Categoria: Noticies

Com ja és tradicional, el passat 17 de desembre els seminaristes, formadors i bisbes van celebrar les festes nadalenques uns dies abans del final de les classes. La vetllada va començar amb l’Eucaristia solemne a la capella del Seminari Conciliar de Barcelona seguida d’un sopar de gala al menjador. Degut al toc de queda, enguany el programa va haver d’avançar-se d’horari per tal que els bisbes poguessin tornar a l’hora.

L’ocasió va aplegar tots els seminaristes residents a l’edifici del Seminari però també els companys del curs de Pastoral que ja es troben residint a les parròquies. La missa va coincidir amb la celebració del primer dia de les fèries privilegiades d’Advent, els dies immediatament anteriors a Nadal que intensifiquen en la litúrgia l’espera joiosa del Salvador. L’Eucaristia va ser presidida pel cardenal Joan Josep Omella i va comptar amb la presència dels dos bisbes auxiliars, Sergi Gordo i Antoni Vadell, juntament amb el bisbe auxiliar electe Javier Vilanova. El bisbe de sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés, no va poder assistir degut a què es trobava convalescent d’un tractament mèdic.

L’ambient nadalenc va marcar el to del sopar. En efecte, van tenir lloc diverses actuacions musicals d’alguns seminaristes que portaven dies preparant amb esforç algunes peces de música i cant per delectar els presents. També va haver-hi una actuació de màgia per part d’un dels dos directors espirituals, el pare Xavier Rodríguez mag aficionat des de fa molts anys. Era la primera vegada que actuava al Seminari i el seu doble número va merèixer grans aplaudiments. Les actuacions van tenir com a mestre de cerimònies i presentador el seminarista de Sant Feliu Manuel Rodríguez.

Per cloure la trobada va tenir lloc l’actuació de la coral del Seminari sota la direcció del seminarista de sant Feliu Joan Francesc Cortés. Van interpretar a capella la nadala Gaudete, una composició anònima del segle XVI.
Un dels moments més especials de la celebració van ser les paraules que adreçà el bisbe electe Javier Vilanova. De fet, la celebració nadalenca al Seminari va tenir lloc just tres dies abans de la seva ordenació episcopal. Mons. Javier va animar els seminaristes a perseverar en el camí vocacional tot pregant “per tenir molts companys de viatge” i encoratjar les vocacions al sacerdoci.

Joan Piñol
Seminarista de l’Arxidiòcesi de Barcelona
3r de Teologia

El passat vuit de desembre, l’Església celebrava la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Benaurada Verge Maria. Enguany nosaltres també l’hem celebrat, de manera diferent a com ho havíem fet altres anys, ja que vam passar la jornada al Seminari. Una ocasió que ens ha regalat la providència per aprofundir una mica més en aquest dogma marià que instaurà el Sant Pare Pius IX.

A causa de la Covid-19 no es va poder dur a terme la jornada del Dia del Seminari que té lloc pels volts de Sant Josep (19 de març). Per aquest motiu la Conferència Episcopal Espanyola va decidir traslladar aquesta Jornada el dia de la Immaculada.

Bé, també cal recordar que en aquesta solemnitat no es venera la concepció de Jesucrist, sinó la concepció de la Verge Maria, mare de Déu i mare nostre. Ella, fou preservada de la màcula que deixà el pecat d’Adam i Eva. Podria dir que és ressò de la festa del naixement de la Verge Maria (8 de setembre) aprofundint més encara en el seu misteri.

Personalment, aquesta festivitat em porta al record de la meva terra, Colòmbia, on comença la celebració el capvespre (dia 7) amb la tradicional “Nochedelasvelitas”; nosaltres la vam començar amb la Vetlla de Pregària organitzada per les Delegacions de Joventut de la nostra Província Eclesiàstica (Sant Feliu, Terrassa i Barcelona), vetlla que normalment es fa a la Basílica de la Mercè, però que a causa de les restriccions sanitàries es traslladà a la capella del nostre Seminari. En ella vam participar un vom grup de joves i els seminaristes de les tres diòcesi, sempre respectant les normes de restricció sanitària. Per a mi, sempre ha estat una de les vetlles a la Mare de Déu més viscudes; aquest any de manera especial he recordat a tots aquells que pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia així com aquells que ja no són entre nosaltres, però que ben segur s’ajuntaren a la nostra pregària en l’esperit.

Finalment destacar que tota la jornada del mateix dia 8 va estar envoltada d’ambient celebratiu de festa: Ofici i Laudes, i pregària personal; esmorzar especial; la Sta. Missa amb el color blau cel que honora la Mare de Déu; aperitiu i dinar; el Sant Rosari no podia faltar; les Vespres solemnes; una pel•lícula entranyable, “La historia de Marie Heurtin”, molt aconsellable, amb el posterior cine-fòrum mentre unes pizzes amenitzaven els comentaris, posant les Completes el punt i final a aquest bell dia dedicat a la Nostra Mare.

Mateo Gómez Bernal
Etapa Discipular

El divendres 27 de novembre els alumnes del curs de propedèutic vam visitar el monestir cartoixà de Montalegre situat en la comarca de Maresme, prop de la població de Tiana.

La cartoixa de Montalegre es va dur a terme gràcies a una butlla del papa Benet XIII de l’any 1415 emesa amb la finalitat de facilitar un espai més adequat i que reunís les condicions necessàries per a desenvolupar l’activitat de dues cartoixes pròximes, la de Sant Pol del Maresme i la de Vallparadís de Terrassa.
En 1433, el papa Eugenio IV va confirmar la fundació del nou establiment. La construcció de la cartoixa es va prolongar durant una cinquantena d’anys.

Una vegada acabada l’obra, els monjos es van traslladar des de la Conreria (que servia com granja del monestir) i van passar a ocupar les cel•les del nou monestir. La Conreria es va mantenir com a lloc de supervisió i administració de les terres del monestir i la seva explotació.
En el transcurs del temps la nova cartoixa va anar adquirint més importància i la seva època d’esplendor cal situar-la entre els segles XVII i XVIII.
Des del segle XIX fins al segle XX amb la guerra civil el monestir va sofrir diversos abandons, saquejos i incendis.

Ens va acollir calorosament l’ex-prior Josep Maria Canals a la sala de recepció on ens va comptar breument de la història de l’ordre i del monestir, de la regla de vida cartoixana, de la seva vocació tardana i del seu passat com a sacerdot diocesà. També ens va regalar a cadascun un rosari casolà fet per un dels monjos més ancians.
Els monjos viuen en cel•les individuals. Durant la setmana mengen, celebren Missa, resen les Hores i treballen el petit hort (que es troba fora de la cel•la) en solitud. El Diumenge assisteixen a la Missa junts a l’església central i el dilluns a la tarda fan una passejada junts de dos en dos pels boscos al voltant del monestir.
És una vida immersa en l’oració. Un encreuament entre la vida ermitana i la vida monàstica benedictina.

Seguim la visita amb un bisbe de Veneçuela que va entrar en el monestir fa poc. Vam poder visitar la biblioteca, la cel•la d’un monjo, els claustres, el cementiri, les terrasses, l’església, la sala capitulés i els horts externs.

Ens va dir que el dia de la defunció d’un monjo, el monestir celebra junt una festa pel naixement al cel del germà.

El Masnou, 11 de setembre de 1936. Sobtadament, uns cotxes aparquen derrapant davant la casa dels Roig. Piquen a la porta… “Obriu! Si no obriu serà pitjor per vosaltres!”. Un grup armat d’uns dotze milicians anarquistes busquen al Joan Roig, un jove catòlic compromès de dinou anys, apòstol valent i decidit, de caràcter nerviós, gran amant de l’eucaristia, preocupat per la qüestió social i amb gran admiració pels màrtirs.

Joan sap que el vénen a buscar per matar-lo, perquè és cristià. Li diu a la seva mare: “et sembla que m’escapi?” Però és massa tard. Joan, que havia rebut la sagrada eucaristia del seu director espiritual per tal de distribuir-la, combrega per última vegada.

Obren la porta i els milicians comencen el saqueig, el robatori i destrossa de tot el que troben. Joan està totalment pàl·lid, tem el pitjor… Al cap d’una estona decideixen emportar-se’l i la seva mare els hi suplica que, si tenen mare, pel que més estimin en el món, que no se l’emportin.

Però no en fan cas. El fill l’abraça i li diu, en la seva llengua materna: “God is with” (“Déu és amb mi”). Són les últimes paraules en aquesta vida del fill a la seva mare estimada. El pugen al cotxe i el cor de la mare queda trencat mentre el bon fill marxa valent, ara ja sense por. Tota la seva confiança està posada en Déu.

Marxen a Barcelona a cercar el pare del Joan, que està amagat en un pis, però no el troben. Decideixen anar al cementiri de Santa Coloma i, de camí, el nostre heroi no para de cridar per la finestra: “Visca Crist rei!”. Arribats al cementiri comencen a matar una sèrie de joves cristians, deixant al Joan pel final.

Mentrestant, ell no para de predicar-los l’amor que Déu els té i les conseqüències del terrible pecat que estan a punt de cometre. Els criminals, convençuts per les paraules del Joan estan a punt de deixar-lo marxar, però, aleshores, una dona que passava per allà els incita a enllestir la seva obra malèfica. Abans, però, el Joan els diu: “Que Déu us perdoni com jo us perdono”. Dit això, li disparen cinc tirs al cor i un al front. Així morí el nostre heroi: predicant i perdonant.

Deien que on ell es trobava hi havia diversió segura perquè tota la seva vida estava entregada a fer feliç Déu i el proïsme. Des de ben petit volia ser sacerdot i missioner “per a guanyar ànimes per a Crist”, però a causa de la difícil situació econòmica de la família va haver de posar-se a treballar molt aviat, sense deixar mai els estudis.

Amb valentia va anar a defensar la parròquia del Masnou quan els revolucionaris volien cremar-la, aquella estimada parròquia on ell anava cada dia a Missa a les sis del matí i on passava diàriament tres quarts d’hora pregant als peus de Jesús Sagramentat. De fet, no sabia com viure sense combregar diàriament.

Quan la van cremar, va ser tanta la seva tristesa que va estar-se tres dies sense parlar, al final dels quals es va aixecar i va dir: “Ara més que mai hem de lluitar per Crist”. A la parròquia portava un grup de nois petits, els avantguardistes de la FJCC, als quals estimulava amb el seu exemple i, davant les dificultats imminents de la guerra civil, els animava amb aquestes paraules: “Potser entre nosaltres hi haurà algun màrtir. No hi fa res. Nosaltres volem una Catalunya roja […], ben roja, de la sang dels màrtirs”.

Durant la guerra no va parar d’alleujar les penes dels qui sofrien, animant als tímids i visitant els ferits a l’hospital. La seva ànima patia molt i tot aquest sofriment l’oferia al seu estimat Jesucrist. A la nit, davant del seu crucifix, amb els braços en creu, implorava per a tots: clemència per uns, perdó per uns altres, misericòrdia i fortalesa per a tots els cristians.

A més, el Joan va ser molt amic del Beat Pere Tarrés, el seu metge personal, i amb qui compartia director espiritual: Mn. Pere Llumà, un sacerdot de gran vàlua espiritual. Per tot això, el Cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, ens encoratja a invocar al futur beat amb les següents paraules: “Desitjo que els joves de la nostra arxidiòcesi aprenguin a seguir les petjades del beat Joan Roig. Solament podran ser autèntics apòstols si saben acostar-se a Crist amb la senzillesa i la generositat amb la qual ell ho va fer”.

Fernando Gilabert
Seminarista de l’Arxidiòcesi de Barcelona
5è de Teologia

Divendres passat 23 d’octubre, els alumnes del curs propedèutic vam tenir l’oportunitat de visitar el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, en el marc de les activitats culturals i de coneixement de la diòcesi que realitzem cada setmana. Fundada en 1874, aquesta és l’única institució científica de l’Església a Barcelona, i disposa d’una col•lecció pròxima a les 85.000 entrades fòssils de tots els períodes geològics, així com d’una biblioteca especialitzada amb 14.000 títols.

El museu està dedicat principalment a la paleontologia, especialment d’animals invertebrats, i és considerat per la comunitat científica com un dels principals centres d’estudi de la seva especialitat a nivell mundial.

El Museu Geològic està dirigit des de l’any 1991 per Sebastián Calzada, sacerdot (primer de tot, tal com ens va recordar) i doctor en geologia, que ens va acollir amb la seva característica espontaneïtat i el seu bon humor, i ens va introduir en la llarga història d’aquesta institució centenària.

Aquesta introducció històrica va servir de preàmbul a una intensa visita guiada per les principals vitrines del museu, on vam poder contemplar des de l’icònic esquelet complet d’un mastodont, fins alguns dels més de 700 holotips (exemplars tipus que serveixen com a material per a descriure una nova espècie) presents en el museu.
Més enllà de l’interès específic pels exemplars del museu, la visita ens va servir, als alumnes del curs introductori, per a introduir-nos en una qüestió fonamental del nostre temps: la relació entre la ciència i la religió. Tal com va apuntar insistentment el pare Calzada en diverses ocasions, la religió no “tem” la recerca científica, ni tan sols en una ciència tan lligada a l’estudi de l’evolució de les espècies com és la paleontologia.

Fe i ciència no sols no es contraposen, sinó que són complementàries, perquè les dues es dirigeixen a la trobada de la veritat, cadascuna des del seu àmbit i amb la seva específica capacitat d’explicar la realitat. Ambdues segueixen camins que acaben confluint i l’una possibilita a l’altra, perquè la ciència només és possible en un món en el qual es pressuposi un ordre.

I darrere de l’ordre hi ha sempre una intel•ligència ordenadora.

Joan Xipell Font

En començar el mes d’octubre, ja iniciat el curs juntament amb la labor “missional” de les comunitats cristianes, vam celebrar el passat diumenge dia 18 una Jornada Mundial per l’Evangelització dels Pobles, el DOMUND, dia en que l’Església universal prega pels missioners i col•labora per les missions.

Al seminari, el dia 21 d’octubre, ens van visitar dos missioners de l’IEME (Instituto Español de Misiones Extranjeras), societat de vida apostòlica formada per preveres diocesans espanyols, els quals s’hi troben incardinats en les seves respectives diòcesis, però es dediquen al llarg d’un període de temps o tota la seva vida, a la missió ad gentes, portant la Bona Nova a llocs on encara no ha estat anunciada, i ajudant i acompanyant comunitats cristianes ben diverses. Són testimonis de la fe i l’esperança en Jesucrist i del seu projecte de salvació. Actualment l’IEME es troba present a 12 països arreu del món.

Vam tenir al vespre la celebració de l’eucaristia, seguit del sopar comunitari i finalment la xerrada amb el testimoni dels dos missioners. Primer es va presentar el padre Luis Carlos Rilova, nascut a Burgos, que va entrar al seminari a l’edat dels tretze anys i s’ordenà com a prevere diocesà l’any 1996. Durant el temps de seminari, a través de testimonis, la preocupació pels més necessitats i les convivències d’estiu de seminaristes per part de l’IEME, nasqué la seva inquietud per les missions. Després de nou anys de servei a la seva diòcesi com a prevere, s’associà a l’IEME i va ser destinat el 2007 com a missioner a Zimbàbue; amb un temps d’iniciació de tres anys per aprendre l’idioma, la cultura i el territori, s’hi ha encarregat ja de més de 22 comunitats, acompanyant persones i comunitats amb paciència i perseverança, en una població on tan sols el 3% és catòlica.

Després ens va donar el seu testimoni el missioner Miguel Ángel Aragón, nascut a Cuenca, qui sent la vocació com a prevere a l’edat adulta, orientant-la en la seva dimensió missionera apropant-se a la figura de Sant Francesc Xavier. Un cop ordenat prevere diocesà a Cuenca, s’associa anys després a l’IEME, per anar de missió al Japó, concretament a Osaka on ha estat vint-i-vuit anys, amb una cultura on fer-se cristià no és gens fàcil, donada la complicació que crea en l’entorn familiar.

Ha estat una trobada fraterna i enriquidora, que ens ha ajudat a conèixer i profunditzar en realitats missioneres de la nostra Església, les quals hem de tenir present en la nostra pregària i col•laborar també a través dels mitjans materials, perquè es pugui mantenir aquesta acció de poder fer arribar l’Evangeli i l’amor de Déu a tots els indrets del món.

Armand, etapa discipular (1r de filosofia)

La tarda del diumenge dia 11 d’octubre, a la Catedral del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, el Xavier Montané Blázquez i el Samuel Gutiérrez Aparcero rebien l’ordenació diaconal de mans del bisbe titular de la diòcesi, Mons. Agustí Cortés.

Va ser una celebració joiosa a nivell eclesial, també per les famílies i per totes les persones que acompanyaven els dos ordenands; tanmateix va estar marcada per la pandèmia del Coronavirus que actualment encara va causant estralls a nivell mundial; en conseqüència, trobàvem una nau central que, marcada per les restriccions d’aforament establertes pel poder civil, no podia acollir a totes les persones que els hi hagués fet il•lusió poder acompanyar als dos futurs diaques. Coneixedors d’aquesta limitació, ambdós seminaristes es van voler fer presents en les comunitats que els havien acollit durant el seu procés de seminari en forma de vetlla de pregària.

A més, des de la delegació de mitjans de comunicació del bisbat de Sant Feliu van oferir la celebració en directe per les xarxes socials.

Els candidats al diaconat van estar acompanyats per les respectives famílies, amics i amigues, com també per una representació de la feligresia que els ha vist créixer en la vocació; els seus rectors de parròquia, preveres referents en la vida pastoral que actualment exerceixen; l’equip de formadors del Seminari Conciliar de Barcelona, casa que els ha acollit durant el seu procés de formació; també per altres preveres amb els quals han compartit algun moment del seu procés vocacional; i finalment amb els companys seminaristes, una representació dels quals conformaven la formació coral que va acompanyar la celebració, juntament amb l’organista, el trompetista i l’animador dels cants.

Malgrat totes les mesures prudents que s’havien de prendre, es va viure amb joia una celebració que de ben segur recordaran. La frase representativa que escollien per afrontar aquest ministeri que se’ls hi va confiar era: “Serviu el Senyor amb alegria”, una alegria arrelada al mateix Jesús que els envia a servir la petita porció del Poble de Déu que els hi ha estat encomanada, per tal de continuar configurant-se a Ell com a bon Pastor i esdevenir, en un futur, preveres de l’Església que peregrina al bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

Josep Sellarés Mestre
Seminarista del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
4t de Teologia

La solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè és un dia molt especial pel Seminari. A part de ser la Patrona de la nostra diòcesi, és una advocació que s’avé de manera particular a l’estat de vida dels seminaristes. “Dels captius Mare i Patrona”: el començament dels goigs dona peu a la mítica broma de la “captivitat del Seminari”, una manera d’afrontar amb humor la renúncia que demana el fet d’ajustar-se a una vida comunitària de pregària, convivència i estudi.

Això sí, tots sabem que aquestes petites renúncies – presents en tota vocació cristiana – ens alliberen de la nostra vertadera captivitat: el nostre orgull i egoisme. En aquest veritable sentit, un any més ens hem acollit a la protecció de la nostra Mare i Patrona.

Començament “com cal”

El lema implícit, a partir del vespre del dimecres 23, va ser: “això s’ha de celebrar com cal”. Com no, aquest esperit queda reflectit principalment a les celebracions litúrgiques, no en detriment d’altres activitats, sinó, com veurem, promovent-les i fonamentant-les en una vertadera alegria. Vam començar celebrant Vespres solemnes a la capella del Seminari, tot cantat i molt maco. Hem d’agrair en aquest sentit l’esforç que fan els nous organistes, Santi i Joan, per mantenir el nivell musical.

Cinema i alpinisme gastronòmic

A partir d’aquí, com dèiem, va quedar oberta la veda per tota mena de plans que es van anar proposant sobre la marxa. Un grupet vam poder anar al cinema a veure la pel•lícula “Unplanned”. Realment va ser providencial poder descobrir la vida d’Abby Johnson, un veritable testimoni d’alliberament dins d’una realitat tant dura com és l’avortament. Ens va fer més conscients de la captivitat que pateixen avui moltes mares, a qui només s’ofereix, com a sortida d’una crisi, el que realment és un veritable calvari. Vam acabar el dia fent unes pizzes a la parròquia del Remei, gentilesa de Mossen Pere.

El dijous va haver dos plans possibles per residències. D’una banda, dinar a la parròquia de Mossen David, a les Planes, on van poder anar alguns seminaristes de la residència de Sant Josep Oriol. D’altra banda, uns quants de la residència de Sant Josep de la Muntanya vam anar d’excursió amb Mossen Bernat. En resum, podríem dir que vam quedar en balanç calòric a zero. Tot el que vam cremar pujant el “Matagalls Xic”, ho havíem adquirit al gran esmorzar que ens van preparar Santi, Fernando i Guillem, i recuperat al – perquè no – també gran dinar.

Eucaristia i sopar

El colofó de la festa va ser l’Eucaristia a la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè. A causa de la situació sanitària, era preferible no assistir a la Missa major del matí. Per això, el P. Fermín Delgado, rector de la Basílica, ens va convidar a celebrar la Missa de set, al vespre, cosa que vam agrair. Mossen Salvador, a l’homilia, va afirmar que Jesucrist sempre ens acompanya, i ens crida i ens necessita per continuar la seva mateixa missió avui, quan molts germans nostres clamen per ser alliberats de tants tipus d’esclavatges. Va ser un bon impuls per començar el curs amb força, amb ganes de deixar-nos formar molt bé pel Senyor. Finalment, vam sopar tots junts – en grups de sis – a la Plaça Reial, on es va crear un ambient molt maco, i la Mare de Déu ens va alliberar del peix amb una bona hamburguesa!

Autor: Javi Casals Pich-Aguilera, 3er curs

El Seminari Conciliar de Barcelona inaugura el nou curs 2020-2021 amb nous docents i nous estudiants de diferents trajectòries professionals i personals.

El Seminari Conciliar de Barcelona ha començat el nou curs amb un nou equip de formadors i amb vuit nous candidats al sacerdoci, sis de l’arxidiòcesi de Barcelona i dos de la diòcesi de sant Feliu de Llobregat. La inauguració oficial del curs va tenir lloc el passat dijous 10 de setembre. L’arquebisbe de Barcelona, Card. Joan Josep Omella acompanyat pels dos bisbes auxiliars de Barcelonam Mons. Sergi Gordo i Mons. Antoni Vadell, i pel bisbe de sant Feliu va presidir la trobada a l’edifici del Seminari que va consistir en la celebració solemne de l’Eucaristia i el posterior sopar.

Canvis entre els docents

La principal novetat d’aquest curs 2020-2021 ha estat el canvi en l’equip de formadors. Així, s’incorpora Mn Salvador Bacardit com a rector del Seminari, en substitució de Mn. Felip Juli. Mn. Bernat Gimeno passa de director espiritual a formador i Mn. Pere Montagut serà el nou director espiritual, juntament amb el pare Xavier Rodríguez, SJ. El canvi d’equip ja es va anunciar i produir a finals de juliol. Ara, però a principis de setembre els formadors ja han pogut compartir uns dies de convivència al Seminari amb els seminaristes.

Nous seminaristes

Enguany, s’incorporen vuit nous seminaristes provinents de diferents realitats d’Església. Aquests tenen edats compreses entre els 18 i els 48 anys i amb diferents trajectòries professionals i personals. En aquesta inauguració de curs, tenint en compte l’excepcionalitat del moment, a causa de la pandèmia del Covid, es va donar gràcies al Senyor per aquestes noves vocacions.