret. De camí vam resar el Rosari per les intencions que portem en el cor i per donar gràcies a Déu per aquest dia tan ple de fraternitat.

Josep Maria Batlle
Etapa Propedèutic

El divendres 1 d’octubre, els seminaristes de propedèutic, hem tingut l’oportunitat de visitar el Museu de la Ciutat de Barcelona. La visita des del punt de vista de la fe, és d’un valor incalculable per a nosaltres, ja que ens ha permès veure els inicis i primers passos de la comunitat cristiana de Barcelona, que han pogut ser datats al segle III dC. Ha sigut un autèntic privilegi poder veure i imaginar, tant la fisonomia de la ciutat en temps de la Roma Imperial, com en el posterior temps Visigot.

A la visita hem estat guiats pels historiadors Mn. Robert Baró i per Mn. Gabriel Carrió. Després de dirigir-nos a l’anomenat edifici de l´Ardiaca de la Catedral, vam passar a veure els fonaments de les muralles, hi ha interessants detalls sobre la seva construcció, com per exemple la marca que verifica que va ser construïda per la IV Legió Romana anomenada “Flavia Felix” i acantonada a Hispània. Ens van explicar l’interessant detall de les restes dels arcs i canals, els quals pertanyen als antics aqüeductes que nodrien d’aigua a la ciutat els seus banys i les seves termes.

Posteriorment ens van portar a veure el subsòl del Museu, on vam poder apreciar de coses tan interessants com les restes de la destil·leria i els dipòsits de vi del Bisbe de l’època, o els recipients on s’emmagatzemava els populars salaó i el Garum Romà (espècie de pacte antecessor de l’actual olivella).

Però sens dubte un dels aspectes més valuosos que vam poder apreciar va ser l’antic Baptisteri i com va evolucionar de l’original impluvium (una mena d’estany rectangular emprat per recol·lectar aigües pluvials) cap a un més elaborat amb graons en creu, on els graons de baixada i pujada, que eren emprats perquè el catecumen vestit de blanc fora baixant a les aigües mentre a cada graó anava fent les tres negacions rituals abans de la immersió, per posteriorment fer les tres confessions de fe del ritu Baptismal, al moment que el catecumen sortia de les aigües pujant els tres graons.

La millor part de la visita és que vam poder recórrer molts dels inicials segles d’història, passant dels inicis de la primera comunitat Cristiana a la Roma Imperial, cap a un nou escenari on la comunitat ja compta amb una basílica en l’època visigoda. Després ja es passa a veure el conjunt episcopal del segle IV a VII, es pot apreciar les restes dels fonaments de la primera catedral de Barcelona d’estructura Romànica, conservant els seus fonaments sota de l’actual catedral Gòtica posterior.

Ha estat una visita apassionant, on les restes que encara ens mantenen narren la seva història. I hem pogut imaginar-nos com era la Barcelona on arrians i catòlics compartien un mateix espai en l’època Visigoda. I esclar que no sense grans tensions entre ells, com va quedar clar en la visita al museu. Perquè encara no sabem quin dels dos bisbes (catòlic o arrià) es va quedar amb la seu a la catedral, i quin dels dos va ser relegat a l’actual Basílica de Sant Just Pastor. Si bé el més rellevant com a creients és haver pogut visitar les restes de la ciutat on Sant Pacià, Santa Eulàlia i altres grans màrtirs cristians ens van llegar els seus preuats testimonis de fe.

Juan Eusebio
Etapa Propedèutic

Los que estamos haciendo el curso propedéutico hemos realizado la primera visita para conocer ladiócesis de Barcelona. Qué mejor manera de hacerlo que visitar la Catedral de Barcelona a manos delos canónigos Mn. Josep Vives y Mn. Robert Baró.

Hemos podido disfrutar de la historia de la diócesis de Barcelona, sin perder de vista el lado espiritual y de la fe. Así nos lo ha explicado Mn. Varo, puesto que en la Plaça de la Seu nos situamos al Oeste en las sombras, y cuando entramos en la catedral nos dirigimos hacia el Este donde sale el sol, hacia la luz y por tanto hacia nuestro Señor Jesucristo.

La visita a la catedral es una verdadera catequesis, ya que todo empieza en la puerta que invita a todos los hombres a entrar en la casa de Dios. Una escultura de Cristo divide la puerta en dos dando a entender que la forma de entrar en la casa de Dios es por medio de Él.

Una vez dentro, continuamos hacia el sobrecogedor coro, lugar de oración de los fieles. Desde el coro vemos abajo la cripta de Santa Eulalia y arriba el presbiterio con el altar y la cátedra. No es casualidad que se vean ambos ambientes a la vez desde el centro del coro, puesto que nos recuerda que el pueblo se sostiene por los mártires y que hay que llegar a la Eucaristía y de allí al cielo, por eso la llave de media vuelta está la crucifixión y más arriba siguiendo en línea vertical del altar en la torre está la cruz de Jesús, y solo se accede a Dios por medio de la oración, por eso nos situamos en el coro.

Ha sido una gran experiencia de fe esta visita en la que hemos podido también subir a los tejados ycontemplar las maravillosas vistas que ofrece la catedral de la ciudad de Barcelona. No podemos olvidar la explicación de algunos de los retablos y altares situados alrededor de la catedral, en el que hay verdaderas obras maestras y reliquias del s.XIV.

Por último, acabamos en el claustro donde hemos podido venerar la capilla de los mártires durante el trienio de la guerra civil. Además de entrar en la sala capitular en la que se reúnen los canónigos y en la que hemos podido disfrutar del cuadro de La Piedad de Bartolomé Bermejo. A la salida nos despedimos de las 13 ocas de Santa Eulalia que vigilan la catedral y el claustro de la catedral. Pero sobre todo damos las gracias a los dos canónigos que nos han hecho de guías en esta mañana de septiembre.

Luis Jaureguizar
Etapa Propedèutic

Aquesta primera setmana de maig el Seminari Conciliar de Barcelona va viure un dels moments més especials d’aquest curs amb la institució d’acòlits i lectors. Els tres seminaristes de quart de Teologia van rebre el ministeri del lectorat: Andreu Salinas, Josep Sellarés i Manuel S.C. Rodríguez.

Dos dels seminaristes de cinquè de Teologia van rebre el ministeri de l’acolitat: Íñigo de Alfonso i Jaime Moyá. L’encarregat de presidir l’Eucaristia va ser el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Javier Vilanova, que va presidir per primera vegada una institució de ministeris al Seminari.

Des de les reformes del Concili Vaticà II, les antigues ordes menors van ser reorganitzades en diversos ministeris que habitualment reben els seminaristes al llarg del seu procés formatiu.

Perseverança en aquest nou pas

El bisbe Javier va encoratjar els seminaristes a demanar al Senyor «el do de la perseverança en el camí vers el sacerdoci». També va fa referència a la importància dels ministeris que rebien (lectorat i acolitat). En el moment central de la institució els nous lectors reben de mans del bisbe el leccionari que besen mentre els nous acòlits reben el calze i la patena. Són gestos que indiquen litúrgicament l’especial atenció del lectorat envers la Paraula de Déu i la referència de l’acolitat com a servei a l’altar.

Reprendre la normalitat

La celebració d’aquests ministeris va ser ocasió per reprendre una certa normalitat en la vida del Seminari enmig de la situació provocada per la pandèmia. En efecte, era la primera institució d’ordes menors des de la declaració de l’estat d’alarma el mes de març del 2020.

A més, un bon nombre de familiars i amics va poder assistir presencialment a la celebració al Seminari amb les degudes mesures i l’aforament limitat. Tal com va ressaltar el rector, Mn. Salvador Bacardit, tot plegat va ser «un moment de gran joia per a la comunitat».

D’una banda, veure com cinc seminaristes prossegueixen el seu camí vers el sacerdoci i reben aquests ministeris. De l’altra, poder compartir la celebració amb familiars, amics i també feligresos de les comunitat parroquials on col·laboren pastoralment el cap de setmana els seminaristes.

Imatges de la celebració

Vols veure la celebració

La solemnitat de Sant Josep, aquest curs, ha estat viscuda al Seminari amb un entranyable afecte. Molts han estat els motius que han fet de la celebració quelcom molt especial: ell és, com és ben conegut, patró del seminaristes i de l’Església universal; a més s’afegeix al patronatge del nostre seminari, l’any de Sant Josep, proclamat pel papa Francesc el passat 8 de desembre.

La celebració va començar amb el rés cantat de les primeres vespres solemnes i la benedicció del santíssim, com cada Dijous. Al matí següent, vam continuar amb els Laudes i l’ofici de lectures que, seguidament, van estar procedits per un esmorzar que feia honor al nostre patró. Molts varen ser els seminaristes que, tot finalitzar la pregària, frisant per la xocolata i els croissants, varen sortir escopetejats pel passadís cap al menjador. Com que no era festiu a la facultat de teologia de Catalunya, l’horari matinal va transcórrer amb normalitat, com és habitual, amb les classes magistrals que per motiu de la Covid-19 seguim fent telemàticament.

Al dinar va seguir una tertúlia que va comptar amb un convidat molt especial, el bisbe auxiliar de Getafe, Mons. José Rico. El col·loqui va ser molt enriquidor per a tots. El bisbe Rico ens va parlar de la nova perspectiva evangelitzadora que ha donat a la seva catequesi, donant un lloc primordial a l’acció de l’Esperit Sant. També ens va parlar de la seva vocació des d’una visió de l’Església universal. També de la dimensió intel·lectual del prevere. Així mateix ens va parlar de la història del Cerro de los Ángeles i de les seves carmelites, una de les quals és germana d’un seminarista del nostre seminari. Per últim, va donar algunes pinzellades a la vinculació entre terrorisme i ideologia.

Un cop finalitzada la xerrada, vam celebrar una solemne Eucaristia presidida pel mateix bisbe Rico qui, a l’homilia, ens va exhortar a imitar la figura de Sant Josep: pare, custodi i cap de la família de Natzaret. Del seu exemple hem d’aprendre, com diu el papa Francesc, “la mateixa cura i responsabilitat: estimar al Nen i a la seva mare; estimar els sagraments i la caritat; estimar a l’Església i als pobres” (Patris Corde, 5). També va proposar la seva paternitat com un pilar permanent com un far en l’església que dóna llum a tots aquells cridats a viure la paternitat. En concloure l’Eucaristia, vam poder saludar a alguns familiars que s’havien afegit a la celebració del nostre Patró i tot seguit vam anar al menjador per a continuar els festejos.

El sopar també va estar al nivell d’una celebració com la de Sant Josep i la vetlla, que vam tenir a continuació, va estar amenitzada per un seguit de cançons (no va faltar la, ja clàssica, interpretació de l’Eduard Mata i el violí d’en David Lucena), anècdotes i acudits que ens van fer xalar de valent. A la gran festa es va afegir l’alegria d’acollir un nou company, en Toni Barenys, que feia un temps que estava discernint la vocació al sacerdoci. La seva entrada de nou al seminari, va fer encendre més els ànims, i els companys més forçuts el van mantejar ven amunt. Les completes van marcar el fi d’una alegre celebració, que no podia acabar de millor manera que cantant a dues veus el “sub tuum praesidium“.

L’endemà al matí vam preparar la vetlla de pregària per les vocacions que va presidir el bisbe auxiliar Mons. Antoni Vedell. Moltes famílies de seminaristes, així com feligresos de les parròquies on ajudem, van venir pregar per noves vocacions i per la fidelitat de tots. La vam viure amb molt agraïment i amb una gran devoció. Les paraules amb què concloïa la jornada el nostre rector, Mn. Salvador Bacardit, en són un bon testimoni: “Gràcies a Déu i a tots pel que hem celebrat i compartit amb motiu de la festa de Sant Josep. Que el nostre Patró ens ajudi a seguir avançant en aquest clima d’alegria i fraternitat!”

En agraïment a tantes gràcies, el dia 27 de Març, els seminaristes de l’Etapa Configurativa (els “teòlegs”), que residim a Sant Josep de la Muntanya, vam fer una visita el Santuari que porta el nostre nom. Allà ens vam trobar amb els seminaristes de Terrassa i vam pregar en aquest santuari únic a la península situat al barri de Gràcia. Com és costum, segons ens van explicar les germanes, alguns vam escriure a Sant Josep per tal de demanar-li més santes i fidels vocacions al nostre seminari.

El Seminari Menor de Barcelona organitza les convivències d’escolans, dirigides a nens d’entre 8 i 15 anys, que es duran a terme a l‘edifici del Seminari de Tortosa, del 12 al 16 de juliol de 2021.

És una convivència per a escolans de 8 a 15 anys en la qual es realitzen moltes activitats: jocs, gimkanes, competicions esportives, tallers, piscina, excursió, jocs de nit, etc. Tot viscut des d’un ambient de pregària, de viure cristianament el descans des de la fe.

Els nois durant aquets dies gaudeixen molt de les activitats pel clima que s’hi respira: practiquen les virtuts cristianes, reben formació humana i espiritual, assisteixen diàriament a l’Eucaristia i -els qui volen- reben el sagrament de la Penitència. Tot això fa que gaudeixin no només de les activitats i de l’amistat amb altres escolans, sinó que també les gaudeixin amb l’amistat amb Déu mateix.

Per a la sortida ens trobarem al vestíbul del Seminari Conciliar de Barcelona, carrer Diputació 231, de Barcelona el dia 12 de juliol a les 10:00.  Realitzarem el viatge en autocar. El lloc de tornada serà el mateix, del dia 16 de juliol cap a les 18:00.

L’allotjament és a l’edifici del seminari de Tortosa, situat a la carretera d’accés al seminari s/n, 43500 de Tortosa.

Cal dur, per a la sortida:

• Targeta sanitària i Fotocòpia del DNI
• Banyador, tovallola i casquet de bany
• Roba d’esport
• Estris de neteja personal i tovalloles
• Diverses mudes de roba
• Jaqueta per abrigar al vespre
• Pijama, Sac de dormir i coixinera o bé llençols
• Gorra i crema solar
• Motxilla petita per a excursions

No es podrà dur:

• Telèfon mòbil, videojocs, reproductors de música, ordinadors i
  similars
• Llaminadures

El cost de les convivències és de 100€ per persona (Hi ha beques per als que hi tinguin alguna dificultat).
Preguem realitzar ingrés al compte corrent ES28 2100 1047 9102 0009 6265 indicant Tortosa + Cognoms Noi.

Inscripcions (Fins el 5 de juliol):

• Es pot inscriure online mitjançant el següent enllaç: https://form.jotform.com/211171330935346
• També pots descarregar la fitxa d’inscripció  clic aqui i ferla arribar mitjançant secretaria o per el correu electrónic: seminarimenor@arqbcn.cat.
• Secretaria: Diputació 231. Horari 9:00-14:00

El proper 24 d’abril et convidem a gaudir de la XXVII trobada dels escolans: “Caminem amb San Josep”.

Un cop més tornem a estar a punt de celebrar la trobada d’escolans, un moment bonic per poder-nos trobar, conèixer, jugar i pregar els escolans de les diverses parròquies de les diòcesis de Barcelona i San Feliu del Llobregat

El lloc de la trobada serà l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona (Carrer de la Diputació 231), i es dura a terme el dissabte, 24 d’abril. Degut a la pandèmia i per tal de poder organitzar es necessari, per participar-hi, realitzar la inscripció abans del 19 d’abril. Per inscriure’t pots fer-ho presencialment a la Secretaria del Seminari (9:00-14:00h, Sra. Sonia) o telemàticament a:  https://form.jotform.com/210853114591047

Programa de la XXVII Trobada d’escolans:

• 09’30h a 09:45h: Arribada i acollida al seminari conciliar de Barcelona
• 10’00h: Inici de la gimkana “Caminem amb Sant Josep”
• 12:30h: Celebració de l’Eucaristia
• 13’30 h: Comiat

Protocol Anti-COVID

• Farem grups de sis persones
• Gel Hidroalcohòlic en totes les activitats
• Ús de mascareta

A la trobada hi són convidats tots els escolans i escolanes, i també s’hi poden afegir altres nois i noies d’entre 7 i 15 anys que estiguin vinculats a la parròquia.

“Buscad primero el Reino de Dios y su justicia y el resto se os dará por añadidura (Mt 6, 33)”

Buscar el Reino de Dios puede parecer tarea difícil o lejana, o incluso para el más pesimista, casi imposible. Pero la verdad siempre es más bella que cualquier pesimismo, y las hermanas Servidoras de Jesús del Cottolengo del Padre Alegre en Barcelona nos lo demuestran con su día a día vivido en el amor de Cristo. ¿Y dónde encontrar este amor, se preguntará alguno? Durante la visita que los seminaristas de propedéutico hemos hecho a su gran casa hemos podido ser testigos del amor que se hace obra a través de las hermanas y los voluntarios en el cuidado y cariño para con los enfermos que allí viven.

Lo que hemos visto no es un centro de atención social ni tampoco un trabajo desganado, sino todo lo contrario: es una familia plenamente dedicada al cuidado de sus miembros que más sufren, de los enfermos. Como en toda familia, en el Cottolengo del Padre Alegre hay muchos y diferentes rostros, vidas y almas. Las edades varían desde los 3 años hasta los 93. Cada persona es distinta con sus aficiones y habilidades y también con sus dolencias y necesidades. El poner la vida al servicio de quienes más lo necesitan no es para las hermanas un ideal sino una realidad como lo es la familia, algo tan tangible como lo son todos y cada uno de los acogidos en la casa.

Nos contaba una hermana durante la visita que cuando alguna vez ha sentido pesadumbre o enojo por el cansancio de la jornada el Evangelio ha venido a ella recordándole lo que Jesús clama en Mt 25, 40: En verdad os digo que cada vez que lo hicisteis con uno de estos, mis hermanos más pequeños, conmigo lo hicisteis. ¿Cómo, pues, dirigirse a cada uno de los hermanos enfermos? La respuesta es esta: como si de Cristo se tratase.

La fuerza que empuja a ser al Cottolengo tiene como pilar fundamental la oración. A través de ella las hermanas y todos los acogidos en la casa ponen en manos del Señor su vida, alegrías, sufrimientos, peticiones y gracias. Esto es algo a lo que, en verdad, todo cristiano está llamado a hacer, a vivir un diálogo puro y sincero con la oración, pero lo que caracteriza el carisma de esta congregación es la grandísima fe y abandono absoluto en la providencia. Si algo falta en la cocina, si el dinero no alcanza para cubrir los gastos o si se necesitan más manos de las que hay, no escucharemos jamás una petición o insinuación por parte de las hermanas, tan siquiera conoceremos qué necesitan. Dios proveerá. ¡Y así lo ha hace! El hecho de que desde la década de 1930 hasta hoy día la divina providencia haya mantenido viva y unida la gran familia del Cottolengo es muestra de su actuación en el día a día moviendo los corazones de tantas buenas personas que, con su gran o pequeña aportación, son instrumento de un amor que viene de lo alto.

Tot seminarista, com a tal, ha de tenir un viu afecte per Sant Tomàs d’Aquino, i és que ell és el guia dels seus estudis, tant filosòfics com teològics: ho testimonien, en temps recents, el decret sobre la formació sacerdotal del Concili Vaticà II Optatam totius (n. 16), la carta de Pau VI Lumen Ecclesiae (n. 1) o també el Codi de Dret Canònic (n. 252 § 3), entre d’altres textos.

Aquesta estima, però, per Sant Tomàs, ha de ser encara major en els qui formem part del Seminari Conciliar de Barcelona: ell és patró del nostre Seminari (des de 1735). No és estrany, doncs, que l’efígie que presideix la façana del seminari sigui la d’aquest sant Doctor de l’Església.

En honor de Sant Tomàs, s’havia pensat de fer una dissertació sobre la seva figura en el dia de la seva festivitat, el 28 de gener, però trobant-nos llavors en temporada d’exàmens es va pensar de traslladar-la per a més endavant, per al 13 de març. Durant els dies previs a la xerrada vaig poder percebre com l’expectació per aquesta conferència era gran entre els seminaristes: a això ajudava molt, sense dubte, el fet que el conferenciant fos Martín F. Echavarría, doctor en Filosofia i llicenciat en Psicologia, un dels més insignes tomistes d’Espanya.

Echavarría ens va parlar sobre l’actualitat de Sant Tomàs. Certament, ens deia, “Santo Tomás no es actual con la actualidad de lo que está de moda”, sinó que és actual amb una actualitat molt més profunda i estable: “Santo Tomás es actual porque la verdad es actual”. En efecte, Sant Tomàs presenta molts arguments que son verdaders, perennement verdaders, i per això actuals. En síntesi, Sant Tomàs és actual per la veritat dels seus continguts.
Precisament per la veritat que hi ha en els escrits de Sant Tomàs és que el Magisteri de l’Església ha recomanat (“y más que recomendado”, deia en Martín) el Doctor Angèlic com a guia dels estudis.

No és que el Magisteri faci verdaderes les paraules de Sant Tomàs, ans al contrari: la veritat de les paraules de Sant Tomàs és reconeguda i declarada pel Magisteri. En altres paraules, l’autoritat científica de Sant Tomàs (és a dir, la veritat dels seus escrits, en quant conformes a la Revelació i a la recta raó) justifica la seva autoritat canònica (és a dir, la seva recomanació per part de l’Església), i no a l’inrevés. Es per això que, em sembla, Echavarría estructurava la xerrada amb un ordre determinat, parlant-nos primerament del valor de veritat dels escrits de Tomàs, i sols en un segon moment del seu valor canònic atorgat pel Magisteri.

Comentant el text de la Lumen Ecclesiae de Pau VI, en Martín ens descobria com la mentalitat de Sant Tomàs no és aquella característica de la modernitat, que construeix sistemes de pensament tancats, sinó que la seva és una mentalitat realista, és a dir, oberta a la realitat i al coneixement d’aquesta, vingui d’on vingui i digui qui la digui (ja sigui Sant Agustí, ja Aristòtil, ja el Pseudo-Dionís, ja autors orientals com el Damascè, etc.). I pel fet que, com deia Sant Tomàs, “l’estudi de la filosofia no és per conèixer el que han pensat els diferents autors, sinó per conèixer la veritat de les coses” (In De caelo, lib. 1 l. 22 n. 8), s’entén el que ens deia el Martín: “Santo Tomás no nos abre a su sistema, sino que nos abre a la realidad, y por eso se puede construir sobre Santo Tomás”. Aquí rau, diria, una raó més de l’actualitat de Sant Tomàs: el seu pensament, en tant que obert a ulteriors coneixements de la realitat, és un pensament viu, capaç d’enriquir les nostres ments i de ser alhora enriquit per noves coneixences.

Després de mostrar-nos, en un repàs d’algunes de les principals aportacions tomasianes en els camps filosòfic i teològic, la unitat del pensament de Sant Tomàs i com en ell les diverses disciplines filosòfiques i teològiques s’il•luminen i complementen mútuament, Echavarría cloïa la seva exposició, tot encoratjant-nos a aprofundir en l’estudi d’aquest sant Doctor per mitjà de la lectura dels mateixos textos de Sant Tomàs (en llatí, si és possible!).

Per acabar aquest article, volia fer referència a una dada interessant que ens ha donat Echavarría: de Sant Tomàs es deia que aprengué més davant del Sagrari que davant dels llibres. I és que no sols buscava Déu amb l’intel•lecte, sinó també amb la voluntat inflamada per l’oració. Així, Sant Tomàs és per a nosaltres també model per la seva cognitio affectiva que tenia de Déu, i de què ens parlava Echavarría.

És el que deia un eximi deixeble de Sant Tomàs, dominic del s. XX, anomenat Santiago Ramírez: “En santo Tomás no es posible separar su oración de su estudio, como tampoco es posible separar su sabiduría de su santidad, pues santificándose se hizo sabio y estudiando se santificó; en él no se explica su ciencia sin su oración, ni tampoco su oración sin su ciencia (…): si en santo Tomás no puede separarse el santo del sabio, tampoco en los tomistas” («¿Qué es un tomista?», Ciencia tomista, 27 [1923], pp. 177.193), NI EN ELS SEMINARISTES!

David Lucena Peris
Etapa Configurativa